L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 4

A fora al carrer, l’home de dins el cotxe blanc es removia al seient. Mai li havia agradat la feina de vigilància, i amb els anys que feia que treballava per a Don Carlo, no entenia perquè li havien encarregat a ell aquella feina. Hi ha jerarquies cony!, va pensar, això podria fer-ho qualsevol dels nois!
Els dos nois nous a qui vigilava havien arribat no feia ni cinc minuts a la comissaria i ja havien anat a fer un cafè. Sempre passava igual amb els joves, es cansaven de seguida i cometien errors. Tenia una sensació estranya amb aquells dos. Era més un pressentiment, hi havia alguna cosa que no rutllava. De moment havien fet tot el que els havien dit, però havien sortit del no res i allò mai havia agradat dins la família.
Just en aquell moment l’inspectora Fuschino sortia de la comissaria. Caminava amb pas ràpid i decidit cap al centre de la plaça. Semblava una dona amb un caràcter fort, segurament forjat després de molts anys treballant com a policia. Hauria estat tant fàcil matar-la, va pensar, un tret directe al cap i prou problemes. Però les ordres eren clares i ell era un home de paraula. Va seguir-la amb els ulls fins que va desaparèixer per una cantonada. El inútils dels nous ni tan sols havien sortit del bar. Al cap de cinc minuts van aparèixer caminant tranquil·lament. El més grassonet estava explicant alguna cosa graciosa, perquè no parava de gesticular i riure. De cop i volta l’altre noi va treure’s un mòbil de la butxaca i va estar parlant durant un parell de minuts. Quan va acabar els dos nois ja no reien, van girar cua i es van dirigir cap al final de la plaça, al centre de la ciutat.
L’home del cotxe es va posar les ulleres de sol i va encendre el motor. Coneixia la ciutat molt millor que no pas aquells dos inútils i va adelantar-los per un carrer lateral. Quan els va tornar a veure totes les seves sospites es van fer realitat. Amagat en un carreró un dels nois parlava amb l’inspectora mentre l’altre vigilava el carrer. Per un moment es va sentir decepcionat. No tant pels nois, que realment l’importaven una merda, si no més aviat per l’inspectora. Se l’havia imaginada més llesta del que ara semblava. No entenia com s’havia arriscat d’aquella manera i estava segur que ella sabia que la vigilaven.
Es va esperar en un petit cafè que hi havia a l’altra banda del carrer. Volia veure quin seria el seu pròxim pas i tampoc tenia pressa. La conversa es va allargar més del que hauria estat prudent, i quan van acabar cada un va seguir un camí diferent. Darrera les seves ulleres de sol, l’home va decidir seguir al noi més grassonet. Seria una presa fàcil i atrauria a l’altre noi. Caminava tranquil, amb les mans a les butxaques, i anava mirant a les noies que es creuava. Ni una sola vegada va mirar enrere per comprovar si algú el seguia. A poc a poc, sense pressa, el caçador va anar disminuint la distància amb la seva presa, esperant el millor lloc on atacar. Era un expert, no calia córrer, i el que va fer després era mecànic, ho havia fet tantes vegades que no havia ni de pensar. Quan van arribar a l’alçada d’on havia aparcat es va apropar encara més al noi, i amb un cop sec li va obrir el cap amb la culata de la pistola. Abans que caigués a terra ja l’havia agafat i posat dins el cotxe. Ningú havia vist res, i si ho havien fet ningú diria res. Aquelles coses passaven sovint a la ciutat, i tothom coneixia el cotxe blanc atrotinat del sequaç de Don Carlo.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 3

En Jack i l’Adam havien arribat a Catania el dijous al matí, un dia més tard que les dues agents, segons els havien dit els seus contactes. Tenien un hotel reservat a la Piazza Trento, es deia Hotel Jolly Bellini Catania, situat a prop de la costa i el suficientment a prop de l’hotel on estaven les dues agents, i el suficientment apartat per amagar-se si alguna cosa anava malament. De fet, el dia es presentava mogut. Al cap de pocs minuts d’haver arribat a l’hotel ja havien rebut una trucada d’un home que estava vigilant de ben de prop a aquelles dues per a veure els moviments que feien i per controlar que no es fiquessin on no tocava.
- Digui? – va dir l’Adam, amb cara de sorprès.
- Hola, sóc el vostre contacte – va dir amb la veu distorsionada – Les dues agents ja han sortit de l’hotel, el més probable és que vagin a la comissaria. Així que ja sabeu on anar per començar la vostra feina. Aneu amb compte que tenen a dos agents que les protegeixen a totes hores. Ja sabeu que fer amb aquell parell – I va penjar el telèfon.
- Jack, posa’t les sabates que no tenim temps per descansar. – Li va dir mentre es posava una samarreta per anar més còmode.
Els dos amics van sortir disparats de l’hotel i van agafar un taxi per dirigir-se a la comissaria. De camí, l’Adam li va explicar tot el que li havia dit l’home del telèfon i van arribar a la conclusió que no es desfarien d’aquell parell d’agents, no volien matar a ningú més.
Amb les presses que portaven, no es van adonar que algú els seguia amb un cotxe blanc, una mica atrotinat per no cridar l’atenció. Era un enviat del mateix Don Carlo. No es fiava d’ells, no li agradava la gent de fora.




Després de separar-se de la Lola, l’Ottavia va anar caminat fins a la comissaria on havia treballat el seu pare. Es va sorprendre recordant el camí, com si les seves cames anessin soles, girava a cada cantonada sense haver-ho de pensar. Al cap de cinc minuts va arribar a la comissaria. L’edifici seguia més o menys igual, amb algun canvi poc important com un pavelló nou, que s’alçava al costat de l’edifici vell i la façana que havia estat restaurada.
