L'assassinat de Marco Tulli. Capítol 3

L’Ottavia mirava per la finestreta de l’avió. Ja feia més de dues hores que volaven, i començava a fer-se-li pesat. Al seu costat la Lola dormia profundament, amb els papers del cas sobre la falda i un gintònic a sobre la safata. Tot i que no ho demostrava, estava molt orgullosa d’ella. Feia poc que s’havia incorporat al cos, però ja demostrava les dots i l’instint dels bons policies. Havia superat el seu problema amb les drogues, i sempre estava disposada a treballar fins a l’hora que fes falta. Era jove i massa impulsiva, però amb els anys estava segura que ho controlaria.
Havien marxat no feia ni vint-i-quatre hores però ja se sentia molt lluny de la ciutat que tant odiava. Va pensar en els carrers foscos i bruts, el riu contaminat, la gent grisa i trista que simplement passava per la vida, sense gaudir-ne. Tota aquella merda l’havia tornat tal i com era, amargada i desconfiada.
L’avió va començar el seu lent descens retornant-la al present. La Lola seguia dormint, despreocupada i tranquil·la. El mediterrani, d’un color blau intens, s’estenia vast i enorme sota seu, obrint-se cap a l’Àfrica. A mida que baixaven va començar a distingir els pobles, els camps i els camins. Les cases, pintades de colors clars per repel·lir la calor, s’amuntegaven al voltant de carrers de pendents impossibles, aferrant-se a la muntanya per no caure al mar, on petites barquetes flotaven balancejant-se al ritme de les ones.
Al cap d’uns minuts van arribar a Catania. Havia crescut molt des que havia marxat feia més de 30 anys, però encara tenia aquell encant de les ciutats italianes, caloroses, plenes de llum i soroll. Amb un cop de colze va despertar a la Lola.
- Lola, ja hem arribat.
- Mm... – va contestar ella amb els ulls tancats. – m’he quedat fregida!
- Au va, desperta’t que hem d’anar baixant.
Quan van sortir de l’aeroport va ser com si haguessin obert la porta d’un forn. La calor era insuportable i l’elevada humitat no ajudava. En un moment estaven xopes de suor.
- Espero que l’hotel tingui aire condicionat! – va dir la Lola
- L’ha reservat el departament.... – va dir l’Ottavia mig rient.
- Uf!
Van parar un taxi i es van dirigir cap al centre de la ciutat. L’hotel estava situat a la part vella, molt a prop de la Via Etnea, el carrer més important de la ciutat. Només arribar van decidir deixar la feina pel dia següent, era massa tard per posar-se a investigar, i en el fons sabien que no els vindria d’una dia.
Al entrar a l’habitació es van quedar sorpreses de la generositat del cos de policia. Les havien registrat en una habitació doble on les dues sales es comunicaven pel lavabo. Cada una tenia un enorme llit de matrimoni i una taula amb dues cadires. L’Ottavia es va posar a desfer de seguida la seva maleta, mentre la Lola s’asseia a la vora del llit.
- Vols que anem a fer una volta i prenem alguna cosa? Encara es d’hora – va dir la Lola.
- Em sembla que no Lola, estic una mica cansada i la veritat és que em fa mal el cap. Em dutxaré i em ficaré al llit si no et molesta.
- No diguis tonteries, és clar que no em molesta. I si no et molesta a tu, jo sí que aniré a fer un vol. Fa una nit molt bona! A veure què pesco! - va dir rient.
- Està bé, però vigila, que et conec.
Quan va estar sola, l’Ottavia es va treure les sabates i es va estirar al llit. Estava massa cansada fins i tot per dutxar-se. El viatge l’havia deixat baldada, i el cop del cap encara li feia mal. Una brisa fresca entrava per la finestra, movent les cortines, refrescant l’ambient. De cop i volta es va trobar pensant en el comissari i en la reunió que havien tingut abans de marxar. Amb els ulls tancats podia veure tota l’escena com si estigués tornant a passar en aquells moments.
- Em pot repetir el que m’ha dit Fuschino? Perquè no l’he acabat d’entendre! - va dir el comissari aixecant-se de la cadira.
- Li he demanat permís per a poder anar a Itàlia senyor. Crec que seria bo per al cas...
La cara el comissari no augurava res de bo. Passejant-se amunt i avall de l’habitació, amb les mans als malucs, s’assemblava a un lleó engabiat.
- Se n’adona que això es una temeritat! Ells ja saben qui és vostè inspectora. No creu que l’estaran vigilant? A vostè i a l’agent Gomes? A tots nosaltres. Anar a Itàlia és provocar-los. Des d’aquí podem fer la nostra feina sense riscos innecessaris.
