L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 4

Els dos nois, quan van veure que la Lola s'apropava amb cara de pocs amics, es temien el pitjor. I així va ser. Va anar cap al noi més baixet, el va agafar per la jaqueta i el va llençar contra una taula que hi havia al costat. L’Ottavia, veient l'espectacle es va aixecar per a anar a ajudar-la. L'altre noi, el més atlètic va voler enviar-li un cop de puny a la Lola, però ella tenia uns reflexes molt bons. El va esquivar i li va fotre un cop de puny a la boca de l’estómac. Per molt atlètic que fos, aquell cop de puny no el suportava ningú. Va caure al terra i va insultar a la Lola. Fora de sí, la Lola va recordar que hi havia un altre noi darrere seu. Es va girar, i va veure que venia amb totes les seves forces amb una cadira alçada. De cop i volta, un tret. L’Ottavia havia disparat a un dels genolls del noi, evitant així l’agressió contra la Lola. Durant tot l’altercat, que havia durat no més d’un minuts, tots els agents del bar havien tret les seves armes i ara apuntaven als dos nois. Les dues agents es van mirar i amb una cara mig irònica van dir a la vegada - Quin dia avui no? – L’Ottavia va anar a esposar al noi al qual havia disparat i la Lola es va centrar en l’altre. Quina llàstima que sigui un delinqüent, la veritat es que es força guapo...i quins braços! Pensava la Lola mentre li posava les esposes.
- T'has passat! Quin mal! aaaaahhh!
- Va! No siguis exagerat. Ho veus? Només t'ha rascat el genoll, no tens cap bala dins! - Va dir rient
- Doncs fa molt de mal! Siusplau, aviseu una ambulància! - En un moment de lucidesa, es va quedar mirant a la noia. Fins ara no hi havia caigut de qui collons eren aquelles dues noies - Per cert! Qui collons sou? La policia, aviseu a la policia!! - Va començar a cridar com un nen petit.
- Nosaltres som la policia - Va dir la Lola - I vull que em torneu ara mateix la meva cartera o us juro que passareu uns quants dies a la presó.
Els dos nois es van quedar mirant amb una cara de “Merda, la pistola”, i un d'ells va dir:
- La tinc jo, aquí, a la butxaca esquerra de la jaqueta.
La Lola es va dirigir al noi i li va posar la mà a la butxaca. No hi tenia res.
- Segur que la tens tu? no et deus haver equivocat i la tindrà el teu company? - Li va dir mentre el mirava amb cara de desconfiança.
- Mmmmm...ah! Perdoni senyora agent, la tinc a la butxaca del darrere del pantaló - Intentava guanyar temps per veure si se li acudia alguna cosa, però amb el nervis que tenia, no li passava res pel cap.
- A veure, m'estic cansant ja de tanta tonteria – la Lola començava a perdre la paciència - On és?.
L’Ottavia, que també estava impacient i no volia perdre més temps, es va dirigir a l'altre noi, que encara estava queixant-se del cop de puny de la Lola.
- La tens tu? - Li va dir, amenaçadora.
- Ehh....jo, no... - Estava massa nerviós per articular una sola paraula.
- Va, aixeca't. Ara!.
En Noah es va aixecar amb dificultats. L’Ottavia el va començar a escorcollar i a la butxaca dreta del seu pantaló va notar la figura d'una cartera. La va treure i la va obrir. Hi havia la placa de la Lola i tota la seva documentació. Però no es va quedar contenta i va continuar amb l'escorcoll. Quan va arribar a l'americana, va posar les mans a dins i va notar un paquet. El va treure i per la forma que tenia, l’Ottavia va saber de seguida què era. Estava embolicat amb plàstic i hi havien petites taques de sang. El va desenrotllar i va treure una pistola.
La Lola i l'Ottavia van quedar mirant-se. La Lola va cridar a una patrulla a través de la ràdio perquè vinguessin a endur-se aquells dos bocamolls. Amb un somriure a la cara, va mirar als dos nois. Per fi una mica d'acció. Qui sap, potser avui resoldrem el cas de l'assassinat. Però aquests dos no tenen pinta de ser assassins. A veure quina excusa ens posen. La patrulla va arribar en un moment i els van posar al darrere del cotxe.
La Lola i l'Ottavia van anar cap a la comissaria, que només era a cinc minuts caminant.
- Avui jugarem al policia bo i al policia dolent? - Va dir la Lola a l'Ottavia.
- D'acord, però deixa’m començar a mi que els teus mètodes són un pèl violents.
- Molt bé! Però recorda: si no els hi treus informació, em toca a mi, eh? - Va dir la Lola, rient. - Sí Lola, com sempre hem fet. Només et demano...
- Seriositat - Va dir tallant-la.