Encara no sabia ben bé què faria. No podia presentar-se allà amb la seva placa. Com havia dit el comissari, no es podia refiar de ningú, però per l’altra banda estava segura que a hores d’ara qui ho hagués de saber ja sabria que ella era a la ciutat. Va decidir no dir el seu nom ni dir que era policia, estava segura que la seguien i que sabien quina cara tenia, però tampoc calia anar-ho pregonant als quatre vents. Va agafar aire i va entrar a la comissaria. L’interior sí que havia canviat. Tot era nou, ple de gent amunt i avall. A la dreta encara hi havia el taulell d’informació, al fons la porta que duia als despatxos i a l’esquerra les escales que duien als calabossos i als magatzems. Els fluorescents del sostre banyaven a una cinquantena de persones amb una llum freda i per tot arreu se sentien els sorolls de les oficines, telèfons i teclats d’ordinador.
Amb pas decidit va anar cap al taulell, i en un italià més que fluid es dirigí cap a l’oficial que hi seia al darrera.
- Hola bon dia. Que podria ajudar-me? – l’agent se la va mirar de dalt a baix.
- Bon dia senyora. Que vol fer una denúncia?
- No, no. Veurà, fa molts anys vaig viure aquí i vaig conèixer a uns quants dels agents que servien en aquesta comissaria, i m’agradaria tornar-los a veure. – va dir amb la seva veu més dolça.
- Ah! I de quan estem parlant? – l’agent semblava divertit.
- Ui! Ja farà més de trenta anys que no venia per aquí.
- Ostres! Deuria marxar molt petita, no? Jo no la podré ajudar. Potser hauria de parlar amb l’inspector Galiani. És dels més vells que corren per aquí, l’any que ve es jubila.- va dir mentre li picava l’ullet.
Aquests italians, va pensar l’Ottavia, sempre intentant lligar.
- I on el podria trobar agent.... – va dir inclinant-se sobre el taulell, fent com si volgués llegir-li el nom.
- Calaio, Luca Calaio, per servir-la.
- On el podria trobar agent Calaio?
- Ara mateix deu ser al seu despatx. Acaba de tornar d’esmorzar no farà ni deu minuts.
- Creus que el podries avisar? O millor encara, que em podries deixar passar? – ho va dir amb el seu millor somriure, mirant-lo directament als ulls.
- Mm...no hauria de fer-ho, però com que m’has caigut bé et deixaré entrar. Passa per aquella porta d’allà. Al fons del passadís, la porta de l’esquerra. Deixa que el truqui primer.
Mentre l’agent trucava l’Ottavia va mirar al seu voltant. A fora al carrer tot semblava molt tranquil. Asseguts a un banc va veure un parell d’avis llegint el diari. Més enllà un grup de nens jugaven amb una pilota, i una parella es petonejava sota un arbre. De sobte una cosa va cridar la seva atenció. Al fons de la plaça li va semblar veure un home assegut dins un cotxe blanc atrotinat que mirava fixament cap a la comissaria. No tenia res d’estrany, però la va posar en alerta. Tants anys de policia havien servit d’alguna cosa i es refiava molt del seu instint.
- Ja t’està esperant. – va dir-li l’agent
- Moltes gràcies Luca. Ha estat un plaer parlar amb tu. – va dir mentre es girava i enfilava cap a la porta.
- De res! Ei! Encara no sé com et dius!
L’agent es va quedar sense saber-ho. Només travessar la porta, l’Ottavia va tornar a ser la que era sempre. Una policia seria amb una feina a fer. Tot i això s’havia quedat sorpresa de l’efecte que havien tingut un parell de somriures. Normalment els homes no li feien cas i no se la miraven una segona vegada.
Quan va arribar davant de la porta va trucar i va entrar. L’inspector Galiani seia darrera d’una taula plena de papers. Tenia una mata de cabells blancs a joc amb unes seies molt poblades que feien destacar encara més els seus ulls verds. En algun altre temps havia estat un home molt atractiu, però els anys i la feina li havien passat factura. Tenia el front i el voltant dels ulls plens d’unes arrugues profundes que feien que semblés deu anys més gran del que era. L’Ottavia es va fer notar escurant-se la gola.
- Ah! Hola. En què puc ajudar-la? – va dir-li amb un somriure d’orella a orella. Tenia les dents perfectes, d’un blanc intens.
- Hola. Miri, fa uns 35 anys que vaig deixar la ciutat i en aquella època treballava un inspector que vaig conèixer. M’agradaria saber si podria trobar-lo a algun lloc.
- Trenta cinc anys són molts, però bé ho intentarem. Com es deia l’inspector que busca?
- Constanzo Fuschino.
La cara de l’inspector va canviar de cop. El somriure va desaparèixer, i de cop i volta a l’Ottavia ja no li va semblar tant amable.
- L’inspector Fuschino va morir fa molt temps, ho sento.
- Vostè el va conèixer?
