L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2. Part 3

L’Adam i en Jack van arribar sense cap problema al bar on anaven des de feia poc. Estava en un carreró, una mica apartat del centre de la ciutat, però el suficientment concorregut com perquè ningú sospités res. Van deixar el cotxe just davant del bar, entre unes escombraries i les escales d’emergència de l’edifici. Van sortir del cotxe, es van encendre una cigarreta, i van entrar al bar. Era un local poc il·luminat, amb una barra llarga de fusta molt ben decorada. Era de sostre baix, ple d’humitats i de tant en tant t’hi podies trobar algun que altre escarabat. Això sí, les poques taules que hi havia sempre estaven plenes de gent, majoritàriament de gent jove, rondant la trentena, que hi anava a emborratxar-se. La veritat és que la beguda era barata i anava bé que hi hagués aquell ambient perquè així no cridaven l’atenció.
Es van asseure a una taula apartada i poc il·luminada, de fet, el propietari del bar, en Miquel, ja els la tenia reservada de per vida. Un cop asseguts, l’Adam va demanar un Absolut amb llimonada i en Jack es va demanar Four Rouses amb coca cola.
- No sé com pots veure bourbon, Jack, el trobo massa sec...no se.
- Doncs jo no sé com pots veure vodka amb llimona...mm...ho trobo massa àcid – va dir en Jack, fent una ganyota amb la cara i enfotent-se de l’Adam.
- Mira, va, calla! No tinc ganes de discutir avui.
- És veritat. Avui no és un dia per discutir. Per cert! Vaig a trucar a en Conti per dir-li que hem acabat la feina.
- Molt bé. Vaig al lavabo que tinc una pixera...
Al cap de cinc minuts, l’Adam va tornar del bany i va veure que en Jack no feia cara de bons amics.
- Què passa, Jack? – va dir l’Adam, amb cert nerviosisme.
- Doncs que avui hauràs d’actuar molt bé, Adam. – va dir, amb cara de preocupació.
- Què vols dir amb això?
- Doncs que el teu amic, en Conti, ha dit que ens esperem aquí, que ens ha de venir a veure per a dir-nos una cosa urgentment. I m’ha remarcat que hi estiguem els dos, així que no pots marxar com l’última vegada.
- D’acord. No pateixis, que em portaré bé – va dir l’Adam. – Espero que no es quedi molta estona.
- Esperem que no. M’ha dit que tardarà una hora en arribar, així que...una altra copa? - Si. Una copa m’anirà bé!
Es van demanar les seves respectives begudes i es van posar a parlar tranquil·lament, rient, però alhora inquiets per les noticies que els portaria en Conti. De fet, tots dos sabien que no serien noticies agradables.
Aquella nit, la Lola, va decidir sortir sola. Necessitava una mica de distracció, era divendres i no volia pensar més en el cas. Ja havia hagut de trucar a l’Ottavia per dir-li que havien alliberat a en Silvio Tucci sense càrrecs i això no eren bones noticies. Així que tenia clar que aquella nit seria una gran nit.
Va decidir anar al local on anava quan estudiava. En tenia molts bons records. Es deia “Special” i era una discoteca molt gran. Hi havia dues plantes, a la primera planta hi havia el guarda-roba, amb els banys i un bar enorme, ple de taules amb una espelma de color vermell cada una. Pel mig del bar hi passava un petit riuet, molt estret, il·luminat per unes llums fluorescents de color groguenc. Quantes vegades m’hauré caigut aquí dins, jo!. A la segona planta hi havia la discoteca, la més gran que havia vist en la seva vida, on posaven tot tipus de música.
Es va asseure en una taula a prop del riuet i es va demanar un Tequila amb kiwi. S’havia posat el millor vestit que tenia, de color negre, bastant escotat i que deixava veure quasi bé tota l’esquena. Mentre s’esperava, va començar a mirar al voltant seu, a veure si veia alguna cara coneguda o, qui sap, la seva víctima d’aquella nit. Les hores passaven i l’alcohol que s’havia pres començava a fer-li efecte. Per un moment, va tenir temptacions de demanar a algú si sabia on aconseguir bon material, però ja feia més de dos mesos que no prenia res i volia seguir igual. De cop i volta, algú li va tocar l’esquena. Es va girar i es va trobar al seu antic company de curs, que feia poc havia vist a l’ascensor de la comissaria.
