L'assassinat de Marco Tulli. Cap 1 Part 8

L'Ottavia va sortir del despatx del comissari amb intenció d'anar directament cap al bar. No solia beure, però la decisió del comissari l'havia fet enfadar molt i necessitava una copa. No sabia què li havia fet més ràbia. Les ordres d'en Niemans o la seva indiferència. Per un moment li havia semblat veure una ombra de preocupació en els seus ulls, però la manera com l'havia despedit del despatx no deixava lloc a dubtes. El comissari només s'interessava per la seva reputació. Com ell mateix havia dit, no es perdonaria que passés alguna cosa dins la seva comissaria.
Va avançar pel passadís fins a l'ascensor i va pitjar el botó. De cop va sentir el telèfon. Era el número de la Lola. Va contestar però no va obtenir resposta. L'única cosa que sentia era la veu d'un home, sonava llunyana. De cop va sentir tres cops seguits. Cops? o trets? Va girar en rodó i va baixar corrents per les escales d'emergència. Els trets venien d’algun lloc dels pisos inferiors. Va decidir anar cap a la sala de detencions. La Lola havia anat a vigilar als detinguts, i estava clar que alguna cosa havia passat. A mida que baixava s'anava trobant més i més gent. Secretàries, agents d'uniforme o paisà...
- Algú sap què ha passat? va cridar mentre corria.
- Algú ha disparat a la sala de detencions!
L'Ottavia va accelerar el pas i en un moment es va plantar a la porta de les cel·les. La Lola s’estava dreta, amb la pistola a la mà. El telèfon era obert als seus peus amb el seu nom a la pantalla fent pampallugues. Apuntava al cos que hi havia estès a terra a davant seu, un home jove amb pantalons negres i sabates marrons. La camisa era xopa de sang que li manava del cap. Els dos detinguts també estaven estirats. Un d'ells s'havia desmaiat però semblava il·lès, l'altre però tenia un tret a la cama. Es regirava de dolor i no parava de cridar. Hi havia un tercer cos estirat al terra. Un agent d'uniforme jeia de costat amb un tret a l’estómac. Estava mig conscient però molt pàl·lid.
L'Ottavia va caminar cap a la Lola i li va agafar l'arma de les mans. Va recollir el telèfon i el va penjar.
- Lola, estàs bé? Es pot saber què collons ha passat?
- Ha esta tot molt ràpid. Quan he baixat m'he trobat amb la porta oberta i llavors he relliscat i hi havia sang i l'havia matat i..
- Esta bé, està bé. Tranquil·litza't i explica-ho a poc a poc. Vine anem a fora.Van sortir plegades de l'habitació i van seure a una cel·la buida.
- A veure - va dir l'Ottavia - has baixat aquí, t'has trobat la porta oberta i llavors què?
- He relliscat. El terra era ple de sang. El molt cabró ha matat al de seguretat. - va relatar ja més tranquil·la. - Llavors he sentit veus hi he anat cap al fons del passadís. Quan he arribat he vist que hi havia un home armat apuntant als sospitosos que jeien al terra. Li ha sonat el mòbil hi ha parlat amb algú.
- Has sentit algun nom o alguna cosa que ens ajudi a identificar-lo?
- No, res de res. Quan ha penjat se'l veia més tranquil, però ha apuntat al noi més gras. Llavors ha estat quan t'he trucat i he deixat el telèfon al terra. Volia intentar parlar amb ell i persuadir-lo perquè no fes res.
- Ben fet. Sempre s'ha d'intentar una solució no violenta.
- Sí, però no he pogut ni obrir la boca. No sé d'on ha sortit, però l'agent ferit ha disparat cap al de la pistola. Ha estat tant ràpid...ha disparat, però ha fallat i ha anat a tocar la cama del pobre noi que estava al terra. Llavors ell ha disparat contra l'agent i abans que em disparés a mi li he fotut un tret al cap.
- Esta bé. De moment queda't aquí, després ja farem l'informe. Vaig a veure com estan a dins.
Va sortir de la cel·la i es va creuar amb dues camilles que anaven cap a unes ambulàncies que se sentien a fora. A la primera hi havia un dels detinguts que no parava de cridar, a la segona l'agent ferit. Mentre avançaven una infermera li practicava un massatge cardíac ajaguda sobre el seu cos. Va entrar a la sala. Una metgessa s'ocupava del segon detingut, mentre el forense de guàrdia tapava el cadàver del desconegut amb un llençol. Es va apropar a la metgessa.
- Es troba bé?
- Sí inspectora, només s'ha desmaiat.
- I l'altre noi?