Van arribar a l'edifici i van anar directament cap a la sala d’interrogatoris. Feia cinc minuts que en Nathaniel i en Noah estaven esperant, estaven molt espantats, ja que des d'aquella festa que havien planejat fins ara, les coses havien canviat mot. Es trobaven dins d'una sala d'uns deu metres quadrats, poc acollidora i completament buida si no fos per la taula i un parell de cadires. La sensació de fredor els arribava fins als ossos tot i que feia bastanta calor (no devia funcionar l'aire condicionat, o potser era una tècnica per millorar l'efectivitat de l'interrogatori...). En Noah estava intrigat. Tot el que estava passant era molt estrany. Els anaven a interrogar a tots dos junts en comptes de per separat (això semblava) i per no mencionar la facilitat amb la que aquella agent havia disparat al Nathaniel.
A ell encara li feia mal la boca de l’estómac i de tant en tant li venien ganes de vomitar. Estava cansat - més mentalment que físicament- i no entenia com podia trobar-se en aquella situació.
- No ha estat una bona idea intentar agredir a la noia - va dir en Nathaniel.
- Menys bona idea ha estat robar-li la cartera! – En Noah començava a estar irritat pel comportament del seu company.
- Perdoni vostè! Si sabies que era agent m'ho podies haver dit!
- Jo què sé si és agent, una meuca o una filla de puta! L'únic que sé és que jo no hagués robat la cartera a ningú!
- Mira qui parla! Qui té diners per donar i per vendre!
- Doncs busca una feina! Just en aquell moment es va obrir la porta de la sala i va entrar l’agent de més edat amb tres cafès. En va donar un a Nathaniel i a en Noah i l'altre se'l va veure d'un sol glop.
- Molt bé nois, que hem podeu explicar sobre això? – va dir llençant el paquet sobre la taula.
- És una història una mica llarga - Van dir els dos a la vegada.
- Tranquils, tinc tot el dia. - Doncs bé - Va dir Nathaniel - tot va començar quan.... Va començar per on havien trobat la pistola i la resta de la història va sorgir sola. En Nathaniel no parava de tremolar i cada cop que parlava era un suplici escoltar-lo. En Noah, en canvi, cada segon que passava es tranquil·litzava més i començava a dominar la situació en comptes de deixar-se dominar per ella. L'agent de policia també va notar que si volia anar directe al gra el més fàcil era dirigir-se a ell. - L'únic que li podem dir és el bar on hem trobat l'arma, el lloc on suposadament es troben les restes d'un cos del qual desconeixem totalment la seva identitat i ajudar-la a reconèixer als dos individus del bar si els veiem. Aconseguirà més informació si va al bar i interroga a en Trupo. En Noah estava cansat després de dues hores d'interrogatori. Al llarg d'aquelles dues hores els havien separat de sala (suposava que per comprovar la fidelitat de la versió d'un amb la de l'altre) i després havien tornat a seguir l'interrogatori tots junts. L'agent més jove havia entrat un parell de vegades i va ser quan la tensió de l'interrogatori va augmentar considerablement. Estava cansat de repetir mil cops el mateix i el que volia era que la situació avancés cap endavant.
- Així de fàcil? - va dir l'agent.
- Així de fàcil o així de difícil. Dependrà de la seva aptitud com agent - a en Noah començava a sortir-li la seva vena vacil·lona.
- Crec que el meu amic te raó - va començar a dir tímidament en Nathaniel - aquí ja no pintem res nosaltres.
- Aquí sóc jo qui diu qui pinta i qui no pinta! - L'Ottavia va fer notar la seva autoritat. Es va aixecar i va sortir per la porta. A l'altre cantó l'esperava la Lola, que havia seguit tot l'interrogatori.
- Aquests nois es mereixen un altre cop de puny i un altre tret! - va dir enèrgicament la Lola només veure a la seva superior.
- Au calla i deixa estar aquesta actitud. No saps els problemes que m'ha portat justificar el tret al bar. Crec que hauríem de fer una visita al tal Trupo i ràpidament.
- Molt bé. Què fem amb ells?
- Aquests dos avui faran nit a comissaria i demà ja pensarem que fem. Tot depèn del que traguem de la nostra visita al bar.
- I les restes del cos? No anirem a buscar-les on diuen que són? - va preguntar la Lola.
- Saps perfectament que no podem anar enlloc sense tenir proves concloents. Tot això pot ser una jugada per part d'ells per fer-nos perdre temps. Hem d’assegurar el terreny. Imagina’t que ens presentem allà, això si aconseguim els permisos pertinents, i no trobem res. Quedaríem com unes idiotes. Van deixar en Noah i en Nathaniel en diferents cel·les. En Nathaniel es va posar ràpidament a dormir. Encara que tot just començava la tarda estava molt cansat i no havia menjat res des que estava a la comissaria. En Noah es trobava assegut al terra de la cel·la, repenjat a la paret. No podia parar de pensar en el cas. Estava totalment concentrat i igual d'impacient o més que les pròpies agents per trobar les respostes a tot al que estava passant. Es podia imaginar on estaven les agents. Dirigint-se al bar d’en Trupo. Però també sabia que no trobarien res. En Trupo era un home massa espavilat com per quedar-se tan tranquil al bar després de tot el que havia passat.