- Hola! Què tal, com estàs? – Va dir la Lola, amb una mirada molt sensual. Sempre l’havia trobat atractiu aquell home, però mai havia trobat l’oportunitat de dir-li res.
- Molt bé! La veritat, és que ja marxava, perquè m’he quedat sol, però llavors t’he vist i com que estaves sola, he pensat, ves a saludar-la. I aquí estic! - Va dir l’Àlex. El seu somriure i la seva vocalització indicaven que anava una mica begut. Perfecte! Va pensar Lola.
- Doncs jo també anava a marxar, que demà tinc feina i ja es fa tard. Visc aquí, molt a prop. Hem podries acompanyar, si us plau? És que vaig una mica beguda i em fa por que...
- I tant, dona! No cal que n’hi ho preguntis. Som-hi!
Van caminar vorejant el riu, sota la llum de la lluna i van riure molt. Aquella mitja hora de passeig per a Lola van passar com si fossin 2 minuts. No em pensava pas que fos tant divertit aquest noi... Lola, no t’enamoris, que saps que ho passes malament. Pensava mentre el mirava als ulls i escoltava el seu discurs sobre el mite d’Orió, una constel·lació en forma de guerrer. Finalment, van arribar a casa de la Lola. De fet, ella tenia les coses clares abans de sortir de la discoteca. Aquella nit volia anar amb algú al llit. I l’havia trobat. Però ara, després d’aquells minuts, tenia una sensació estranya que feia temps que no sentia. Saps què, no siguis tonta, aprofita aquesta nit, que a saber quan tens una altra oportunitat com aquesta.
- Vols pujar a casa a fer la última copa? – va dir, xiuxiuejant-li a la orella.
- Sí, em ve molt de gust...sobretot amb la teva companyia.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap.2 Part 2

Els últims compassos del nocturn de Chopin encara ressonaven a la gran sala de música quan algú va trucar a la porta. Don Carlo es va esperar uns segons abans d’aixecar els dits del piano. Era un Steinway negre de cua llarga que havia comprat feia més de deu anys i, juntament amb una primera edició de l’“Ulisses” de Joyce, era la seva possessió més preuada.
- Avanti! – va cridar per sobre la partitura.
- Don Carlo, ja està tot solucionat.
- Algun problema?
- No, Don. Tot ha anat com estava previst.
- Gràcies, Fabio. Com està l’altre tema? – va preguntar mentre se servia una copa de vi blanc.
- Pel que fa a les dues policies, sembla que no van prendre seriosament el regal que els vam enviar, però de moment no tenen res contra nosaltres. Van detenir en Tucci fa dos dies, però no parlarà. Ja hem parlat amb el jutge, i no tardaran a posar-lo en llibertat. Van interrogar a mig barri i van estar dos dies fent batudes amb gossos, però no van trobar res. En Luca ha estat vigilant a la més jove. Es diu Lola Gomes, te 22 anys i fa poc que ha entrat al cos. No ens ha costat saber que es droga des de fa anys. Un dels seus camells és a una de les nostres zones. Podríem pressionar-la per aquí. Si li tallem el subministrament de coca potser les seves prioritats canvien. Pel que fa a l’inspectora...
- L’inspectora Fuschino és una vella coneguda. – va tallar Don Carlo - Ella no ho sap, però està més lligada a mi i a la meva família del que es pensa. De moment deixeu-la en pau. Ara vine, hi ha un altre tema que hem de solucionar.
Es va aixecar del piano i es dirigí cap a la porta. Van travessar un passadís de parets folrades de quadres i van entrar a un saló. Quatre finestres enormes deixaven entrar el sol de la tarda que il·luminava fins a l’últim racó de l’estança. Asseguda en un dels grans sofàs hi havia una gata persa de color gris llepant-se les potes sense pressa. En veure al seu amo es va aixecar i tot ronronejant va començar a refregar-se entre les seves cames.
- Ara no Giulietta – va dir Don Carlo mentre li acariciava el cap.
Van seguir avançant cap a la part del darrera de la casa. Era una mansió enorme d’estil mediterrani situada a les afores de la ciutat. A fora, una mica apartades hi havia les quadres. A Don Carlo no li agradaven massa els cavalls, però tant la seva dona com la seva filla petita eren uns excel·lents genets. Ara però, les dues dones havien marxat amb els seus cavalls a la casa que tenien a Itàlia i les quadres estaven buides.