- Miri, aquest és un tema que no vull tocar. Si em perdona tinc molta feina. Bon dia. – Es va aixecar i li va obrir la porta. - No he estat del tot sincera amb vostè inspector. Ja sabia que en Fuschino era mort.- L’Ottavia va respirar fons i es va quedar mirant en Galiani. No sabia què fer. Podia marxar i intentar trobar ella la informació per alguna altra banda o explicar-li la veritat a l’home que tenia al davant. Si la màfia sabia que era a la ciutat, que era el més probable, segurament ja sabrien on era i què volia fer. Ara que ho pensava era estrany que encara no haguessin intentat fer-li res. A ella o a la Lola. - Miri, ara com ara m’és igual si vostè és de fiar o no. Només vull saber com va morir el meu pare.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 2

La Lola i l’Ottavia havien arribat a la conclusió que el millor que podien fer era separar-se per guanyar temps. Així doncs, l’Ottavia es va dirigir cap a la comissaria i la Lola al registre civil per veure si allà podia aconseguir el registre de defunció del pare de l’Ottavia. Anava per la Via Etnea, que anava a parar a la Piazza Stesicoro. Quan va arribar a la plaça en va quedar fascinada. Hi havia un gran amfiteatre romà força ben conservat, rodejat per una barana i uns quants arbres i amb una gespa molt verda, fent d’aquell lloc idoni per al repòs i contemplar aquella magnífica obra. S’hi va apropar per a veure-ho, encara que no podia perdre gaire temps. Just en aquell moment, li va venir un pensament que es remuntava uns quants anys enrere. Ella tenia 14 anys i estava amb els seus pares, que encara no s’havien separat. Anaven d’excursió a veure els seus tiets, que vivien a Tarragona, on hi passarien uns quants dies i el seu pare li va prometre que anirien a veure el teatre romà i li explicaria quatre cosetes d’aquell indret. L’únic que recordava era que els teatres romans es podien inundar d’aigua per representar-hi guerres, amb vaixells plens de soldats defensat la seva vida i lluitant per un imperi que acabaria desmuntant-se per culpa de tants problemes que els emperadors no van saber solucionar. Una llàgrima li va caure per la galta recordant aquells dies tant feliços que va passar amb els seus pares. Dos anys més tard es van separar i la Lola es va haver de buscar la vida de la millor manera que va poder. Potser no va ser la millor manera enganxar-se a les drogues però llavors era una inconscient i no sabia el que es feia. A vegades pensava que les drogues l’havien ajudat a oblidar aquell mal son que, per a ella, es va fer etern. Però era una idea que se l’havia tret del cap ràpidament, ja que les drogues no ajuden en res.
Una brisa d’aire la va despertar del seu somni i es va adonar que havia passat gairebé mitja hora i encara li quedava un bon tros per arribar al registre civil. Si feia tard al lloc on havia quedat amb l’Ottavia, la mataria. Així que va decidir agafar un taxi, tot i la mala fama que tenia Itàlia en general sobre la manera de circular que tenien. Al pujar al taxi va veure de reüll un cotxe. Què pesats que són aquests dos, a veure si s’esfumen d’una vegada i ens deixen treballar tranquil·lament. Va pensar, indignada. En un tres i no res, va arribar al registre civil de la ciutat. Era un edifici que conservava la portalada romana, però hi havien afegit a banda i banda dos edificis d’oficines i tot l’interior era nou, però intentant imitar les columnes, que n’hi havien de tot tipus, jòniques, dòriques i corínties. Quan va entrar a l’edifici, es va dirigir al taulell.
- Scusilo, signore. – Li va dir mentre que esperava que aquell bon home entengués una mica el català o el castellà.
- Buongiorno, che cosa volete? – Li va dir aquell senyor de cabell canós, amb un barba molt ben cuidada i amb uns ulls de color gris blavós.
- Scusilo – era gairebé l’únic que sabia dir – parlate il català? – Li va dir, fent una ganyota amb la cara.
- Sí, sí, parlo el català. De fet em dic Joan i sóc natural de Barcelona. El que passa que vaig venir de vacances a Catània i m’hi vaig quedar a viure. – Li va dir amb un somriure d’orella a orella. – Què hi fa una catalana per aquestes terres?
- Ostres, que bé! Avui estic de sort. Doncs miri, estic per feina, només hi estaré uns dies. Sóc...bé, sóc agent de policia i venia buscar uns documents. Em preguntava si és en aquest edifici on puc trobar el certificat de defunció d’una persona?
- Doncs sí. Encara et diré més, sóc jo mateix qui t’ha d’obrir la porta del magatzem on es guarden tots els certificats. – Li va dir, mentre obria un calaix i agafava unes claus.
- Doncs perfecte! – Va dir la Lola, mentre el seguia escales avall cap al soterrani.
Van baixar dos pisos i després van agafar el segon passadís a l’esquerra. Aquell lloc era molt més gran del que es pensava la Lola. Era un passadís curt, amb una porta al final. Les parets pintades de color blanc feien d’aquell lloc un tant estrany i fred. Hi havia un parell de fluorescents que parpellejaven i li va provocar una esgarrifança que li va recórrer l’esquena. En Joan va obrir la porta i va encendre el llum del magatzem. Era bastant gran, ple de prestatges metal·litzats de color gris, plens de capces blanques. S’hi va passar una bona estona per va trobar el certificat de defunció que buscava i en va fer unes fotocòpies. Es va acomiadar d’aquell home i va tornar a agafar el taxi per anar al bar on havia quedar amb l’Ottavia. Perfecte, no faré tard. Per cert, on són aquell parell? No veig el cotxe. És igual, s’hauran cansat. De camí van passar per aquell amfiteatre on havia estat feia poc més d’una hora i li va tornar a venir aquell pensament, però ràpidament se’l va treure del cap i es va posar a pensar en el cas. Estava impacient per a veure què havia trobat l’Ottavia. Segur que podrien treure conclusions ben aviat.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capítol 3

L’Ottavia mirava per la finestreta de l’avió. Ja feia més de dues hores que volaven, i començava a fer-se-li pesat. Al seu costat la Lola dormia profundament, amb els papers del cas sobre la falda i un gintònic a sobre la safata. Tot i que no ho demostrava, estava molt orgullosa d’ella. Feia poc que s’havia incorporat al cos, però ja demostrava les dots i l’instint dels bons policies. Havia superat el seu problema amb les drogues, i sempre estava disposada a treballar fins a l’hora que fes falta. Era jove i massa impulsiva, però amb els anys estava segura que ho controlaria.
Havien marxat no feia ni vint-i-quatre hores però ja se sentia molt lluny de la ciutat que tant odiava. Va pensar en els carrers foscos i bruts, el riu contaminat, la gent grisa i trista que simplement passava per la vida, sense gaudir-ne. Tota aquella merda l’havia tornat tal i com era, amargada i desconfiada.
