L'assassinat de Marco Tulli. Capitol1. Part 3

En Noah i en Nathaniel seguien a l’escorxador. Portaven molta estona observant a un parell d'homes de mitjana edat molt estranys que es trobaven al fons de la barra. No sabien exactament de què parlaven aquells dos individus però en Nathaniel havia escoltat algunes paraules desconcertants al anar al lavabo.
- De debò has sentit això que em dius? - va preguntar en Noah.
- T'ho juro! Jo tampoc m'ho acabo de creure!
- No et deu estar fent un efecte estrany la ratlla que t'has fotut al lavabo i distorsiones paraules que no són!
- Que he anat a pixar al lavabo pesat! No he tocat la coca...
- Bueno bueno, tampoc sabem del cert de què parlaven... potser es tracta d'una broma... jo que sé!
- Una broma?, M'has sentit bé tio? De què que no em pixo a sobre al lavabo! Merda merda merdaaa! Perquè havia d’estar allà, perquè no hi he anat uns segons més tard! Sort que no m'han vist, m'he quedat glaçat de por... – En Nathaniel es començava a posar nerviós de veritat.
- Tranquil·litza’t o vindran aquí i ens fotran un tret a tu i un altre a mi! Esperarem a que se'n vagin del bar i llavors anirem al lavabo a comprovar si han deixat amagat el que dius!
Minuts més tard entraven al lavabo. En Noah al davant i en Nathaniel al darrere. Mentre un bloquejava la porta del lavabo l'altre anava a examinar. En Noahes va ajupir sota la tercera pica i després d'una estona d'esforços sense recompensa va aconseguir extreure dues rajoles. A dins del forat improvisat hi havia una bossa de plàstic amb una cosa molt pesant a dins.
- Què cony és això? – en Noah agafava la bossa i procedia a agafar el que hi havia dins - Collons! És evident el que és...
- Una pistola! T'ho he dit o no!
- Ostia puta! Què fem amb això ara?
- Que què fem amb això ara? Jo t'ho diré! - va contestar en Nathaniel exaltat - Deixar-ho on estava i no tornar a aquest baretu en anys! Millor encara, no tornar mai!
- Això no es pot quedar aquí! Aquesta és l'arma d'un crim. Tu ho has escoltat tot! Hem de comprovar si les parts del cadàver es troben amagades on has sentit!
- Però què dius?! Ens hem tornat bojos! Tu i jo no som ningú. És més, m'agrada no ser ningú! I no em posaré ara a fer de detectiu als trenta anys i sense experiència! Però què collons, és que no sé ni què hi faig aquí aguantant la porta!
- Vols fer el favor! Ara ja està fet. No he estat jo qui ha vingut a la taula tot cagat de por. Si no haguessis anat a fotre’t una ratlla ara no estaríem aquí!
- Però que...
- Ara calla i escolta’m - el va interrompre en Noah - anirem a buscar el cotxe i a buscar el cadàver.
- El que queda del cadàver voldràs dir - va replicar en Nathaniel amb sarcasme.
Tot just sortien del lavabo que hi entrava en Trupo. Van dirigir-se a la taula, van deixar-hi els diners i es van encaminar cap a la sortida. Però just abans d'arribar a la porta en Trupo va sortir del lavabo i els va cridar una mica exaltat dirigint-se cap a ells amb una mica de pressa.
- Però que vol ara aquest home? - va preguntar-se en Nathaniel.
- Espereu un moment! Que hem que parlar! - cridava en Trupo intentant no semblar nerviós.
En Nathaniel ja es parava quan en Noah el va agafar fort pel coll de la samarreta i el va estirar cap enfora.
- Corre! No siguis idiota!
- Però què passa?! – va preguntar desconcertat.
Van començar a córrer carrer avall. En Trupo va sortir ràpidament del bar i va treure's una petita pistola agafada al cinturó, però tot just quan els apuntava s'ho va repensar, es va indignar amb ell mateix i va guardar l'arma. Ara hauria de fer una trucada molt desagradable.
Els dos nois corrien com mai ho havien fet. En Noah ho feia amb facilitat i a grans gambades, en Nathaniel amb dificultat per respirar i passes curtes i descompassades. Semblava que anés a caure en qualsevol moment. Ja no es dirigien al cotxe. Es dirigien a qualsevol lloc molt llunyà del bar. Van arribar fins un petit parc amb un gronxador, un tobogan i poca cosa més i es van aturar a descansar.
- Però que cony li ha passat a en Trupo - preguntava en Nathaniel gairebé sense alè.
- Déu meu! Mira que sembles idiota de vegades. De veritat que t’he de dir res? - va contestar en Noah amb més indiferència que indignació.
- No voldràs dir que en Trupo ho sabia tot... pitjor encara, potser en Trupo està amb ells!
- Noooooooo... – en Noah no sabia si donar-li un cop de puny o si compadir-se'n.