Van entrar. L’interior era fosc i fresc amb diferents compartiments pels diversos cavalls. Les parets estaven plenes de selles, regnes, menjadors, estreps i tot el que un cavall pogués necessitar. El terra, de palla, esmorteïa els soroll de les seves passes. En un dels compartiments hi havia un grup d’homes. Un d’ells estava lligat a un de les anelles de la paret. Tenia les mans a l’esquena i una barra de fusta situada sota les aixelles el mantenia dret. Estava mig inconscient, amb el rostre ple de sang que li rajava de varies ferides encara obertes. Un dels homes sostenia una corda amb un estrep a l’extrem. El feia girar per sobre el seu cap, com si fos un cowboy de pel·lícula. Algú fumava.
- Basta! – va dir en Fabio – el Don ha de parlar amb ell.
L’home de l’estrep es va aturar i va fer-se a un costat.
Don Carlo feia anys que no pegava ningú personalment, ja tenia qui ho fes per ell. Li agradava més la sensació de poder que sentia al decidir si una persona vivia o moria.
- Com et trobes Luca? – va dir amb una veu suau, com si parlés amb un nen – vols una mica d’aigua?
L’home va gemegar i va intentar moure’s, però el dolor era tant gran que va quedar-se quiet.
- Saps perquè t’estan fent això els meus homes, oi Luca? No hauries d’haver fet el que vas fer noi. Robar és una cosa molt lletja, i encara més si robes als teus amics. Perquè nosaltres som els teus amics, Luca. – va dir mentre li donava uns copets a la galta. - Ara hauré de fer una cosa que no m’agrada gens, Luca. Perquè en el fons jo sóc un home molt poc violent, saps? – va treure's un mocador blanc impecable de la butxaca i es va començar a netejar la mà que li havia quedat tacada de sang. En Luca va obrir els ulls i mirant a Don Carlo va intentar dir quelcom. Don Carlo es va ajupir i va acostar l’orella a la seva boca.
– No t’amoïnis que a la teva dona i als teus fills no els faltarà de res. Nosaltres ens en cuidarem. La família és la família Luca, encara que tu ens hagis traït jo sempre compleixo la meva paraula.
Amb aquestes paraules va aixecar-se i va marxar. No calia dir res als seus homes, ells ja sabien què fer.
A l’altra banda de la ciutat, l’Ottavia repassava papers al seu despatx. En els últims dos mesos no només no havia pogut demostrar amb proves que la màfia estava operant a la ciutat, sinó que, a sobre, cada cop veia més clarament que tota la ciutat era un niu de corrupció. Feia un parell d’hores l’havien trucada per dir-li que havien deixat en llibertat sense càrrecs a en Silvio Tucci, les investigacions a l’església on van trobar el primer cadàver no havien dut enlloc, i sempre que trobaven alguna prova els duia cap al mateix cul de sac; el policia infiltrat que la Lola havia matat.
Va deixar la ploma sobre la taula i va repenjar-se a la cadira. Últimament li costava dormir i es quedava fins tard a la comissaria. Es va aixecar i va anar cap a la màquina de cafès que hi havia al passadís. En Marc, el seu escolta, estava assegut a l’entrada del despatx. S’havia adormit. Que dormi, va pensar, almenys un dels dos demà tindrà el cap clar. Al arribar a la màquina va veure que estava espatllada i va decidir anar cap al bar. Va recórrer el passadís i just quan passava per davant de la porta del comissari aquesta es va obrir. L’Ottavia el va veure primer, però ell estava d’esquenes.
- Bona nit comissari.
- Ottavia! – va dir tot sorprès - Què.... – se’l veia nerviós, estava clar que no esperava trobar-se ningú davant de la seva porta. Encara anava vestit amb l’uniforme de gala, aquella tarda havien enterrat un inspector amic seu. - què hi fas aquí? On és en Marc? – va dir mirant amunt i avall del passadís.
- És al meu despatx. Només he sortit un moment. – va dir mentre començava a notar un rubor pujant-li per les galtes. Què guapo que se’l veu, va pensar. – Erm.. em preguntava si no voldria pas anar a fer un cafè? Ara mateix anava cap a la cafeteria...
- No – va dir secament mentre tancava la porta del despatx – Tinc pressa.
L’Ottavia es va quedar una mica parada però va refer-se de seguida.
- Entesos. Doncs fins demà comissari. Bona nit. – va girar cua i va marxar.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2

2 MESOS DESPRÉS.

- Segur que hem de fer això, Jack?
- Mira, Adam, si no ho fem podem tenir veritables problemes i no ho volem això oi?