- Se l'han emportat a l'hospital, però a no ser que hi hagi complicacions estarà bé.
Algú va cridar la metgessa a part i li va dir alguna cosa a cau d'orella. Va girar-se cap a l'Ottavia.
- Tenim un segon cadàver inspectora.
L'Ottavia va mirar al seu voltant. Només hi veia el cos tapat pel llençol.
- L'altre cadàver on és?
- Estava confosa.
- És a dalt. S'ha mort mentre el portàvem cap a l'ambulància. Ha estat una llàstima.
Els ulls de Lola no paraven de mirar al seu voltant. Hi havia gent per tot arreu, metges, agents, gent de la científica agafant proves...i el cadàver, aquell home amb la camisa blanca i el tatuatge al braç esquerra que havia matat d'un tret al cap. No es podia treure del cap aquella imatge, ell estès al terra amb un forat al cap, els ulls en blanc i sang per a tot arreu. La Lola es pensava que estava a punt de desmaiar-se, però de sobte va aparèixer l’Ottavia.
- Lola, me’n vaig cap a dalt a veure els cadàvers i per veure si han trobat alguna pista que ens pugui servir per resoldre aquest merder. Desprès aniré a parlar amb l'inspector.
- D'acord, ves, ves. Jo ara sortiré al carrer a que em toqui una mica l'aire, estic una mica marejada.
- Molt bé, tingues el mòbil a mà per si et truco, d'acord?
- Sí, ho faré.
- Apa, fins ara.
Es va quedar una estona asseguda en una de les cel·les, pensant en el que havia passat. Esperant que tothom marxés. Aquesta situació li recordava a una experiència ja viscuda feia anys, al seu antic barri, més o menys quan tenia uns 17 anys. Llavors, anava cap a casa de matinada, havia sortit de festa, per no perdre el costum, i anava una mica borratxa. De sobte va sentir uns trets a l'altre cantó del carrer. Quan es va girar, va veure un home estès al terra. S'hi va acostar per veure si encara estava viu, però va veure que tenia un tret al cap. Feia temps que hi havia assassinats al barri, no sabia perquè era, però n'havia vist un parell ja. De cop i volta, va sentir que venia la policia i va apretar a córrer cap a casa seva.
Un soroll la va fer va despertar del seus pensaments i va somriure irònicament. Feia temps que no hi pensava amb aquells assassinats del seu antic barri. Es va aixecar lentament i va sortir de la cel·la, vigilant de no tornar a relliscar com la primera vegada. Es va dirigir a l'ascensor i va prémer el botó de la planta baixa, per anar al carrer a fer una cigarreta.
A fora, tot seguia igual. Uns quants cotxes aparcats, agents que es disposaven a fer la ronda habitual per la ciutat, uns quants que reien i fumaven el cigar abans d'entrar a treballar. El dia, però, no era gaire maco. Feia núvol i semblava que cauria un bon xàfec. No obstant, era en aquests dies més foscos quan era més feliç. Però avui no era el cas. Quan es va disposar a entrar de nou a la comissaria, va rebre una trucada. Era l'Ottavia. Segur que està preocupada. Quina dóna!.
- Hola Ottavia, estava aquí fora prenent l'aire.
- Doncs ves acabant que tenim noticies.
- Ostres, que bé! On ets?
- A la tercera planta, amb el comissari i els de la científica. Crec que tindrem molta feina. - Molt bé, doncs de seguida vinc. Per cert, què ha passat amb els dos nois que estaven a les cel·les?
- Doncs un està a l'hospital, però ja està bé. L'altre està a recuperant-se del xoc que ha patit. - D'acord, d'acord, ara vinc.
Va agafar l'ascensor per dirigir-se a la tercera planta. Allà no hi havia gaires despatxos. Era una sala immensa plena d'ordinadors i mil històries que només els de la científica sabien com funcionaven.
- Lola! aquí! - Va cridar l'Ottavia.
- Què, com va l' investigació? - Va dir enèrgicament
- Doncs, hem pogut saber el número de telèfon que ha trucat i qui és el propietari - Va dir el comissari.
- Si, a més, hem identificat el cos. Era un agent que treballava amb nosaltres.
- Ostres! - Va dir sorpresa, la Lola - En fi. Quan ens posem en marxa?
- Espera Lola - Va dir en Niemans, molt seriosament. - He estat parlant amb l'Ottavia i crec que tenim una idea molt bona que ens podria ajudar.
- De que es tracta? - va dir la Lola, amb cara de desconfiança.
- Agafa una cadira i escolta amb atenció. - Va dir l'Ottavia. - Es tracta dels dos nois.