En Noah se’n feia creus del que havia vist feia uns minuts. No es podia creure que el seu millor amic, amb qui podia compartir qualsevol cosa, explicar-li els seus sentiments, sortir a prendre unes copes, el seu únic amic, havia mort. Dins seu lluitaven dues forces que no acabaven mai la seva batalla, no sabia què li feia més mal, si la mort del seu amic o la manera com havia mort, assassinat pel Don. No es podia treure la imatge de la cara d’en Nathaniel amb un forat al front regalimant sang, la paret tenyida de vermell alhora que el Don es netejava amb un mocador blanc les gotes que li havien anat a parar a la cara. Ell, lligat a la cadira, només a uns metres d’aquella escena tant macabra, també tacat amb la sang del seu company. De fons, el silenci. Ni crits, ni somriures a les cares dels seus segrestadors, ni soroll de les cadenes dels gossos. Només la fressa del vent que entrava per una finestreta sobre el seu cap i un raig de llum il·luminant l’estança. Una estranya tranquil·litat desprès de la tempesta.
No va veure cap on el portaven, ja que li van col·locar una bossa negra al cap i tampoc el van deixar que caminés. Un cop el van deixar, li van treure la bossa i li van donar un plat amb una mica d’arròs blanc. Va suposar que era per sopar, ja que hi havien unes reixes per on es podia veure el terreny de la casa i hi entrava la llum de la Lluna. No es va esperar ni un segon, ni tan sols va desconfiar de que hi haguessin posat alguna mena de verí.
Era una habitació poc il·luminada, de pedra. Només disposava d’un llit i un forat al terra que anava directament a les clavegueres per a fer les seves necessitats. Quina merda, Noah, ara qui et vindrà a buscar? Segur que aquelles dues han marxat a casa i no les tornaré a veure mai més. No sé que fas esperant a que passi alguna cosa. Si tingués una corda, tot seria més fàcil. Va pensar en Noah, estirat al llit, que era força còmode per ser el d’una cel·la.
Els minuts i les hores anaven passant i no podia dormir. Estava massa nerviós, feia molta humitat i tenia la camisa xopa. De cop i volta, va sentir un soroll, que venia d’uns metres més enllà, fora, a l’aire lliure. Un altre! No sabia que estava passant, però s’anava aproximant. No n’estava segur, però semblaven trets.
Un cop l’Ottavia i la Lola van saltar la tanca, l’Ottavia va avançar uns metres i es va amagar darrere d’uns matolls. La Lola la va seguir però es va quedar un parell de metres darrere seu, amagant-se darrere l’arbre. Des d’aquella distància podien veure tota la casa. A mà dreta, hi havia una porta petita, que deuria portar a les habitacions del majordom i la seva família. A mà esquerra, hi havia la porta principal, de fusta robusta de color marro fosc, amb forma de ferradura i una finestreta per poder veure qui trucava. Més enllà, a l’esquerra de l’edifici, hi havia el que semblava un magatzem de palla o un graner, però no es podia acabar de determinar, ja que quedava mig amagat darrera la casa. Van esperar una estona a veure si veien guàrdies vigilant la finca per veure quina rutina seguien. En total en van contar 4, dos que anaven des de la porta petita cap a mà dreta i els altres dos que anaven des de la porta principal cap a l’edifici que quedava al darrera. Tranquil·la Lola, si em pogut amb l’home que hi havia fora, podrem amb aquests 4. Es va dir a ella mateixa, amb ironia. La Lola es mirava a l’Ottavia, que examinava el terreny i estava segura que ella també havia vist el mateix, només calia la senyal. De sobte, una mà la va agafar per l’espatlla. Ella, agafant la mà ben fort, es va girar, li va clavar una cop al genoll i el va tirar al terra amb el braç pressionant-li el coll.
- Lola! – va dir, xiuxiuejant – sóc jo, en Marc. – La Lola va deixar de pressionar i se’l va quedar mirant amb cara de desconfiança, ja que no li veia bé la cara. – Que sí dona, jo i en Pere, veníem darrere vostre i quan em vist que saltàveu la tanca, hem decidit seguir-vos – li començava a faltar la respiració.