Les dues agents van sortir de la comissaria amb pas ràpid. Fer un cafè seria només una excusa per parlar seriosament amb la Lola d'una vegada. Si volia ser policia, i estava clar que dots en tenia, hauria de canviar de manera de pensar.
- Ja et vaig dir l'última vegada que no admetria una companya que es drogués. Es pot saber en què penses? Ets policia per l'amor de déu! Representa que t'has de comportar! I com pretens fer bé la teva feina si estàs tot el dia col·locada?! I quan pensaves dir-me que t'han robat la placa? Quan ha estat? Mentre et drogaves o mentre et rebolcaves amb vés a saber qui en algun bar de mala mort? - L'Ottavia es va adonar que estava perdent els papers. Es considerava una dona seriosa no donada als espectacles públics, i ara mateix n'estava oferint un.
- Es pot saber què et passa? - Va preguntar la Lola tota ofesa - Ja t'he dit que esta tot controlat. I deixa de ficar-te en la meva vida. Si tu no en tens no és culpa meva! - Va donar mitja volta i va marxar cap al bar.
- T'estàs passant Lola! Recorda que sóc la teva superior!
L'Ottavia va mirar al seu voltant. Un petit grup d'agents d'uniforme se la miraven divertits parlant entre ells. Mai havia tingut problemes amb els homes que tenia sota les seves ordres, però sempre tenia la sensació que no acabaven de respectar-la pel fet de ser dona. Intentava comportar-se freda i professionalment, i aquella escena no havia ajudat a que la prenguessin seriosament.
- A treballar! - Va cridar - És que no teniu res més millor a fer?
En girar-se per marxar es va adonar que algú més havia vist tota l'escena. El comissari estava recolzat al llindar de la porta, amb el seu sempitern cigarret penjat dels llavis. Només em faltava això, va pensar l'Ottavia. Va enfilar carrer amunt cap el bar. No podia deixar que un cas com aquell d'insubordinació quedés sense sanció. Abans d'arribar a la cantonada es va atrevir a fer un cop d'ull cap enrere. El comissari seguia recolzat on era, amb un núvol de fum envoltant-li la cara. Des d'aquella distància no podia saber si la mirava, però va tenir la sensació que els seus ulls la seguien. Deixa d'imaginar-te coses, va dir-se a ella mateixa, ja tens prou problemes. Va respirar fons i va entrar al bar.
El local era sempre ple de policies i fum. A l'Ottavia li agradava l'ambient, li recordava a un cafè del centre de Catania on anava sovint amb el seu pare.
Mentre s'asseia va deixar-se emportar pels records. Feia anys que no havia pensat tant en el seu pare com en les últimes hores, des que havien trobat el cos. Vestia sempre impecable, amb americana i barret d'ala ampla per protegir-se del Sol. Si algú se'l mirava mai endevinava que era policia, només el delatava la pistola que duia penjada sota l'aixella i aquell aire d'autoritat que desprenia.
- Ottavia. Em sap greu el que ha passat. - Era la Lola, s'havia assegut al seu davant i ni tan sols l'havia vista.
- Tranquil·la. En part ha estat culpa meva. Últimament estic molt nerviosa, i ja saps com m'afecta haver de parlar amb el comissari. - Tot i que era molt reservada sentia que podia parlar obertament amb la Lola. La seva relació era més semblant a la de dues amigues que no a la de subordinada i superior. - Però segueixo sent la teva superior, i una escena com la d'abans no es pot tornar a repetir, m'has entès?
- Sí, i no tornarà a passar - Va dir seriosament - Així que has parlat amb ell! I com ha anat?
A l'Ottavia li feia gràcia la facilitat que tenia la Lola per treure ferro a les situacions. Feia un moment li estava clavant una bronca i de cop es trobava parlant de la seva, inexistent, vida social. No era d’estranyar que sempre hi hagués pretendents rondant-la. Era molt atractiva, jove, alegre i despreocupada. Tot el que ella no era. L'Ottavia la va tallar:
- Val més que ens dediquem a la feina Lola. El cas que tenim entre mans no m'agrada gens, i com abans el resolguem millor. Has descobert alguna cosa? - va preguntar mentre remenava el cafè.
- De moment el que sabem és poc. Encara no han aparegut les restes que falten del cadàver ni l'arma amb què el van matar. El que sí sabem és que l'escena del crim no era l’església. Hi havia massa poca sang on van trobar el cos.
- Entesos. El primer que hem de fer es enviar a la científica a l'església. La patrulla que va contestar a l'avís van tancar-la i ningú més hi ha entrat. Sort que l'oficial tenia dos dits de front. Hauríem de buscar empremtes o algun indici de com van entrar a l'església. El següent que hauríem de fer és interrogar als veïns. Aquest barri és massa animat com perquè ningú veies res....
De cop i volta alguna cosa va fer girar la Lola.
- Què fills de puta! - Va cridar aixecant-se - Són els que m'han robat la placa!