L’avió va començar el seu lent descens retornant-la al present. La Lola seguia dormint, despreocupada i tranquil·la. El mediterrani, d’un color blau intens, s’estenia vast i enorme sota seu, obrint-se cap a l’Àfrica. A mida que baixaven va començar a distingir els pobles, els camps i els camins. Les cases, pintades de colors clars per repel·lir la calor, s’amuntegaven al voltant de carrers de pendents impossibles, aferrant-se a la muntanya per no caure al mar, on petites barquetes flotaven balancejant-se al ritme de les ones.
Al cap d’uns minuts van arribar a Catania. Havia crescut molt des que havia marxat feia més de 30 anys, però encara tenia aquell encant de les ciutats italianes, caloroses, plenes de llum i soroll. Amb un cop de colze va despertar a la Lola.
- Lola, ja hem arribat.
- Mm... – va contestar ella amb els ulls tancats. – m’he quedat fregida!
- Au va, desperta’t que hem d’anar baixant.
Quan van sortir de l’aeroport va ser com si haguessin obert la porta d’un forn. La calor era insuportable i l’elevada humitat no ajudava. En un moment estaven xopes de suor.
- Espero que l’hotel tingui aire condicionat! – va dir la Lola
- L’ha reservat el departament.... – va dir l’Ottavia mig rient.
- Uf!
Van parar un taxi i es van dirigir cap al centre de la ciutat. L’hotel estava situat a la part vella, molt a prop de la Via Etnea, el carrer més important de la ciutat. Només arribar van decidir deixar la feina pel dia següent, era massa tard per posar-se a investigar, i en el fons sabien que no els vindria d’una dia.
Al entrar a l’habitació es van quedar sorpreses de la generositat del cos de policia. Les havien registrat en una habitació doble on les dues sales es comunicaven pel lavabo. Cada una tenia un enorme llit de matrimoni i una taula amb dues cadires. L’Ottavia es va posar a desfer de seguida la seva maleta, mentre la Lola s’asseia a la vora del llit.
- Vols que anem a fer una volta i prenem alguna cosa? Encara es d’hora – va dir la Lola.
- Em sembla que no Lola, estic una mica cansada i la veritat és que em fa mal el cap. Em dutxaré i em ficaré al llit si no et molesta.
- No diguis tonteries, és clar que no em molesta. I si no et molesta a tu, jo sí que aniré a fer un vol. Fa una nit molt bona! A veure què pesco! - va dir rient.
- Està bé, però vigila, que et conec.
Quan va estar sola, l’Ottavia es va treure les sabates i es va estirar al llit. Estava massa cansada fins i tot per dutxar-se. El viatge l’havia deixat baldada, i el cop del cap encara li feia mal. Una brisa fresca entrava per la finestra, movent les cortines, refrescant l’ambient. De cop i volta es va trobar pensant en el comissari i en la reunió que havien tingut abans de marxar. Amb els ulls tancats podia veure tota l’escena com si estigués tornant a passar en aquells moments.
- Em pot repetir el que m’ha dit Fuschino? Perquè no l’he acabat d’entendre! - va dir el comissari aixecant-se de la cadira.
- Li he demanat permís per a poder anar a Itàlia senyor. Crec que seria bo per al cas...
La cara el comissari no augurava res de bo. Passejant-se amunt i avall de l’habitació, amb les mans als malucs, s’assemblava a un lleó engabiat.
- Se n’adona que això es una temeritat! Ells ja saben qui és vostè inspectora. No creu que l’estaran vigilant? A vostè i a l’agent Gomes? A tots nosaltres. Anar a Itàlia és provocar-los. Des d’aquí podem fer la nostra feina sense riscos innecessaris.
- Potser sí que ens vigilen, i potser sí que és un risc innecessari, però necessito anar a Sicília senyor. Hi ha massa coses que apunten cap a mi en aquest cas. No és un assassinat com qualsevol altre que haguem resolt i vostè ho sap. Necessito saber quina relació té el meu pare en tot això. Necessito saber de quina manera estava relacionat amb la màfia i tot això només ho sabré si vaig a Sicília. – Va dir l’Ottavia. Se sentia tranquil·la i segura de sí mateixa. Va aguantar-li la mirada al comissari, que havia parat de voltar per l’habitació i s’havia repenjat a la vora de la taula, de cara a ella.
Van passar uns minuts fins que finalment en Niemans va parlar. Havia tret una cigarreta que ara penjava dels seus llavis, consumint-se. Va fer una última calada i la va esclafar dins el cendrer.
- Entesos – va dir mentre treia el fum. – Però hi ha un parell de condicions. Vull que en Marc i un altre agent les acompanyin. Tranquil·la, no s’alteri, – va dir abans que l’Ottavia pogués queixar-se. – ni tan sols els veurà, però els penso enviar com a protecció. L’altra cosa que vull que facin és trucar-me cada dia. Vull saber tot el que fan, i si sospiten que estan en perill vull que tornin immediatament, està clar? No vull alertar a la policia siciliana perquè tothom sap que està plena de talps, o sigui que estaran pràcticament soles.
- Està bé. Li prometo que no ens hi estarem més del necessari. A mi tampoc em fa massa gràcia ficar-me al cau del llop, però ha d’entendre que ho necessito senyor.
El comissari es va aixecar de la taula i va anar cap a la finestra. L’Ottavia el coneixia bé i sabia que aquell gest significava la fi de la reunió. Es va aixecar de la cadira per marxar, però en Niemans va tornar a parlar.
- Fuschino, fa molts anys que ens coneixem. – no era una pregunta sinó una afirmació. – Em passat bones i males èpoques, i sempre ha estat una bona agent. No cal que li digui que em sabria molt de greu si li passés alguna cosa. – va dir mentre la mirava fixament. Van ser dos segons, però per a l’Ottavia va ser una eternitat. Finalment el comissari es va aclarir la gola i va asseure’s a la cadira. – Ara parlem de coses pràctiques. Quan pretenen marxar?