- Lola, tranquil·la, és en Marc – li va dir l’Ottavia, apartant-li el braç del coll – ja ens va bé que estigueu aquí, ara som 4 contra 4, més els que hi hagi a dins. – va dir, somrient a en Marc i al seu company.
- La veritat és que no em fa molta il·lusió – va dir en Pere, amb veu tremolosa – però no vull tenir remordiments de consciència si us passa alguna cosa i no us he ajudat.
- D’acord, d’acord. No hi ha temps per posar-nos tendres. A veure, Lola, tu aniràs amb en Marc cap a la dreta, a veure si pots entrar per la porta petita. En Pere i jo anirem cap a l’esquerre a veure si tenim sort i hi ha alguna finestra oberta, entesos? – va dir l’Ottavia, amb veu autoritària, fent notar qui era allà la superior.
- Si! – van dir els tres agents a la vegada.
- Doncs som-hi, aneu molt en compte. Ens veiem a dins.
dimecres, 24 de desembre del 2008
L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3. Part 8
dijous, 4 de desembre del 2008
L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 7
A només uns quilòmetres de la finca del Don, la Lola i l’Ottavia intentaven decidir què farien. Per una banda estava clar que ja no podien seguir amb la investigació com si res. Mai havien tingut esperances de passar desapercebudes, però per culpa d’aquell parell d’ineptes tot se n’havia anat a la merda massa d’hora. Però també estava clar que no podien marxar cap a casa ni podien deixar-los allà a la seva sort. Era per culpa seva que s’havien ficat en tot aquell merder i el mínim que podien fer era intentar ajudar-los.
- Ja sé que és el pitjor que podria haver passat senyor, però en el fons eren només un parell de nanos sense experiència i això nosaltres ho sabíem. - L’Ottavia parlava amb el comissari.
- Nosaltres ho sabíem sí, però ells sabien on es ficaven. Van ser ells que van accedir a infiltrar-se al grup, i van ser ells els que van decidir seguir infiltrats quan els van proposar per anar a Catania a seguir-vos. No puc permetre que dues de les meves agents es llencin soles a una missió de rescat suïcida.
- Però no veu que els mataran? – va cridar l’Ottavia – I tot per culpa meva! Si no hagués insistit en venir aquí a investigar sobre el meu pare, res de tot això no hauria passat! No tenia cap dret a arrossegar-los a tots fins aquí per una obsessió personal.
- No només era una obsessió personal Fuschino. No les hauria deixat marxar si no pensés que aquesta investigació pot ajudar a resoldre el cas que tenim entre mans. El que està clar ara és que vostè i l’agent Gomes han de tornar de seguida, allà ja no hi poden fer res. Vull....
- No podem deixar-los! – va interrompre l’Ottavia.
- Vull que agafin el pròxim avió que surti cap aquí de seguida m’ha entès? – va dir el comissari fent notar la seva autoritat – És una ordre.
- Sí senyor, com vostè vulgui.
L’Ottavia va penjar. Estava emprenyada i decepcionada. No entenia com el comissari podia deixar a aquells dos pobres nois en mans del Don tant tranquil·lament. No s’hauria pensat mai que el comissari pogués tenir aquella sang freda. Ella no la tenia, i per primer cop a la vida va decidir no obeir una ordre directa.
Havien d’actuar ràpid, havien trucat als nois feia menys de 2 hores, però a hores d’ara ja podien ser molt lluny. Això si eren vius.
- Lola, corre. Hem de marxar. – Parlava amb presses.
- Marxar? Què ha dit el comissari?
- Ha dit que els deixem aquí i que tornem cap a casa. Però no penso fer-ho – va dir abans que la Lola pogués queixar-se. – Hem d’ajudar a aquell parell Lola, encara que això signifiqui la meva carrera. Estàs amb mi?
- És clar que sí, ja ho saps.
- Doncs va!
- Però a on anem? Què fem?
- No crec que sigui massa difícil trobar la casa del mafiós més important de l’illa, no creus?
- I què pretens? Anar fins allà i trucar a la porta?
