L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 5

Degut a la gran quantitat de papers que van haver d'omplir després de la detenció dels dos nois del bar no va ser fins ben passada l'hora de dinar que van aconseguir sortir de la zona de detencions. L'Ottavia va decidir que no calia córrer, estava clar que el tal Trupo ja hauria marxat del bar. Això no la preocupava però, havia fet posar controls a totes les carreteres, estacions de tren i a l'aeroport. Si el molt covard intentava sortir de la ciutat el caçarien com a la rata que era. Va enviar a un parell d'agents d'incògnit a l'Escorxador, només per assegurar-se que realment en Trupo no era allà, no creia que fos tant estúpid però no se sabia mai, i es va dirigir cap al seu despatx.
Només entrar-hi va veure un gran paquet al centre de la taula. Allò era estrany, normalment els paquets grans s'havien d'anar a buscar a recepció per motius de seguretat. El seu instint de policia la va fer estar alerta. Alguna cosa no anava bé. Va examinar el seu despatx. A sobre la taula estava tot tal com ho havia deixat. L'informe del cas era a l'esquerra, sobre altres carpetes de casos pendents. Les seves ulleres a la dreta, al costat de la ploma del seu pare i d'una tassa amb cafè fred de la nit anterior. La seva vista es va desplaçar cap a la finestra. Hi havia alguna cosa al costat de l'ampit. Es va apropar per examinar-la i va veure que era algun tipus de terra. Al ajupir-se per agafar-ne una mostra va veure que a sota la taula hi havia un trosset de vidre. Va mirar al seu voltant però no va saber veure d'on havia sortit. Va agafar un parell de bossetes de proves i un guant de làtex i les va guardar. El que estava clar és que algú havia entrat al seu despatx. Es va posar dreta d'un bot i va agafar el telèfon.
- Lola? Vine ara mateix al meu despatx, i porta a algú de la científica. Tenim un problema.
- De seguida. Què passa? - Va preguntar la Lola preocupada.
- Quan siguis aquí t'ho explico. Vine. - Va penjar l'auricular i es va apartar de la taula.
Mentre s'esperava va examinar el paquet. Era un paquet normal i corrent d'uns 50 cm d'ample per 25 d'alt. Estava precintat amb cinta aïllant i no portava remitent. El cartró tenia una taca fosca a la part inferior, com si hagués estat en contacte amb alguna mena de líquid, i desprenia una olor estranya que no va saber situar. Va tornar a agafar el telèfon i va marcar l'extensió número 1.
- Despatx del comissari Niemans. Digui? - Era la Sara, la secretària del comissari.
- Aquí l'inspectora Fuschino, que hi és el comissari? - Va preguntar nerviosa.
- Ho sento inspectora però acaba de sortir. Vol deixar-li algun missatge?
- No cal gràcies. - Va penjar just quan entrava la Lola.
- Ja som aquí. Què passa Ottavia? - va preguntar una mica neguitosa.
Anava acompanyada d'un agent de la científica d'uns 50 anys. L'Ottavia feia temps que el coneixia i sabia que faria bé la seva feina.
- Han entrat al meu despatx i hi han deixat un paquet - va dir senyalant cap a la taula - Petersen? M'agradaria que examinés aquesta capsa de seguida siusplau, i el seu voltant també. Vull saber si hi ha alguna empremta.- Va agafar les bossetes on havia guardat la terra i el tros de vidre i els hi va donar. - Això també siusplau. De seguida que en tingui els resultats faci-m'ho saber.
Van sortir del despatx per deixar treballar a l'agent Petersen i es van asseure a una de les sales de reunions.
- Com poden haver entrat al teu despatx? Has tancat amb clau oi? - Va preguntar la Lola
- Sí, sempre ho faig. Deu haver estat mentre érem a la sala d'interrogatoris. Pel que he vist la porta no ha estat forçada o sigui que en tenien la clau. I està clar que per la finestra no ha estat, som a un cinquè pis! - Va dir l'Ottavia.
En Petersen les va interrompre.
- Inspectora? Més val que entri i vegi això.
Les dues agents el van seguir. La Lola es va quedar a la porta mentre l'Ottavia donava la volta a la taula i mirava dins el paquet, que ara era obert. En un primer moment no en va reconèixer el seu contingut. Però a mida que s'ho mirava va anar reconeixent una mà. Una mà humana tallada pel canyell i plena de sang seca que havia fet un toll al fons del paquet. D'aquí l'olor estranya va pensar l'Ottavia, i la taca de la capsa.