- És cert, no perdem més temps.

La música del bar se sentia des de fora el carrer. Era una festa privada ambientada en els anys 20, i tots els invitats anaven molt elegantment vestits. En Jack i l'Adam van entrar al bar i es van sorprendre de quant gran era i del ben ambientat que estava. Només entrar es veia una escala força ampla de marbre amb les baranes de fusta. Al fons hi havia una orquestra tocant un swing i la gent ja estava força animada, ballant al centre de la pista. Hi havia cambrers servint còctels i oferint cigarrets als invitats. Era una gran festa, però no podien estar-s’hi molta estona, havien d'anar per feina. Buscaven una noia, i l'havien de matar. De sobte, la van veure baixar per les escales. Rossa platí, ulls grans blaus i penetrants, i unes corbes que farien tornar boig a qualsevol home. Anava amb un vestit negre llarg fins a sota el genoll amb una obertura que gairebé li arribava als malucs. Fumava una cigarreta amb un filtre allargat. En Jack i l'Adam no es creien que havien de matar a aquella preciositat de dona, però la feina era la feina, i no podien fer-hi res.
La festa transcorria amb total normalitat, però els dos companys s'estaven posant nerviosos i no trobaven la manera de poder matar a aquella noia. Ni tant sols havien pogut parlar amb ella. Era normal, estava envoltada d'homes rics, bavejant, a veure si podien aconseguir que fos la seva companya de llit per una nit. Si acabava amb algú, segur que s'emportaria una bona suma de diners.
- Tinc una idea - Va dir en Jack - Quan facin el brindis, aprofitaré el soroll del tap per fotre-li un tret.
- D'acord. Jo aniré a fora i t'esperaré amb el cotxe engegat.
- Perfecte, no podem fallar - Es van separar. En Jack es va apropar a la noia i l'Adam es va dirigir a la porta, però sense perdre de vista al seu company.
Tot va passar molt ràpid. Dues persones vestides d'esmòquing van obrir les ampolles de xampany. Pam! Pam! De cop i volta, la gent va començar a córrer i a cridar, espantada. La noia rossa jeia al terra, amb dos trets, un al pit i l'altre al cap. Un gran toll de sang l’envoltava i els pobres que havien obert les botelles estaven plens de sang, amb cara d'horror. A en Jack no li havia tremolat el pols i va aprofitar l'estampida de la gent per sortir amb ells i que ningú el pogués identificar. L'Adam l'esperava fora. Quan el va veure, va obrir la porta del cotxe i van fugir del local.
- T'ha vist algú? - Va preguntar l'Adam.
- No, crec que no. He sortit a fora amb tota la gent. - A en Jack li faltava l'alè i estava molt nerviós - Anem a prendre una copa?.
- Sí, així ens tranquil·litzem una mica i truquem a en Conti.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 1 Part 9

Quan es va acabar la reunió l'Ottavia se sentia satisfeta. Feia dies que estaven estancats i per fi semblava que el cas avançava. Havien tornat al despatx del comissari i seien al voltant de la taula.
- Es veu que el malparit feia anys que estava infiltrat. Només es va fer policia per poder passar informació! - va cridar la Lola.
- El que no entenc és perquè s'ha destapat justament ara. Feia més de dos anys que estava en actiu. - va dir el comissari.
- Tot ha estat gràcies als dos nois que hem detingut. Suposo que els devien estar buscant des de fa hores; segons el que ens han explicat ningú els ha seguit, però eren clients habituals i estic segura que en Trupo els podia identificar fàcilment. El més probable és que l'home que tenien infiltrat els hagi reconegut a la sala d'interrogatoris. A partir d’aquí tots sabem el que ha passat.
- Han descobert alguna cosa del propietari del telèfon?
- Sí - va dir la Lola remenant els papers que tenia sobre la falda - pertany a un tal Silvio Tucci. Nascut aquí de pares sicilians. Treballa a un bar de mala mort de la zona dels molls hi ha estat detingut un parell de vegades per possessió. Res important.
- Entesos. De moment vull instal·lar vigilància davant de casa seva i al bar on treballa. Vull dos agents seguint-lo nit i dia i informant de tots els seus moviments. - va dir el comissari.
- No crec que sigui cap peix gros. La màfia s'organitza piramidalment. Segurament el tal Tucci és només un esglaó més amunt que l'infiltrat. - va dir l'Ottavia.
