L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 2

- On vols anar a esmorzar? - va preguntar en Noah.
- Anem a l'Escorxador? De passada podem comprar un parell de gramets per aquesta nit - va contestar en Nathaniel.
Aquella seria una gran nit. Celebrarien qualsevol cosa, avui tocava festa gran (com a bon divendres que era) i necessitaven preparar-se bé. Beurien fins comprovar els límits de l’espècie humana, destrossarien alguna cosa (tan se val el què) i potser anirien de putes.
- Però només un parell de gramets. Que et conec! - va contestar en Noah conscient de la desproporció de l’última vegada.
En Noah era un noi amb cos atlètic. no perquè fes exercici o peses, senzillament el tenia i punt. Alt, cabells foscos que conjuntaven perfectament amb els ulls i, sense ser gaire guapo, les noies sempre el trobaven un tant interessant. En Nathaniel, en canvi, tenia un cos tou (no era gras, però si bastant flonjo) cabells castanys i ulls foscos. Van arribar al cotxe - un Chevrolet Chevette del vuitanta- i van deixar les jaquetes que portaven al maleter. No volien carregar-les i el bar estava solament a un parell de carrers. Un cop còmodes van començar a caminar.
- Quant portes a sobre? - va preguntar en Nathaniel mentre treia l’últim cigarret d’un paquet que, segons més tard, acabaria al fons d’una paperera.
- Tranquil que porto suficient – en Noah vivia còmodament sense treballar. Era el propietari d’una famosa cadena d’aliments heretada del seu pare, jubilat prematurament. Tot al contrari d’en Nathaniel, que encara vivia a casa dels seus pares sense fotre ni brot.
Van veure venir una noia despistada de lluny sense dubtar-ho en Nathaniel es va encaminar cap ella. Un segon més tard en Nathaniel topava amb ella, es disculpaven mútuament i ell guanyava una cartera nova.
- Ostia ja! No m’agrada que facis això, i menys sense avisar-me! - va cridar indignat en Noah.
- Però si la noia estava a la lluna i amb la bossa dient-me fote’m mà per on vulguis!
- Ja saps el que penso de tot això - va dir mentre en Nathaniel examinava el botí.
- Em sembla que ja no cal comprar la nostra farlopeta tio! - va dir mostrant una petita bossa transparent amb pols blanca a dins.
Van arribar a l'Escorxador i es van asseure a una taula lluny d'un grup de yonkis - era el petit gran inconvenient d’anar a aquell bar: bon menjar, bon material a molt bon preu, però yonkis consumits per l’abús de les drogues per tot arreu.
- Merda de yonkis. Si no saben drogar-se que no es droguin - va queixar-se en Noah només seure a la taula.
Ràpidament es va apropar en Trupo, sobrenom amb el qual es coneixia l’amo del bar, i els va prendre nota. En Nathaniel va demanar un cafè amb llet, un croissant i una ensaïmada petita. En Noah un Cacaolat calent i una pasta petita amb xocolata per dins.
- Aquí ho teniu tot - va dir en Trupo mentre deixava les coses a la taula.
- Merci Trupo - va contestar desinteressadament en Nathaniel.
- Voleu alguna cosa més? - va preguntar l’amo del bar amb una mica de sobreactuació.
- Gràcies per preguntar, però avui no ens cal - va dir en Nathaniel amb un somriure d’orella a orella que no va acabar d’entendre en Trupo.
L'Ottavia va tornar al present. Era en una habitació freda i funcional de l’escola de forenses. Una taula on reposaven els cadàvers i un petit escriptori eren tots el mobles que hi havia. Un calfred li va recórrer l’esquena. És l’aire condicionat, va pensar, però ni ella mateixa no s’ho creia. Hi havia alguna cosa en aquest cas que la posava nerviosa.
- Inspectora? El comissari la vol veure. Inspectora?
- Sí, perdoni sergent. Ara mateix hi vaig.
Va sortir de la sala i va recórrer el llarg passadís fins a l'ascensor. Feia hores que havia intentat posar-se en contacte amb la seva companya, però estava desapareguda. No fa ni un any que és a la policia i ja fa tonteries, va pensar. Hauré de parlar molt seriosament amb ella.
Es va aturar davant la porta i va trucar suaument.
- Senyor? M’han dit que em volia veure.
- Ah! Fuschino passi, passi. De seguida estic amb vostè.
Mentre s’esperava va mirar al comissari. No era el que es considera un home guapo, però tenia un atractiu molt masculí.