- Seria una possibilitat - va dir l’Ottavia tota divertida – però abans d’haver dit hola ja seriem mortes. Aquesta gent no s’entretén amb formalitats i els hi és igual si som policies o no. Hi haurem d’entrar de nit. Tindrem més possibilitats.
- De nit? Merda Ottavia, sempre m’havia pensat que jo era la impulsiva de les dues! T’estàs sentint? Pretens que entrem nosaltres dues soles a casa d’un dels mafiosos més poderosos del món? No voldria entrar-hi ni amb tot l’exèrcit al darrera!
- Jo tampoc Lola, però aquí no tenim a ningú que ens ajudi. Aquells pobres nois depenen de nosaltres, i si no hi anem moriran. Tranquil·la, tot sortirà bé – va dir-li amb un somriure trist als llavis – Au va. A més no et queixaves que volies aventures?
- Això era quan ens passàvem els dies assegudes al bar. Últimament n’he tingut massa d’aventures...
Al cap d’unes hores ja ho tenien tot preparat. Havia estat ridículament fàcil trobar la casa del Don, i ara l’únic que havien de fer era esperar a que es fes de nit. L’Ottavia se sentia estranyament calmada. En aquell racó fosc, al costat de l’entrada a la mansió, no parava de repassar tots els passos que haurien de seguir. Esperar a que passés el guarda, saltar la tanca i córrer cap al racó més allunyat de la casa. Era fàcil.
La Lola no semblava estar tant segura del pla, no parava de repassar les seves armes i la munició mentre mirava constantment cap a dins el fosc jardí. Què podien fer elles dues? Només tenien les seves armes reglamentàries, no sabien què hi havia dins ni si hi hauria més homes vigilant la casa. Però com sempre, confiava cegament en l’Ottavia, i el remordiment hauria estat massa fort si hagués deixat a aquells dos nois a la seva sort.
Just en aquell moment, la lluna es va amagar. L’Ottavia va fer una senyal amb el cap, el guarda s’apropava i de seguida estaria a la seva alçada. Amb un moviment ràpid, la Lola es va aixecar i es va posar en situació. Hi havia un roure enorme que projectava una ombra sobre el camí i l’amagava de la vista. Es va esperar uns segons i just en el moment en que el guarda passava li va donar un fort cop al cap amb la culata de la seva arma. Va caure amb un soroll sord al terra, com un sac. L’Ottavia el va agafar per les cames i el va amagar entre unes plantes, emmordassat i lligat de mans i peus. Tot havia estat tant ràpid que la lluna encara no havia sortit de darrera els núvols. Les dues dones es van mirar. La Lola tenia els ulls lluents i un estrany somriure als llavis, respirava entretalladament com si acabés de córrer els cent metres llisos. L’Ottavia seguia calmada, amb el cap clar.
Van somriure’s l’una a l’altra, i amb un moviment àgil, van saltar la tanca.
Llegir més...
- Ja sé que és el pitjor que podria haver passat senyor, però en el fons eren només un parell de nanos sense experiència i això nosaltres ho sabíem. - L’Ottavia parlava amb el comissari.
- Nosaltres ho sabíem sí, però ells sabien on es ficaven. Van ser ells que van accedir a infiltrar-se al grup, i van ser ells els que van decidir seguir infiltrats quan els van proposar per anar a Catania a seguir-vos. No puc permetre que dues de les meves agents es llencin soles a una missió de rescat suïcida.
- Però no veu que els mataran? – va cridar l’Ottavia – I tot per culpa meva! Si no hagués insistit en venir aquí a investigar sobre el meu pare, res de tot això no hauria passat! No tenia cap dret a arrossegar-los a tots fins aquí per una obsessió personal.
- No només era una obsessió personal Fuschino. No les hauria deixat marxar si no pensés que aquesta investigació pot ajudar a resoldre el cas que tenim entre mans. El que està clar ara és que vostè i l’agent Gomes han de tornar de seguida, allà ja no hi poden fer res. Vull....
- No podem deixar-los! – va interrompre l’Ottavia.
- Vull que agafin el pròxim avió que surti cap aquí de seguida m’ha entès? – va dir el comissari fent notar la seva autoritat – És una ordre.
