L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 3

En Jack i l’Adam havien arribat a Catania el dijous al matí, un dia més tard que les dues agents, segons els havien dit els seus contactes. Tenien un hotel reservat a la Piazza Trento, es deia Hotel Jolly Bellini Catania, situat a prop de la costa i el suficientment a prop de l’hotel on estaven les dues agents, i el suficientment apartat per amagar-se si alguna cosa anava malament. De fet, el dia es presentava mogut. Al cap de pocs minuts d’haver arribat a l’hotel ja havien rebut una trucada d’un home que estava vigilant de ben de prop a aquelles dues per a veure els moviments que feien i per controlar que no es fiquessin on no tocava.
- Digui? – va dir l’Adam, amb cara de sorprès.
- Hola, sóc el vostre contacte – va dir amb la veu distorsionada – Les dues agents ja han sortit de l’hotel, el més probable és que vagin a la comissaria. Així que ja sabeu on anar per començar la vostra feina. Aneu amb compte que tenen a dos agents que les protegeixen a totes hores. Ja sabeu que fer amb aquell parell – I va penjar el telèfon.
- Jack, posa’t les sabates que no tenim temps per descansar. – Li va dir mentre es posava una samarreta per anar més còmode.
Els dos amics van sortir disparats de l’hotel i van agafar un taxi per dirigir-se a la comissaria. De camí, l’Adam li va explicar tot el que li havia dit l’home del telèfon i van arribar a la conclusió que no es desfarien d’aquell parell d’agents, no volien matar a ningú més.
Amb les presses que portaven, no es van adonar que algú els seguia amb un cotxe blanc, una mica atrotinat per no cridar l’atenció. Era un enviat del mateix Don Carlo. No es fiava d’ells, no li agradava la gent de fora.




Després de separar-se de la Lola, l’Ottavia va anar caminat fins a la comissaria on havia treballat el seu pare. Es va sorprendre recordant el camí, com si les seves cames anessin soles, girava a cada cantonada sense haver-ho de pensar. Al cap de cinc minuts va arribar a la comissaria. L’edifici seguia més o menys igual, amb algun canvi poc important com un pavelló nou, que s’alçava al costat de l’edifici vell i la façana que havia estat restaurada.
Encara no sabia ben bé què faria. No podia presentar-se allà amb la seva placa. Com havia dit el comissari, no es podia refiar de ningú, però per l’altra banda estava segura que a hores d’ara qui ho hagués de saber ja sabria que ella era a la ciutat. Va decidir no dir el seu nom ni dir que era policia, estava segura que la seguien i que sabien quina cara tenia, però tampoc calia anar-ho pregonant als quatre vents. Va agafar aire i va entrar a la comissaria. L’interior sí que havia canviat. Tot era nou, ple de gent amunt i avall. A la dreta encara hi havia el taulell d’informació, al fons la porta que duia als despatxos i a l’esquerra les escales que duien als calabossos i als magatzems. Els fluorescents del sostre banyaven a una cinquantena de persones amb una llum freda i per tot arreu se sentien els sorolls de les oficines, telèfons i teclats d’ordinador.
Amb pas decidit va anar cap al taulell, i en un italià més que fluid es dirigí cap a l’oficial que hi seia al darrera.
- Hola bon dia. Que podria ajudar-me? – l’agent se la va mirar de dalt a baix.
- Bon dia senyora. Que vol fer una denúncia?
- No, no. Veurà, fa molts anys vaig viure aquí i vaig conèixer a uns quants dels agents que servien en aquesta comissaria, i m’agradaria tornar-los a veure. – va dir amb la seva veu més dolça.
- Ah! I de quan estem parlant? – l’agent semblava divertit.
- Ui! Ja farà més de trenta anys que no venia per aquí.
- Ostres! Deuria marxar molt petita, no? Jo no la podré ajudar. Potser hauria de parlar amb l’inspector Galiani. És dels més vells que corren per aquí, l’any que ve es jubila.- va dir mentre li picava l’ullet.