- Encara no sabem si es tracta de la màfia Ottavia. - va dir la Lola
- Tot apunta en aquesta direcció! El cos va ser trobat a la zona italiana de la ciutat, m'han deixat part del cadàver al meu despatx com a avís de no sé què, i un dels principals sospitosos dels fets d'avui, que no em negareu que tenen relació amb l'assassinat, és de Sicília!! - va cridar l'Ottavia.
- Ja n'hi ha prou Fuschino - va dir en Niemans amb un to ferm.
- Vol que detinguem en Tucci? - va preguntar la Lola per relaxar l'ambient.
- No, ens és més útil en llibertat. No sabem del cert si es tracta de la màfia siciliana o no, però el que si és cert és que són un grup molt ben organitzat. Per infiltrar un agent dins la policia durant tants anys calen recursos. Encarregui's que l'operatiu comenci de seguida agent Gomes. Pot retirar-se.
- Sí comissari.
La Lola va sortir del despatx i els va deixar a soles. El comissari es va aixecar i va dirigir-se cap a la finestra. A fora el sol començava a amagar-se, allargant les ombres dels edificis i escampant un color rogenc sobre l'asfalt.
- Sé que aquest cas l'afecta més que els altres - va dir sense girar-se - però no pot permetre que les seves emocions la controlin, i encara menys davant d'un subordinat. Sempre he pensat que era una bona agent justament perquè deixa les emocions fora de la comissaria. Aquí ens basem en les proves i, de moment, les que tenim no ens asseguren que la màfia estigui al darrera de tot aquest merder - Encara mirava per la finestra, absort en el seu discurs. L'Ottavia se'l mirava sense escoltar-lo massa. Ja havia sentit aquell discurs moltes vegades, fins i tot de la seva pròpia boca.
- El que sí és cert és que vostè té alguna relació amb els fets. - va continuar el comissari - i hem de descobrir quina és.
- Hi ha una cosa que no sap comissari - va dir l'Ottavia - el meu pare era inspector de policia a Sicília, i quan jo era molt petita el van assassinar de la mateixa manera que al cos que hem trobat aquest matí.
El comissari es va girar de cop.
- Perquè no en sabia res? Merda Ottavia, això ho canvia tot! - va cridar en Niemans. Era la primera vegada que l'Ottavia el sentia parlar d'aquella manera. - I té alguna idea de perquè la màfia l'està amenaçant?
- No senyor. El meu pare va morir fa més de 30 anys en un altre país. No sé perquè justament ara... - L'Ottavia es va desfer. No podia seguir parlant. Mai havia parlat amb ningú sobre la mort del seu pare i la fugida d'Itàlia, i tots els records li van venir de cop per segona vegada aquell dia. Es va girar perquè en Niemans no la veies plorar i es va tapar la cara amb les mans. Plorava pel record del seu pare, per la seva mare que va morir lluny del seu país i de la seva família. Plorava per l’estrès d'aquell dia de merda i sobretot plorava per ell. Perquè se l'estimava i no podia dir-li i perquè s'estava allà dret sense dir res, com sempre.
En Niemans es va apropar a la cadira. Es va treure un mocador de la butxaca de la camisa i li va oferir a l'Ottavia.
- Gràcies - va dir l'Ottavia agafant-lo. Duia les seves inicials gravades i feia olor a aftershave. - Ho sento. No sé que m'ha passat. Serà millor que marxi. Tenim molta feina a fer.
Va aixecar-se i va obrir la porta sense mirar enrere. Notava els ulls del comissari clavats a l'esquena i sabia que si el mirava tornaria a plorar. Va sortir del despatx i va tancar la porta.


La Lola va sortir del despatx i es va dirigir cap a l'ascensor. Estava molt cansada, havia estat un dia molt estressant i havien passat moltes coses, masses, i tenia el cap que li estava a punt d'explotar. Un cop dins l'ascensor, es va trobar amb un antic company de l'escola on es va formar per ser agent de policia. Van creuar una mirada de complicitat ja que havien passat un parell d'anys junts, però la relació s'havia refredat molt i no hi havia la confiança de sempre.