Tenia un nas allargat i corbat, sota uns ulls foscos que semblaven sempre atents, analitzant tot el que se li posava al davant. Poques vegades se’l veia afaitat, lluint sempre una barba de dos o tres dies que emmarcava una boca de llavis fins on sempre hi penjava una cigarreta encesa.
Feia anys que es coneixien i sempre havia estat un bon cap per a la Ottavia. Però sempre havia pensat que si no fos la seva subordinada la seva relació hauria estat molt diferent.
La veu greu del comissari va trencar el silenci.
- Tinc entès que vostè és l’encarregada del cos trobat a l’església dei Santo Spirito? - Va dir el comissari sense aixecar la vista de la taula. La seva veu mostrava un cert desinterès, i els seus dits no paraven de jugar amb el bolígraf.
- Sí senyor. El cos va ser trobat ahir a dos quarts de set del matí - Recità l'Ottavia avorrida.
Odiava els tràmits de la vida policial, preferia l’acció del carrer, amb tots els perills que representava. El sacerdot es preparava per a la missa quan el va trobar a darrera l’altar.
- Sembla ser que el van assassinar entre les dues i les tres de la matinada. La causa de la mort encara no ha estat determinada, però el Dr.Robbins m’assegura que per aquesta tarda ja la tindrà.
- Molt bé. Passi’m l'informe tant bon punt el redacti, i informi’m de qualsevol novetat.
- Sí senyor no es preocupi.
Va aixecar-se i va marxar cap a la porta.
- Ottavia?
El cor li va fer un salt. Molt poques vegades la cridava pel seu nom de pila.
- Sé que aquest cas és dels més desagradables que hem tingut en temps, però vostè és una de les millors agents que tenim, i segons l'informe preliminar crec que el seu coneixement d’italià no ens anirà malament. Si necessita qualsevol cosa no dubti a demanar-la.
- Si comissari. Gràcies. - Va sortir de l’habitació i va tancar la porta.
Per un moment un pensament va creuar la seva ment, però el va rebutjar de seguida. No en trauria res de fer-se il·lusions. El comissari era el seu cap i allò mai canviaria.
La Lola era una noia que despertava passions entre els homes. Morena amb el cabell llarg, ulls grans i foscos com la nit i un cos que era l’enveja de qualsevol noia que la mires.
Ja començava a minvar l’efecte de los dos ratlles de cocaïna que s’havia pres de bon matí i ja es veia capacitada d’anar cap a la feina i no aixecar sospites entre els seus companys de feina. Es va donar compte de que li faltava tabac i va entrar a un estanc.
- Dos paquets de Camel, si us plau.
- Aquí tens jove, són 5.50.
- Merda!!!! Aquells fills de puta m’han robat la cartera! - En realitat, la documentació no l’importava gaire, però el que si que ho feia era el gram que s’havia comprat a aquell bar de mala mort.
- M’ho podria fiar si us plau i li pago demà? Sap que sóc de paraula, sempre li compro el tabac a vostè...
- No et preocupis noia, avui invito jo! - va dir somrient.
- Moltes gràcies! Li dec una! Fins la pròxima!
Va sortir de l’estanc més enfadada que mai. Volia enxampar aquells dos pallassos i empaperar-los. Però primer havia d’anar cap a la feina, tenia una reunió amb la seva superior i si arribava tard li cauria una brega. Ja la van avisar, només portava un any i no estava per la feina.
Quan arribà a l’edifici central, va entrar per la porta i es disposà a agafar l’ascensor per anar a la cinquena planta. La cinquena planta estava plena de despatxos i plena de gent anant amunt i avall. Odiava aquell ambient, preferia estar al carrer, per això ella i la seva superior es portaven bé. Va girar a mà esquerra per dirigir-se al seu despatx i de sobte va veure que la seva companya sortia del despatx del comissari.
- Hola Ottavia! Com va el dia de feina?
- Doncs tenim molta feina amb aquell cas del cos trobat a l’església. Hem de començar per a algun lloc, trobar sospitosos...
- Ja, això serà complicat. I més si ens quedem parades en aquestes oficines. Anem a fer un cafè i en parlem?
- D'acord. Al bar de sempre?
- I tant! Fan un cafè boníssim!.
- Doncs som-hi. Agafo la jaqueta. – L’Ottavia es fixà en els ulls de la Lola. Estaven estranys - Lola, has tornat a drogar-te? Tens els ulls una mica dilatats.
- Sí, però et juro que serà la última vegada.
- Aquesta excusa ja l'he sentit més d'un cop. No m’intentis enganyar. Vinga, anem al bar.