- Sí senyor, com vostè vulgui.
L’Ottavia va penjar. Estava emprenyada i decepcionada. No entenia com el comissari podia deixar a aquells dos pobres nois en mans del Don tant tranquil·lament. No s’hauria pensat mai que el comissari pogués tenir aquella sang freda. Ella no la tenia, i per primer cop a la vida va decidir no obeir una ordre directa.
Havien d’actuar ràpid, havien trucat als nois feia menys de 2 hores, però a hores d’ara ja podien ser molt lluny. Això si eren vius.
- Lola, corre. Hem de marxar. – Parlava amb presses.
- Marxar? Què ha dit el comissari?
- Ha dit que els deixem aquí i que tornem cap a casa. Però no penso fer-ho – va dir abans que la Lola pogués queixar-se. – Hem d’ajudar a aquell parell Lola, encara que això signifiqui la meva carrera. Estàs amb mi?
- És clar que sí, ja ho saps.
- Doncs va!
- Però a on anem? Què fem?
- No crec que sigui massa difícil trobar la casa del mafiós més important de l’illa, no creus?
- I què pretens? Anar fins allà i trucar a la porta?
- Seria una possibilitat - va dir l’Ottavia tota divertida – però abans d’haver dit hola ja seriem mortes. Aquesta gent no s’entretén amb formalitats i els hi és igual si som policies o no. Hi haurem d’entrar de nit. Tindrem més possibilitats.
- De nit? Merda Ottavia, sempre m’havia pensat que jo era la impulsiva de les dues! T’estàs sentint? Pretens que entrem nosaltres dues soles a casa d’un dels mafiosos més poderosos del món? No voldria entrar-hi ni amb tot l’exèrcit al darrera!
- Jo tampoc Lola, però aquí no tenim a ningú que ens ajudi. Aquells pobres nois depenen de nosaltres, i si no hi anem moriran. Tranquil·la, tot sortirà bé – va dir-li amb un somriure trist als llavis – Au va. A més no et queixaves que volies aventures?
- Això era quan ens passàvem els dies assegudes al bar. Últimament n’he tingut massa d’aventures...
Al cap d’unes hores ja ho tenien tot preparat. Havia estat ridículament fàcil trobar la casa del Don, i ara l’únic que havien de fer era esperar a que es fes de nit. L’Ottavia se sentia estranyament calmada. En aquell racó fosc, al costat de l’entrada a la mansió, no parava de repassar tots els passos que haurien de seguir. Esperar a que passés el guarda, saltar la tanca i córrer cap al racó més allunyat de la casa. Era fàcil.
La Lola no semblava estar tant segura del pla, no parava de repassar les seves armes i la munició mentre mirava constantment cap a dins el fosc jardí. Què podien fer elles dues? Només tenien les seves armes reglamentàries, no sabien què hi havia dins ni si hi hauria més homes vigilant la casa. Però com sempre, confiava cegament en l’Ottavia, i el remordiment hauria estat massa fort si hagués deixat a aquells dos nois a la seva sort.
Just en aquell moment, la lluna es va amagar. L’Ottavia va fer una senyal amb el cap, el guarda s’apropava i de seguida estaria a la seva alçada. Amb un moviment ràpid, la Lola es va aixecar i es va posar en situació. Hi havia un roure enorme que projectava una ombra sobre el camí i l’amagava de la vista. Es va esperar uns segons i just en el moment en que el guarda passava li va donar un fort cop al cap amb la culata de la seva arma. Va caure amb un soroll sord al terra, com un sac. L’Ottavia el va agafar per les cames i el va amagar entre unes plantes, emmordassat i lligat de mans i peus. Tot havia estat tant ràpid que la lluna encara no havia sortit de darrera els núvols. Les dues dones es van mirar. La Lola tenia els ulls lluents i un estrany somriure als llavis, respirava entretalladament com si acabés de córrer els cent metres llisos. L’Ottavia seguia calmada, amb el cap clar.
Van somriure’s l’una a l’altra, i amb un moviment àgil, van saltar la tanca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