Un cop a la planta baixa, es va dirigir cap al taulell de la porta d'entrada, hi va deixar l'identificador que la permetia estar dins d'aquell edifici i va sortir al carrer. S'estava fent de nit, però encara brillaven els últims raigs de Sol. "Feia temps que no veia una posta de Sol tant maca com la d'avui" Va pensar. Va anar caminant pel passeig que recorria el riu, pensant com es podria abordar el cas que tenien entre mans. No obstant hi havia alguna cosa que la preocupava. Era un avís de la màfia a l’Ottavia perquè no intervingués en el cas? Si sabien que la Ottavia era la filla de l’inspector assassinat feia 30 anys, hi havia la possibilitat que el mateix pare de l’Ottavia fos un infiltrat a la policia? Si era un infiltrat, perquè el van matar? Massa incògnites hi havia per resoldre, massa maldecaps. Aquests temes els havia de parlar amb la mateixa Ottavia, no fos cas que ella amagués alguna cosa que pogués ajudar en el cas.
Sense adonar-se’n, va arribar a casa seva. Era un piset modest, amb vistes cap al riu. Aquella nit no tenia gana. Va encendre l'equip de música i va posar la seva música preferida, la banda sonora de El Piano. Es va servir una copa de vi negre, va encendre una cigarreta i va seure al sofà. Estava tant relaxada que poc després es va quedar adormida. Demà serà un altre dia.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 1 Part 8

L'Ottavia va sortir del despatx del comissari amb intenció d'anar directament cap al bar. No solia beure, però la decisió del comissari l'havia fet enfadar molt i necessitava una copa. No sabia què li havia fet més ràbia. Les ordres d'en Niemans o la seva indiferència. Per un moment li havia semblat veure una ombra de preocupació en els seus ulls, però la manera com l'havia despedit del despatx no deixava lloc a dubtes. El comissari només s'interessava per la seva reputació. Com ell mateix havia dit, no es perdonaria que passés alguna cosa dins la seva comissaria.
Va avançar pel passadís fins a l'ascensor i va pitjar el botó. De cop va sentir el telèfon. Era el número de la Lola. Va contestar però no va obtenir resposta. L'única cosa que sentia era la veu d'un home, sonava llunyana. De cop va sentir tres cops seguits. Cops? o trets? Va girar en rodó i va baixar corrents per les escales d'emergència. Els trets venien d’algun lloc dels pisos inferiors. Va decidir anar cap a la sala de detencions. La Lola havia anat a vigilar als detinguts, i estava clar que alguna cosa havia passat. A mida que baixava s'anava trobant més i més gent. Secretàries, agents d'uniforme o paisà...
- Algú sap què ha passat? va cridar mentre corria.
- Algú ha disparat a la sala de detencions!
L'Ottavia va accelerar el pas i en un moment es va plantar a la porta de les cel·les. La Lola s’estava dreta, amb la pistola a la mà. El telèfon era obert als seus peus amb el seu nom a la pantalla fent pampallugues. Apuntava al cos que hi havia estès a terra a davant seu, un home jove amb pantalons negres i sabates marrons. La camisa era xopa de sang que li manava del cap. Els dos detinguts també estaven estirats. Un d'ells s'havia desmaiat però semblava il·lès, l'altre però tenia un tret a la cama. Es regirava de dolor i no parava de cridar. Hi havia un tercer cos estirat al terra. Un agent d'uniforme jeia de costat amb un tret a l’estómac. Estava mig conscient però molt pàl·lid.
L'Ottavia va caminar cap a la Lola i li va agafar l'arma de les mans. Va recollir el telèfon i el va penjar.
- Lola, estàs bé? Es pot saber què collons ha passat?
- Ha esta tot molt ràpid. Quan he baixat m'he trobat amb la porta oberta i llavors he relliscat i hi havia sang i l'havia matat i..
- Esta bé, està bé. Tranquil·litza't i explica-ho a poc a poc. Vine anem a fora.Van sortir plegades de l'habitació i van seure a una cel·la buida.
- A veure - va dir l'Ottavia - has baixat aquí, t'has trobat la porta oberta i llavors què?
- He relliscat. El terra era ple de sang. El molt cabró ha matat al de seguretat. - va relatar ja més tranquil·la. - Llavors he sentit veus hi he anat cap al fons del passadís. Quan he arribat he vist que hi havia un home armat apuntant als sospitosos que jeien al terra. Li ha sonat el mòbil hi ha parlat amb algú.
- Has sentit algun nom o alguna cosa que ens ajudi a identificar-lo?
- No, res de res. Quan ha penjat se'l veia més tranquil, però ha apuntat al noi més gras. Llavors ha estat quan t'he trucat i he deixat el telèfon al terra. Volia intentar parlar amb ell i persuadir-lo perquè no fes res.