- Demà mateix si trobem avió senyor.
- Doni’m un dia i marxin demà passat, necessito fer un parell de coses i no vindrà de vint-i-quatre hores.
- Esta bé doncs. Marxarem el dimecres.
L’endemà al matí l’Ottavia es va llevar abans de les vuit, renovada després de dormir profundament. Va desfer les maletes que no havia desfet la nit anterior i va començar a instal·lar-se. Quan va acabar la meitat de l’habitació era una versió en miniatura del seu despatx. La paret de davant del llit era plena de fotografies de cadàvers, armes dels crims, possibles sospitosos i mapes plens de xinxetes. A sobre la taula hi tenia la pistola, l’ordenador i tots els informes del cas. La Lola va entrar per la porta del lavabo.
- Bon dia! – se la veia radiant. S’havia posat uns texans ajustats i una samarreta blanca sense mànigues. Portava la pistola al maluc, i s’estava recollint els cabells en una cua.
- Bon dia Lola. Què tal la nit?
- Pse...res de bo.- Va dir mentre badallava. - Saps que ahir em va semblar veure a en Marc aquí fora?
- Sí...no t’ho havia dit. Tindrem una mica de companyia.
- Doncs no sé si ens seran massa útils si jo ja els he vist només arribar!
- Ordres del comissari. Volia que tinguéssim certa protecció per si les coses van malament. – va dir l’Ottavia mentre obria la porta.
- Què tens pensat fer avui? La veritat és que no sabria per on començar... – Anaven baixant les escales, i de seguida es van trobar al carrer. Un carrer ple de llum i colors, crits de nens que jugaven i dones grans que comentaven el dia assegudes en grups petits davant les cases.
- Crec que el millor serà anar a la comissaria on treballava el meu pare. També hauríem d’anar a buscar el seu certificat de defunció. La majoria dels seus companys ja deuen ser morts, però potser encara trobem algú que el conegués en vida...
Anaven tant concentrades que no es van adonar que un parell d’ulls les observaven des de l’altra banda del carrer. Eren uns ulls foscos que s’amagaven darrera unes ulleres de sol. Les va observar fins que van girar una cantonada i llavors va fer una trucada.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2 Part 7

En Jack i l’Adam estaven al lloc on els havien dit. Era diumenge a la nit i feia una mica de fresca. No hi havia molta llum, el cel estava il·luminat pels milers d’estrelles que es podien veure i la lluna, a l’horitzó, es veia rodona i perfecte. Semblava que aquella nit tot havia de sortir tal hi com s’havia planejat, les ordres venien directes des d’Itàlia, i no podien fallar, sinó el Don s’enfadaria molt. No sé perquè són tant importants aquests televisors. Va pensar en Jack, mentre mirava a la carretera solitària, a veure si apareixia aquella camió maleït. Estaven al quilòmetre 24, era una corba poc tancada i ràpida, per tant, haurien d’actuar amb celeritat i destresa. Estaven darrera uns matolls que hi havia a pocs metres de la carretera. Per sort, no estaven sols. Hi havien dos companys més. Un era a terra, li deien Totto, fent veure que s’havia trencat una cama i l’altre, en Pirlo, avisaria al camió que parés i li demanaria que els portés a la ciutat. Llavors, quan en Totto els hi ho digués, entrarien en acció ells dos, deixant inconscient al camioner, i s’emportarien el camió al punt de trobada. Era fàcil.
De cop i volta, va aparèixer el camió. Era més gran del que es pensaven i només un d’ells tenia experiència en conduir vehicles de gran tonelatge. Quan era a uns 100 metres de la corba, en Pirlo li va fer senyals amb les mans per que parés, mentre en Totto cridava com un nen petit. El camió es va parar i el conductor va baixar corrents. Llavors, en Totto va fer el senyal i en Jack i l’Adam van entrar en acció. De sobte, es van obrir les portes del darrere del camió i van sortir un grapat de policies armats fins a les dents. En Pirlo i en Totto van intentar treure les pistoles però va ser inútil. En Pirlo va rebre un tret al pit i va caure mort a l’acte, mentre que a en Totto li va impactar una bala al genoll. En Jack i l’Adam ja havien fugit en direcció al cotxe que tenien al descampat per si alguna cosa anava malament.
- Estàs bé, Jack? No t’han ferit oi? – va dir l’Adam, respirant amb dificultats.
- No, tranquil. Només ha estat una bala de goma - Va dir somrient.
- Menys mal que em pogut fugir, sinó a veure com expliquem que hi fèiem allà.- Va dir l’Adam, que ja respirava millor.
- Doncs, sí. En fi, crec que haurem de trucar a en Conti i explicar-li tot el que ha passat no?
- Si, truca’l i digues-li que quedem al bar de sempre, en una hora.
- D’acord.
Van agafar la carretera paral·lela al lloc de l’accident i van seguir durant uns vint minuts abans d’agafar la sortida que els portaria fins a la ciutat. Estaven en silenci i escoltant la ràdio. Els mitjans de comunicació ja havien arribat al lloc dels fets i estaven especulant si era un intent de robatori per part de dos aficionats o era cosa d’alguna banda organitzada.
Al cap de 30 minuts ja havien arribat al bar on havien quedat i en Conti ja estava a la porta esperant, impacient i amb cara de pocs amics. Quan van baixar del cotxe, els tres van entrar al bar i van demanar tres cerveses per fer més amena aquella reunió, encara que en Jack i l’Adam sabien que d’amena no en tindria res. Es van asseure a la taula de sempre i l’hi van explicar tot.
- Maleïts siguin aquests caravinnieri!! – va exclamar en Conti, molt enfadat pel que havia succeït.