- Potser sí que ens vigilen, i potser sí que és un risc innecessari, però necessito anar a Sicília senyor. Hi ha massa coses que apunten cap a mi en aquest cas. No és un assassinat com qualsevol altre que haguem resolt i vostè ho sap. Necessito saber quina relació té el meu pare en tot això. Necessito saber de quina manera estava relacionat amb la màfia i tot això només ho sabré si vaig a Sicília. – Va dir l’Ottavia. Se sentia tranquil·la i segura de sí mateixa. Va aguantar-li la mirada al comissari, que havia parat de voltar per l’habitació i s’havia repenjat a la vora de la taula, de cara a ella.
Van passar uns minuts fins que finalment en Niemans va parlar. Havia tret una cigarreta que ara penjava dels seus llavis, consumint-se. Va fer una última calada i la va esclafar dins el cendrer.
- Entesos – va dir mentre treia el fum. – Però hi ha un parell de condicions. Vull que en Marc i un altre agent les acompanyin. Tranquil·la, no s’alteri, – va dir abans que l’Ottavia pogués queixar-se. – ni tan sols els veurà, però els penso enviar com a protecció. L’altra cosa que vull que facin és trucar-me cada dia. Vull saber tot el que fan, i si sospiten que estan en perill vull que tornin immediatament, està clar? No vull alertar a la policia siciliana perquè tothom sap que està plena de talps, o sigui que estaran pràcticament soles.
- Està bé. Li prometo que no ens hi estarem més del necessari. A mi tampoc em fa massa gràcia ficar-me al cau del llop, però ha d’entendre que ho necessito senyor.
El comissari es va aixecar de la taula i va anar cap a la finestra. L’Ottavia el coneixia bé i sabia que aquell gest significava la fi de la reunió. Es va aixecar de la cadira per marxar, però en Niemans va tornar a parlar.
- Fuschino, fa molts anys que ens coneixem. – no era una pregunta sinó una afirmació. – Em passat bones i males èpoques, i sempre ha estat una bona agent. No cal que li digui que em sabria molt de greu si li passés alguna cosa. – va dir mentre la mirava fixament. Van ser dos segons, però per a l’Ottavia va ser una eternitat. Finalment el comissari es va aclarir la gola i va asseure’s a la cadira. – Ara parlem de coses pràctiques. Quan pretenen marxar?
- Demà mateix si trobem avió senyor.
- Doni’m un dia i marxin demà passat, necessito fer un parell de coses i no vindrà de vint-i-quatre hores.
- Esta bé doncs. Marxarem el dimecres.
L’endemà al matí l’Ottavia es va llevar abans de les vuit, renovada després de dormir profundament. Va desfer les maletes que no havia desfet la nit anterior i va començar a instal·lar-se. Quan va acabar la meitat de l’habitació era una versió en miniatura del seu despatx. La paret de davant del llit era plena de fotografies de cadàvers, armes dels crims, possibles sospitosos i mapes plens de xinxetes. A sobre la taula hi tenia la pistola, l’ordenador i tots els informes del cas. La Lola va entrar per la porta del lavabo.
- Bon dia! – se la veia radiant. S’havia posat uns texans ajustats i una samarreta blanca sense mànigues. Portava la pistola al maluc, i s’estava recollint els cabells en una cua.
- Bon dia Lola. Què tal la nit?
- Pse...res de bo.- Va dir mentre badallava. - Saps que ahir em va semblar veure a en Marc aquí fora?
- Sí...no t’ho havia dit. Tindrem una mica de companyia.
- Doncs no sé si ens seran massa útils si jo ja els he vist només arribar!
- Ordres del comissari. Volia que tinguéssim certa protecció per si les coses van malament. – va dir l’Ottavia mentre obria la porta.
- Què tens pensat fer avui? La veritat és que no sabria per on començar... – Anaven baixant les escales, i de seguida es van trobar al carrer. Un carrer ple de llum i colors, crits de nens que jugaven i dones grans que comentaven el dia assegudes en grups petits davant les cases.
- Crec que el millor serà anar a la comissaria on treballava el meu pare. També hauríem d’anar a buscar el seu certificat de defunció. La majoria dels seus companys ja deuen ser morts, però potser encara trobem algú que el conegués en vida...
Anaven tant concentrades que no es van adonar que un parell d’ulls les observaven des de l’altra banda del carrer. Eren uns ulls foscos que s’amagaven darrera unes ulleres de sol. Les va observar fins que van girar una cantonada i llavors va fer una trucada.