Aquests italians, va pensar l’Ottavia, sempre intentant lligar.
- I on el podria trobar agent.... – va dir inclinant-se sobre el taulell, fent com si volgués llegir-li el nom.
- Calaio, Luca Calaio, per servir-la.
- On el podria trobar agent Calaio?
- Ara mateix deu ser al seu despatx. Acaba de tornar d’esmorzar no farà ni deu minuts.
- Creus que el podries avisar? O millor encara, que em podries deixar passar? – ho va dir amb el seu millor somriure, mirant-lo directament als ulls.
- Mm...no hauria de fer-ho, però com que m’has caigut bé et deixaré entrar. Passa per aquella porta d’allà. Al fons del passadís, la porta de l’esquerra. Deixa que el truqui primer.
Mentre l’agent trucava l’Ottavia va mirar al seu voltant. A fora al carrer tot semblava molt tranquil. Asseguts a un banc va veure un parell d’avis llegint el diari. Més enllà un grup de nens jugaven amb una pilota, i una parella es petonejava sota un arbre. De sobte una cosa va cridar la seva atenció. Al fons de la plaça li va semblar veure un home assegut dins un cotxe blanc atrotinat que mirava fixament cap a la comissaria. No tenia res d’estrany, però la va posar en alerta. Tants anys de policia havien servit d’alguna cosa i es refiava molt del seu instint.
- Ja t’està esperant. – va dir-li l’agent
- Moltes gràcies Luca. Ha estat un plaer parlar amb tu. – va dir mentre es girava i enfilava cap a la porta.
- De res! Ei! Encara no sé com et dius!
L’agent es va quedar sense saber-ho. Només travessar la porta, l’Ottavia va tornar a ser la que era sempre. Una policia seria amb una feina a fer. Tot i això s’havia quedat sorpresa de l’efecte que havien tingut un parell de somriures. Normalment els homes no li feien cas i no se la miraven una segona vegada.
Quan va arribar davant de la porta va trucar i va entrar. L’inspector Galiani seia darrera d’una taula plena de papers. Tenia una mata de cabells blancs a joc amb unes seies molt poblades que feien destacar encara més els seus ulls verds. En algun altre temps havia estat un home molt atractiu, però els anys i la feina li havien passat factura. Tenia el front i el voltant dels ulls plens d’unes arrugues profundes que feien que semblés deu anys més gran del que era. L’Ottavia es va fer notar escurant-se la gola.
- Ah! Hola. En què puc ajudar-la? – va dir-li amb un somriure d’orella a orella. Tenia les dents perfectes, d’un blanc intens.
- Hola. Miri, fa uns 35 anys que vaig deixar la ciutat i en aquella època treballava un inspector que vaig conèixer. M’agradaria saber si podria trobar-lo a algun lloc.
- Trenta cinc anys són molts, però bé ho intentarem. Com es deia l’inspector que busca?
- Constanzo Fuschino.
La cara de l’inspector va canviar de cop. El somriure va desaparèixer, i de cop i volta a l’Ottavia ja no li va semblar tant amable.
- L’inspector Fuschino va morir fa molt temps, ho sento.
- Vostè el va conèixer?
- Miri, aquest és un tema que no vull tocar. Si em perdona tinc molta feina. Bon dia. – Es va aixecar i li va obrir la porta. - No he estat del tot sincera amb vostè inspector. Ja sabia que en Fuschino era mort.- L’Ottavia va respirar fons i es va quedar mirant en Galiani. No sabia què fer. Podia marxar i intentar trobar ella la informació per alguna altra banda o explicar-li la veritat a l’home que tenia al davant. Si la màfia sabia que era a la ciutat, que era el més probable, segurament ja sabrien on era i què volia fer. Ara que ho pensava era estrany que encara no haguessin intentat fer-li res. A ella o a la Lola. - Miri, ara com ara m’és igual si vostè és de fiar o no. Només vull saber com va morir el meu pare.