- Tranquil Conti – va dir en Jack, intentant calmar-lo – només ha estat un carregament de televisors, en podem interceptar un altre. – Li va dir, esperant la seva reacció.
- Tens raó, Jack, molta raó. Em podem interceptar un altre – va dir en Conti, més calmat.
- La llàstima es que s’han carregat a l’únic que sabia conduir un vehicle tan gran, n’haurem de buscar un altre. – va dir l’Adam.
- Doncs sí, i ara mateix anem escassos de gent preparada per aquest tipus de robatori. – Va dir en Conti. Però ell sabia que aquell parell no tornarien a robar mai més. Farien una altra feina, i ja no estarien a les seves ordres, sinó que haurien de donar explicacions a la mà dreta de Don Cannonieri. - Mireu nois, vosaltres no hi pinteu res aquí ja.
- Què vols dir amb això, Conti? – van preguntar els dos a la vegada, amb cara de sorpresos.
- Doncs que, segurament, haureu de marxar de la ciutat. De fet, haureu de marxar del país. Segons una informació encara per confirmar, les dues agents marxaran a Itàlia. Es veu que han descobert que l’assassinat del pobre desgraciat de l’església tenia alguna cosa a veure amb la màfia i amb el pare de l’Ottavia. – Va parar un segon per que assimilessin tota la informació.
- Això vol dir que hem de fer les maletes i marxar ja? – ve preguntar en Jack.
- No, encara no. Esperarem a demà, a veure que passa. Així que esteu atents al telèfon, perquè depèn de com vagin les coses, la setmana que ve marxeu a Itàlia, senyors.
Els dos nois es van quedar pensatius, mirant a enlloc. Haurien de marxar del país i vigilar a aquelles agents. Això no entrava dins dels seus plans, això no s’ho esperaven, però no podien discutir les ordres que venien de tant amunt, i haurien de fer cas.
- D’acord, Conti. – va parlar l’Adam, que va ser el primer en reaccionar.
- Sí, hi anirem. Aquesta mateixa nit prepararem algunes coses per així demà estar completament disponibles i marxar quan ens ho diguis.- va dir en Jack, molt segur de sí mateix.
- Molt bé nois. - va dir, mirant-los a la cara. – Sabeu una cosa? He treballat poc amb vosaltres, però m’heu caigut bé, la veritat, i us desitjo que us vagin bé les coses per aquelles terres. Ja m’agradaria sortir d’aquesta merda de ciutat.
Mira, ara resultarà que li caiem bé a aquest pallasso. Això ja és l’últim que esperava sentir de la boca d’aquesta escòria. En fi, paciència Adam. Ara marxem a Itàlia i no hauràs de veure més a aquest home, encara que n’hauràs de veure d’altres de pitjors. Paciència, Adam, paciència.
No vull ni saber que estarà pensant l’Adam de tot això. En fi Jack, en quin merder ens hem ficat, ara hem d’anar a Itàlia, quina merda. I a sobre, dependrem gairebé del mateix Don. Qui ho anava a dir que la cosa acabaria així. Claudicar, Jack, no hi ha altre remei.
Després d’estar parlant d’alguns detalls poc rellevants, van sortir els tres del bar. Es van acomiadar d’en Conti, i van anar a agafar el cotxe. Es van dirigir al seu apartament a fer els preparatius a l’espera del que pogués passar el dia següent. Ven entrada la mitjanit, els dos van anar a dormir a les seves habitacions, amb el pensament al cap de que molt probablement, aquella setmana, la seva vida donaria un tomb inesperat i que les coses es tornarien molt complicades.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap. 2 Part 6

El telèfon va sonar dins la saleta sis vegades abans que algú l’agafés. La casa estava adormida passant les hores més caloroses de l’estiu. Les persianes baixades per intentar que no entres ni un raig de sol i totes les finestres obertes, per aprofitar el més mínim corrent d’aire.
Don Carlo s’havia traslladat aquella mateixa setmana a la seva casa de Catania a passar-hi l’estiu. Li agradava tornar cada any a la ciutat on havia nascut. No només hi anava per feina, era com una càrrega d’energia tornar a Sicília, una necessitat. Al continent no podia respirar. Hi tenia els negocis, legals i il·legals, però a Sicília se sentia viu i jove un altre cop. Aprofitava per renovar velles amistats, recordar favors i per passejar per la platja. O simplement per prendre un cafè al bar de la plaça.
- Pronto?
- Posso parlare con Don Cannonieri? – va dir una veu llunyana.
- Sóc jo, Fabio. Estàs parlant per la línia segura?
- Sí Don. Trucava per posar-lo al dia de com va tot per aquí. Els locals funcionen com sempre. Vam tenir problemes amb un inspector de sanitat, però no hi ha res que una mica de pasta no puguin solucionar. El tema dels televisors ja està tancat. Els camions passaran per la carretera secundària de sempre i a l’alçada del quilòmetre 24 els pararem. Els dos nois de qui li he parlat se n’ocuparan. Fins ara han fet tot el que els hem demanat sense queixar-se...
- Està bé, però no deixeu de vigilar-los. Mai m’ha agradat la gent que no sé d’on ve.
- Què vol que fem amb els Pessotto? Ens estan tocant els coglionni últimament i els nois s’estan cansant. Algun dia hi haurà problemes. L’altre dia vam enxampar a un dels seus venent a la zona dels molls, i la setmana passada van interceptar un carregament que venia dels russos. Fa més de cinquanta anys que es van fer les reparticions i ara ho volen canviar?
- Deixa que parli amb el seu Don, l’última cosa que necessitem ara és una guerra oberta. Alguna cosa més?
- Només una cosa. Ahir l’inspectora Fuschino va enxampar a un dels nostres infiltrats dins la comissaria. Una mica més i l’atrapa, però al final es va escapar. Don...els nois es pregunten perquè no poden tocar-la...ahir la podríem haver eliminat molt fàcilment.
