dimarts, 20 de maig del 2008

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 7

En Noah i en Nathaniel no paraven de creuar-se les mirades. La mirada d'en Nathaniel transmetia por, molta por a morir. La d'en Noah transmetia indecisió, no sabia què fer. Un home els havia tret de les seves respectives cel·les i ara els amenaçava amb una pistola a la mà. En Noah anava escorcollant amb la mirada tot el que tenia al voltant mentre l'home no parava de maleir al destí i a ells dos. No trobava res que els pogués ajudar a sortir d'aquella situació amb vida. Després d'uns segons infernals que van semblar hores, en Noah es va decidir. Si volia sortir viu d'allà hauria d'espavilar-se ell solet. En Nathaniel era un zero a l'esquerra en moments crítics com aquell i no en podia treure res de positiu. Es va mirar els punys. Li tremolaven de por... de tensió... Sabia que era l'única opció. Va mirar la pistola. En aquell moment no apuntava enlloc i l'home no la tenia ben agafada. Va pensar ràpidament. Aquell era el moment de tirar-se cap al cabró que els tenia a la vora de la mort. Però just quan feia la primera passa cap endavant va passar una cosa totalment inesperada. Va començar a sonar la Simfonia nº5 de Beethoven per tota la sala. En Noah es va quedar quiet. Aquell so l'havia desconcertat. No aconseguia saber d'on provenia fins que l'home va agafar el telèfon i va contestar. La música es va aturar en sec per donar pas a un silenci només trencat per la respiració profunda del captor.
L'home els vigilava més ferotgement ara que parlava per telèfon i tenia molt ben empunyada la pistola. En Noah podia veure com les gotes de suor li queien del front fins la barbeta.
- Entesos, com vostè digui - va penjar el telèfon.
El captor es va dirigir ara cap a ells:
- No fem això més complicat del que és eh? - va dir mentre aixecava la pistola i apuntava cap en Nathaniel.
Llavors, just en aquell moment se sentiren un seguit de trets. Un, dos, tres... en Noah va sentir a en Nathaniel cridar però els seus ulls miraven cap a la noia que acabava de volar-li el cap a l'home. El terra estava ple de sang i d'esquitxos. En Noah va començar a veure-hi borrós, va estar a punt de perdre l'equilibri però va aconseguir estirar-se al terra abans de caure desmaiat.
Al obrir els ulls l'únic que va veure en Noah va ser el sostre. Seguia a la mateixa estança. Va aconseguir posar-se ajagut i mirar al seu voltant. Hi havia moltes persones. Algú va cobrir un cos amb un llençol.
- Descansa, has tingut una baixada de tensió - li parlava una dona amb bata blanca i guants.
- Entesos...
Es va tornar a estirar i mirant al sostre va escoltar la conversa que tenia la noia de la bata blanca amb una de les inspectores.
- L'altre cadàver, on és? - preguntava l'inspectora.
- És a dalt. S'ha mort mentre el portàvem cap a l'ambulància. Ha estat una llàstima.
L'altre cadàver? El cor d'en Noah es va posar a mil pulsacions en un moment. Va intentar incorporar-se però el cap li va donar mil voltes. Després d'uns instants de mareig va poder concentrar la vista on havia vist en Nathaniel per últim cop. Ara només havia una gran taca de sang.
En Noah es va quedar quiet. Podia començar a cridar i preguntar amb vehemència on era el seu amic... el seu millor amic o simplement acceptar la realitat. Va optar per callar, es va estirar de costat a terra i va començar a plorar. Recordava l'últim cop que havien parlat. Havien discutit a l'interrogatori i no s'havien tornat a dirigir la paraula.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Yujuu! Aquí estoy! :) Os seguiré cada semana! Os voy a poner como link en mi blog. Besitoos!
Puy
PD: Verooo! ¿cómo pongo lo del contador de visitantes en mi blog?

Anònim ha dit...

Tirado en el suelo y con sus lagrimas mojandolo todo, de repente, como una bala mensajera que entrase en su cerebro en son de paz, un pensamiento llego y lo lleno de luz: la sangre no era de su amigo. No sabía como pero lo sabía, no era suya.

carme ha dit...

Pat!!! No val escriure tant bé! que ens deixes malament a nosaltres!!

Haydée ha dit...

Carme ets dolenta no s'hi val deixar-ho aixi!!! molt malament eh!

Anònim ha dit...

Carme, no seas mala.

Me gusta lo que leo en vuestra historia y cada día intentare haceros una pequeña cuña para celebrarlo.

Si no os molesta, claro