- Ben fet. Sempre s'ha d'intentar una solució no violenta.
- Sí, però no he pogut ni obrir la boca. No sé d'on ha sortit, però l'agent ferit ha disparat cap al de la pistola. Ha estat tant ràpid...ha disparat, però ha fallat i ha anat a tocar la cama del pobre noi que estava al terra. Llavors ell ha disparat contra l'agent i abans que em disparés a mi li he fotut un tret al cap.
- Esta bé. De moment queda't aquí, després ja farem l'informe. Vaig a veure com estan a dins.
Va sortir de la cel·la i es va creuar amb dues camilles que anaven cap a unes ambulàncies que se sentien a fora. A la primera hi havia un dels detinguts que no parava de cridar, a la segona l'agent ferit. Mentre avançaven una infermera li practicava un massatge cardíac ajaguda sobre el seu cos. Va entrar a la sala. Una metgessa s'ocupava del segon detingut, mentre el forense de guàrdia tapava el cadàver del desconegut amb un llençol. Es va apropar a la metgessa.
- Es troba bé?
- Sí inspectora, només s'ha desmaiat.
- I l'altre noi?
- Se l'han emportat a l'hospital, però a no ser que hi hagi complicacions estarà bé.
Algú va cridar la metgessa a part i li va dir alguna cosa a cau d'orella. Va girar-se cap a l'Ottavia.
- Tenim un segon cadàver inspectora.
L'Ottavia va mirar al seu voltant. Només hi veia el cos tapat pel llençol.
- L'altre cadàver on és?
- Estava confosa.
- És a dalt. S'ha mort mentre el portàvem cap a l'ambulància. Ha estat una llàstima.
Els ulls de Lola no paraven de mirar al seu voltant. Hi havia gent per tot arreu, metges, agents, gent de la científica agafant proves...i el cadàver, aquell home amb la camisa blanca i el tatuatge al braç esquerra que havia matat d'un tret al cap. No es podia treure del cap aquella imatge, ell estès al terra amb un forat al cap, els ulls en blanc i sang per a tot arreu. La Lola es pensava que estava a punt de desmaiar-se, però de sobte va aparèixer l’Ottavia.
- Lola, me’n vaig cap a dalt a veure els cadàvers i per veure si han trobat alguna pista que ens pugui servir per resoldre aquest merder. Desprès aniré a parlar amb l'inspector.
- D'acord, ves, ves. Jo ara sortiré al carrer a que em toqui una mica l'aire, estic una mica marejada.
- Molt bé, tingues el mòbil a mà per si et truco, d'acord?
- Sí, ho faré.
- Apa, fins ara.
Es va quedar una estona asseguda en una de les cel·les, pensant en el que havia passat. Esperant que tothom marxés. Aquesta situació li recordava a una experiència ja viscuda feia anys, al seu antic barri, més o menys quan tenia uns 17 anys. Llavors, anava cap a casa de matinada, havia sortit de festa, per no perdre el costum, i anava una mica borratxa. De sobte va sentir uns trets a l'altre cantó del carrer. Quan es va girar, va veure un home estès al terra. S'hi va acostar per veure si encara estava viu, però va veure que tenia un tret al cap. Feia temps que hi havia assassinats al barri, no sabia perquè era, però n'havia vist un parell ja. De cop i volta, va sentir que venia la policia i va apretar a córrer cap a casa seva.
Un soroll la va fer va despertar del seus pensaments i va somriure irònicament. Feia temps que no hi pensava amb aquells assassinats del seu antic barri. Es va aixecar lentament i va sortir de la cel·la, vigilant de no tornar a relliscar com la primera vegada. Es va dirigir a l'ascensor i va prémer el botó de la planta baixa, per anar al carrer a fer una cigarreta.
A fora, tot seguia igual. Uns quants cotxes aparcats, agents que es disposaven a fer la ronda habitual per la ciutat, uns quants que reien i fumaven el cigar abans d'entrar a treballar. El dia, però, no era gaire maco. Feia núvol i semblava que cauria un bon xàfec. No obstant, era en aquests dies més foscos quan era més feliç. Però avui no era el cas. Quan es va disposar a entrar de nou a la comissaria, va rebre una trucada. Era l'Ottavia. Segur que està preocupada. Quina dóna!.
- Hola Ottavia, estava aquí fora prenent l'aire.
- Doncs ves acabant que tenim noticies.
- Ostres, que bé! On ets?