- No he de donar explicacions de res Fabio. Que no la toquin. Són les meves ordres entesos? - va dir enfadat.
- Sí Don.
Don Cannonieri va penjar el telèfon i es va repenjar a la butaca. Les coses estaven canviant i no a millor. Quan ell era petit ningú qüestionava les ordres, se seguien i punt. De cop i volta li va venir a la ment un jove d’uns vint anys que havia desafiat al llavors capo de la família, el seu tiet. Va ser la primera vegada que va veure què passava als qui volien deixar o trair la família. El noi, un tal Sergio, havia estat robant a la família durant mesos, cisant unes quantes lliures a cada encàrrec o quedant-se part de la mercaderia. Quan el van anar a buscar estava al llit amb una puta i ni tan sols van deixar que es vestís. Se’l van endur a la plaça del poble i li van clavar un tret entre cella i cella. Per lladre li van tallar les mans, per covard li van tallar el peus, i per traïdor li van tallar la llengua. Des d’aquell dia, tothom que fos trobat traïdor correria la mateixa sort.


La Lola feia un parell d’hores que ja s’havia despertat. Des que l’Àlex marxés d’aquella manera tant misteriosa, només havia pogut dormir fins a les 11 del matí i, encara que estigués una mica borratxa, s’havia despertat per posar-se a investigar sobre el cas a través de totes les pistes, proves i possibles camins que podien seguir. En tenia una pissarra plena de papers, fletxes, fotografies, un mapa de la ciutat i, com no, tot de “post-it” amb notes importants. S’estava fumant un cigarret i prenent-se un cafè, quan de sobte li va sonar el mòbil.
- Digui? - Va dir, amb la veu ronca.
- Hola Lola, sóc l’Ottavia. Puc venir a casa teva? – Va preguntar, amb la veu una mica apagada.
- I tant, que et passa alguna cosa? - Estava una mica preocupada, perquè normalment quan la trucava no tenia aquell to de veu.
- No, tranquil·la, estic bé. Ara vinc i parlem una estona sobre el cas, d’acord?
- Sí, perfecte. Fins ara!. - Va dir enèrgicament. La motivava molt aquell cas i tenia ganes de parlar-ne a totes hores.
Al cap d’una estona, va sonar el timbre de la porta. La Lola ja s’havia dutxat i vestit i estava més desperta. Havia preparat una cafetera per si la cosa s’allargava i havia ordenat tota la documentació. Es va dirigir ràpidament a obrir la porta.
- Hola Otta.... - Se la va quedar mirant amb una cara de sorpresa que es va anar convertint mica en mica en cara de preocupació – Què t’ha passat al cap? – Va preguntar, agafant-la del braç per acompanyar-la al sofà.
- Estic bé, no cal que em tractis com a una velleta – Va dir, apartant-li la mà del braç.
- Perdona, perdona, m’has donat un bon ensurt!. I què, m’explicaràs què t’ha passat a o no? - Li va preguntar, impacientment.
- Doncs res, que vaig sortir de la comissaria i un home que sortia d’un despatx em va fotre un cop amb la porta. El vaig intentar perseguir però crec que em vaig desmaiar o el vaig perdre de vista, això no ho recordo molt bé. El que sí que recordo és que em vaig posar a parlar amb un gat - Va dir amb to irònic.
- Mare meva, no et puc deixar sola ni un sol moment. Et sents preparada per posar-te a treballar o prefereixes descansar una estona? – Tornava a tenir aquell to de veu protector, de mare, i l’Ottavia ho odiava. La Lola se’n va adonar i li va demanar disculpes.
- No he vingut a parlar del cas, precisament, Lola. T’he vingut a fer una proposta. I més val que et preparis perquè no és una proposta qualsevol. – La cara de l’Ottavia revelava aquella sensació de preocupació que a la Lola no li agradava gens.
- Va, dispara. – Li va dir Lola, incorporant-se i posant els cinc sentits.
- Vull que marxem a Itàlia a investigar sobre el meu pare i la relació que tenia amb la màfia. Crec que aquest cas és més personal del que ens creiem i si anem a l’origen de les coses, podrem tornar aquí i solucionar el cas en un tres i no res.
La cara de la Lola ho va dir tot. Primer va obrir tant els ulls que semblava que li anessin a sortir de les òrbites. Després va fer una ganyota amb la cara com dient, això va en serio o és una broma, Ottavia?. Però al veure la cara de seriositat que posava l’Ottavia, la cara de la Lola es va anar posant menys tens i més seria, pensativa. Al cap d’uns minuts i d’haver meditat aquella proposta tant inesperada, per fi va parlar.
- Vindré amb tu fins on faci falta per resoldre aquest cas. Però hi veig un inconvenient.
- Quin? – Li va preguntar, tancant una mica els ulls i arrugant les celles.
- Haurem de convèncer al comissari i saps que no serà fàcil.
- Estem a dissabte, ens queda un dia i mig per muntar-ho tot de manera que el comissari ens hi deixi anar.
- D’acord, el dilluns convencerem al comissari i marxarem a Itàlia el més aviat possible - Va dir amb un somriure d’orella a orella.
Tindrien molta feina aquell cap de setmana, però ambdues estaven convençudes que hi podrien anar i sortir d’aquella ciutat que tant amargades les tenia. Però no sabien què els esperava allà a Itàlia. Haurien d’anar amb peus de plom.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2. Part 5

Abans de tancar-se les portes de l’ascensor, l’Ottavia ja havia pres una decisió. A la feina les coses no avançaven i, per més que estiressin, els fils sempre anaven a parar al mateix lloc. Per una banda tenien vigilat a en Silvio Tucci, que de cop i volta s’havia convertit en el ciutadà exemplar. Havia canviat de feina, de barri i fins i tot de meuca. Estava clar que sabia que el vigilaven i estava fent tot el possible per no cridar l’atenció. Si es posava en contacte amb els seus superiors ho feia d’una manera que l’Ottavia i els seus homes encara no havien descobert. El mateix passava amb en Trupo. Portava dos mesos desaparegut i ni tan sols havia trucat a la seva dona.
