L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 1

Mentre en Nathaniel mossegava rítmicament el xiclet de maduixa àcida (el seu gust preferit amb diferència seguit de molt lluny per la poma àcida) el seu inseparable company de batalles i gran amic des de la infància, Noah, cremava el seu cigarret d'una sola i profunda calada per, un cop gastat fins al filtre, llençar-lo al terra amb molta destresa pinçant-lo entre el dit gros i l'índex. Esperaven asseguts en un banc fora d'un institut qualsevol. Malgrat que la seva edat d'estudiant havia tocat fi feia anys (rondaven els trenta gairebé) els agradava veure a les noies més joves sortir de classe. S'havia convertit en una rutina. Anaven totes com unes putes, amb faldilles curtes (o cinturons amples, és difícil decidir-se), botes amb talons més alts que elles mateixes i les cares pintades fins ocultar qualsevol centímetre de pell natural. Eren les barbies del nou segle. Tot just acabava de sonar el timbre que indicava el fi de l'hora de l’esbarjo i la tornada a classe. S'havia acabat l'espectacle. Les noies abandonaven el pati progressivament (algunes soles i d’altres acompanyades per xicots alts i fornits que mostraven la seva propietat amb vehemència, i elles ben contentes de ser-ho).
- Marxem? - va preguntar en Nathaniel - Aquí ja no pintem res i començo a tenir gana. Anem a esmorzar - Els dos es van aixecar i es van encaminar cap el cotxe, aparcat al costat d'un mur pintat amb simbologia anarquista.

L'inspectora Fuschino estava desconcertada. Tot i els seus 10 anys d'experiència a la policia no havia vist mai una cosa com aquella en aquesta ciutat. El cadàver presentava mutilacions a les mans i peus, tenia un tret entre cella i cella i la llengua tallada.
Els seus pensaments es van remuntar a la última vegada que havia vist una cosa semblant. Era un dia assolellat de 1963, una brisa suau jugava amb els llençols que la seva mare acabava de penjar. Tot i que era Abril el sol escalfava de valent - sempre ho fa al sud d'Itàlia - i la jove Ottavia descansava sota l'ombra d'un pruner. Ella era una nena de tan sols 7 anys, però aquell record l'acompanyaria tota la vida.
De sempre que li havien dit que no havia d'entrar al despatx del pappa, però mai en feia cas. Sempre trobava una excusa per esmunyir-s'hi a dins; volia mirar un atlas, necessitava paper per dibuixar... tan se valia, li agradava aquell racó fosc de la casa, amb el terra de fusta i parets folrades de llibres. Com sempre va obrir la porta amb molta cura per assegurar-se que no hi havia ningú. Tot era fosc, i no va veure el cos que jeia estès a terra fins que va ensopegar-hi. Era el pappa. Què feia així estirat? El pappa mai feia tonteries! Va avançar una mica més per arribar a la taula i encendre el llum, alguna cosa la va fer relliscar. Un líquid viscós. Aquella visió va ser com un cop de puny a l’estómac. El seu pare, Constanzo Fuschino, inspector de policia de la ciutat de Catania, jeia a terra sense mans ni peus, la boca un forat negre ple de sang i els ulls mirant-la sense expressió. Era mort. Això s'ha d’acabar d'una vegada - es deia ella mateixa, tancada al lavabo d'un bar de mala mort, on només hi havien borratxos i yonkis esperant el seu moment per prendre's la seva dosi diària. La Lola era una noia de només 22 anys i ja en feia uns quants que havia entrat en el món de los drogues. Però tenia una cosa clara i era que, arribat aquest punt de la seva vida, necessitava un canvi radical.
- L'última vegada, l'última vegada. – Va dir mentre treia un bitllet de 20 euros de la seva cartera i es feia un rulo. Va mirar las dues ratlles de cocaïna que tenia a sobre del D.N.I. i al cap de dos segons ja havien desaparegut. En realitat, li encantava aquella sensació d'acidesa baixant per la gola i les dents adormint-se. La cocaïna començava a fer efecte.
Quan va sortir del bany, va adonar-se que al fons de la barra hi havien dos homes un tant estranys. La van mirar amb cara de pocs amics. Millor no apropar-s’hi, va pensar. No li va donar més importància i va anar a la barra a pagar el que havia begut i el gram de cocaïna. Sortí del bar i va començar a caminar sense direcció, immersa en els seus pensaments.
- Ai!, disculpi, no l'havia vist!
- Tranquil·la noia, no passa res. Apa, bon dia! - Havia topat amb dos nois, que rondarien els trenta. ¿Que feien davant d'un institut? Pederastes fills de puta , va pensar dins seu.