- Aquest cas és més personal del que ens pensàvem Lola. - Va dir mentre examinava la mà. - Això és un missatge directe.
- El que no entenc és perquè se'ls van emportar si pretenien que els tinguéssim igualment! - va dir la Lola
El cervell de l'Ottavia anava a cent per hora. La Lola tenia raó, perquè entraven al seu despatx per deixar part d'un cadàver que la policia ja tenia? Entraven al seu despatx!
- Crec que ja ho tinc - Va murmurar - La mà només ha estat la manera de fer-me saber que poden fer el que vulguin. Poden entrar i sortir del meu despatx sense que ningú els vegi i segurament es mouen lliurement per tota la comissaria. Un paquet com aquest no passaria el control de la planta baixa. I si els hi és igual despendre's de la mà deu voler dir que ja saben que nosaltres sabíem on eren les restes! - Va cridar mentre mirava la Lola.
- Però això no pot ser! No fa ni dues hores que hem parlat amb aquell parell d'imbècils! Què vols dir que hi ha un talp a comissaria? - Va preguntar la Lola tota esverada.
- No ho sé però ho hem d'investigar. De moment he de contactar amb el comissari i explicar-li tot això. Tu vés a baix i no perdis de vista a aquells dos. Vés amb compte i no parlis amb ningú de tot això. De moment no podem refiar-nos de ningú.
- I ell? - va dir assenyalant en Petersen
- Fa més de deu anys que el conec, és de confiança. Au ves! - Va dir mentre sortia del despatx.
Va recórrer tot el passadís en un sospir. Necessitava urgentment parlar amb el comissari, tant per explicar-li la situació com per sentir-se més tranquil·la. Amb els anys s'havia adonat que necessitava parlar amb ell quan alguna cosa la preocupava. Es va aturar davant la porta, va trucar i es va esperar uns segons abans d'obrir.
- Sara, ja ha tornat el comissari? És molt urgent que el vegi.
- Sí, ara mateix acaba d'arribar d'una reunió - va respondre mentre la invitava a entrar al despatx.
Per segona vegada aquell dia l'Ottavia va entrar al despatx del comissari Niemans. Ara però no sentia els nervis de sempre. Tenien un problema greu entre mans.
- Comissari tenim un problema.
- Què passa? - va dir sense aixecar la vista del centenar de papers que tenia damunt la taula.
- Algú ha entrat a comissaria i ha aconseguit pujar fins a les oficines. - va esperar alguna reacció i al veure que no deia res va continuar - I no només això, també han entrat al meu despatx i hi han deixat part d'un cadàver.
En Niemans va aixecar el cap de cop i va mirar a l'Ottavia. Si no l'hagués conegut l'Ottavia hauria dit que als seus ulls hi havia una espurna de por.
- Han entrat al seu despatx? Com pot ser? Les mesures de seguretat en aquest edifici són de les millors del país.
- Per això creiem que ha estat una feina feta des de dins. - Va murmurar aguantant-li la mirada. Li costava mirar directament al comissari. Tenia por que pogués llegir el que pensava, tots els seus secrets i sentiments reprimits cap a ell. Va apartar la mirada.
- Aquesta és una acusació molt greu Fuschino. - Una ombra de preocupació va passar pel rostre del comissari - De moment el que farem és reforçar els controls a l'entrada i canviar el seu pany. Ens hem d'assegurar que no torni a passar. Ja han examinat el seu despatx els de la científica?
- Ara mateix ho estan fent senyor.
- Entesos. Vull estar informat de tot, m'entén?
- Sí senyor, no es preocupi.
- D'acord. Hi ha una altra cosa. Vull que a partir d'ara porti un escolta.
L'Ottavia es va sorprendre.
- Un escolta? Ni parlar-ne! No penso anar tot el dia amb una mainadera! No necessito que ningú em vigili! - Va adonar-se que estava cridant i va intentar calmar-se. - Siusplau comissari, no em faci això. Sóc perfectament capaç de cuidar de mi mateixa. A més, hi ha la Lola.
- Sé que és perfectament capaç de cuidar-se Ottavia, però no em perdonaria mai si li passés alguna cosa, i molt menys dins la meva comissaria. M'ha entès? - La seva veu va sonar menys dura de l'habitual, però de seguida va tornar a endurir-se. - Pot retirar-se.
- Si senyor. Gràcies.