Per l’altra banda, havien intentat posar-se en contacte amb el jutge que havia deixat en llibertat a en Tucci, però casualment havia marxat de vacances per un temps indefinit. Aquest era un dels punts que més preocupava a l’Ottavia, la corrupció que es menjava la ciutat per dins. Sempre havia sabut que hi havia policies que es treien un sobresou al carrer, o advocats que no feien del tot bé la seva feina, però últimament havia vist massa coses. Crims arxivats abans d’hora, amb un innocent a la presó pagant pel que no havia fet. Alcaldes que es deixaven subornar i feien els ulls grossos i, el que era més dolorós per a l’Ottavia, alts càrrecs de la policia que es convertien en mafiosos de poca volada, dedicats a l’extorsió, a robatoris i al tràfic de drogues. Se sentia impotent i petita, sense poder per solucionar problemes que li venien massa grans. I la seva vida privada no ajudava.
Sentia que els anys passaven cada cop més ràpidament, recordant-li tot allò que no havia fet pensant que ja tindria temps més endavant. Plaers frenats i estones perdudes. Tot per arribar on era ara. Ho havia aconseguit sí, però no tenia ningú amb qui compartir els èxits o fracassos del dia. No tenia ningú i se sentia sola.
Era per tot això i més que havia pres una decisió. Ja estava farta d’esperar a que les coses passessin. Estava farta d’esperar que aparegués en Trupo, farta d’esperar que en Tucci fes un moviment en fals, farta d’esperar proves que no apareixien i, sobretot, estava farta de sentir aquella impotència. Havien de resoldre el cas i per fer-ho necessitava saber més coses sobre el seu passat i el del seu pare. Havia d’anar a Itàlia.
Al sortir de l’ascensor es va sentir alleujada, ara tenia alguna cosa a fer i va ser com si es treies un pes de sobre. De cop i volta va sentir un soroll al final del passadís. Venia de la sala de reunions. L’Ottavia es va estranyar, era massa tard com perquè hi hagués algú en aquell pis. A aquestes hores només quedava gent a la primera planta de l’edifici, que era on es trobava la comissaria. El normal era que hi hagués alguna prostituta i un parell de borratxos. Potser un grup de joves que s’havien ficat en una baralla, però mai a les plantes superiors.
Es va apropar a la porta i quan l’anava a obrir algú va sortir corrents empenyent-la. L’Ottavia va caure al terra i es va donar un cop molt fort al cap. Així que va poder aixecar-se va començar a córrer cap on el desconegut havia tombat. Va sentir com una porta es tancava al fons del passadís. Se sentia marejada i una mica confosa, però va apressar el pas per atrapar-lo. Cada cop que arribava a una porta o al final d’un passadís només aconseguia veure una ombra que desapareixia. Al cap d’uns minuts sortien al carrer per una porta lateral. L’Ottavia va permetre’s parar un segon. Li feia molt mal el cap, i s’estava marejant cada cop més. El desconegut corria carrer avall i d’aquí poc desapareixeria. El seu instint i la seva formació com a policia l’advertien que no havia d’aventurar-se sola en una situació com aquella, però no tenia temps d’avisar ningú. Va agafar aire i es va posar a córrer de nou.
Havia plogut i el terra encara estava mullat. La lluna, que estava plena, s’amagava darrera els núvols, sortint de tant en tant per il·luminar parcel·les de carrer, mentre els seus passos ressonaven rítmicament fent un cànon amb els del desconegut, trencant el silenci de la nit.
- Alto policia! – va cridar sense alè.
L’home no es va ni immutar. Va girar una cantonada i va desaparèixer. L’Ottavia s’hi va llençar al darrere. Corria tant com podia, respirant cada vegada més dificultosament, notant cada batec del cor a la gola.
- Alto! Policia! – va tornar a cridar – Para malparit!
Al cap de cinc minuts, que li van semblar una eternitat, l’Ottavia es va parar en sec a l’entrada d’un carreró. No podia seguir corrent. El cap li donava voltes, la vista se li va ennuvolar i sentia un xiulet a les orelles. Just abans de caure a terra va aconseguir apropar-se a una paret i lentament es va asseure al terra. Desorientada i més marejada que mai va veure com una ombra se li apropava. Una por sobtada li va fer tirar la mà enrere per agafar la pistola, però no la va trobar. L’havia deixada sobre la taula del despatx. Va intentar aixecar-se per plantar cara al desconegut, però no va poder. Tot es va tornar negre.
Quan va obrir els ulls encara era al carreró. Estava asseguda al terra, al costat d’unes capses buides. El mareig havia passat tant ràpidament com havia vingut, però el mal de cap era molt pitjor. Fent una ganyota es va tocar el lloc on s’havia donat el cop i va notar una humitat llefiscosa. Al mirar-se els dits va veure que els tenia tacats de sang. Va aixecar-se lentament i va mirar al seu voltant. El carreró seguia desert i silenciós si no fos per un gat negre que se la mirava des de un racó, enfilat a un cubell d’ escombraries.
- No hauràs vist què ha passat, oi gatet?
El gat va moure les orelles, i d’un salt va baixar del cubell. Per uns segons es va quedar allà plantat, mirant-la fixament.
- El que em faltava – va dir-se l’Ottavia a sí mateixa – ara parlo amb els gats...
Quan es va sentir una mica més refeta, va sortir del carreró i va enfilar cap a comissaria. Quan es va parar a pensar va veure que havia tingut molta sort. Estava perseguint algú a qui havia enxampat remenant dins la comissaria, s’havia desmaiat i no li havia passat res. Potser havia tingut massa sort i tot.

Llegir més...