- A la tercera planta, amb el comissari i els de la científica. Crec que tindrem molta feina. - Molt bé, doncs de seguida vinc. Per cert, què ha passat amb els dos nois que estaven a les cel·les?
- Doncs un està a l'hospital, però ja està bé. L'altre està a recuperant-se del xoc que ha patit. - D'acord, d'acord, ara vinc.
Va agafar l'ascensor per dirigir-se a la tercera planta. Allà no hi havia gaires despatxos. Era una sala immensa plena d'ordinadors i mil històries que només els de la científica sabien com funcionaven.
- Lola! aquí! - Va cridar l'Ottavia.
- Què, com va l' investigació? - Va dir enèrgicament
- Doncs, hem pogut saber el número de telèfon que ha trucat i qui és el propietari - Va dir el comissari.
- Si, a més, hem identificat el cos. Era un agent que treballava amb nosaltres.
- Ostres! - Va dir sorpresa, la Lola - En fi. Quan ens posem en marxa?
- Espera Lola - Va dir en Niemans, molt seriosament. - He estat parlant amb l'Ottavia i crec que tenim una idea molt bona que ens podria ajudar.
- De que es tracta? - va dir la Lola, amb cara de desconfiança.
- Agafa una cadira i escolta amb atenció. - Va dir l'Ottavia. - Es tracta dels dos nois.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 7

En Noah i en Nathaniel no paraven de creuar-se les mirades. La mirada d'en Nathaniel transmetia por, molta por a morir. La d'en Noah transmetia indecisió, no sabia què fer. Un home els havia tret de les seves respectives cel·les i ara els amenaçava amb una pistola a la mà. En Noah anava escorcollant amb la mirada tot el que tenia al voltant mentre l'home no parava de maleir al destí i a ells dos. No trobava res que els pogués ajudar a sortir d'aquella situació amb vida. Després d'uns segons infernals que van semblar hores, en Noah es va decidir. Si volia sortir viu d'allà hauria d'espavilar-se ell solet. En Nathaniel era un zero a l'esquerra en moments crítics com aquell i no en podia treure res de positiu. Es va mirar els punys. Li tremolaven de por... de tensió... Sabia que era l'única opció. Va mirar la pistola. En aquell moment no apuntava enlloc i l'home no la tenia ben agafada. Va pensar ràpidament. Aquell era el moment de tirar-se cap al cabró que els tenia a la vora de la mort. Però just quan feia la primera passa cap endavant va passar una cosa totalment inesperada. Va començar a sonar la Simfonia nº5 de Beethoven per tota la sala. En Noah es va quedar quiet. Aquell so l'havia desconcertat. No aconseguia saber d'on provenia fins que l'home va agafar el telèfon i va contestar. La música es va aturar en sec per donar pas a un silenci només trencat per la respiració profunda del captor.
L'home els vigilava més ferotgement ara que parlava per telèfon i tenia molt ben empunyada la pistola. En Noah podia veure com les gotes de suor li queien del front fins la barbeta.
- Entesos, com vostè digui - va penjar el telèfon.
El captor es va dirigir ara cap a ells:
- No fem això més complicat del que és eh? - va dir mentre aixecava la pistola i apuntava cap en Nathaniel.
Llavors, just en aquell moment se sentiren un seguit de trets. Un, dos, tres... en Noah va sentir a en Nathaniel cridar però els seus ulls miraven cap a la noia que acabava de volar-li el cap a l'home. El terra estava ple de sang i d'esquitxos. En Noah va començar a veure-hi borrós, va estar a punt de perdre l'equilibri però va aconseguir estirar-se al terra abans de caure desmaiat.
Al obrir els ulls l'únic que va veure en Noah va ser el sostre. Seguia a la mateixa estança. Va aconseguir posar-se ajagut i mirar al seu voltant. Hi havia moltes persones. Algú va cobrir un cos amb un llençol.
- Descansa, has tingut una baixada de tensió - li parlava una dona amb bata blanca i guants.
- Entesos...
Es va tornar a estirar i mirant al sostre va escoltar la conversa que tenia la noia de la bata blanca amb una de les inspectores.
- L'altre cadàver, on és? - preguntava l'inspectora.
- És a dalt. S'ha mort mentre el portàvem cap a l'ambulància. Ha estat una llàstima.
L'altre cadàver? El cor d'en Noah es va posar a mil pulsacions en un moment. Va intentar incorporar-se però el cap li va donar mil voltes. Després d'uns instants de mareig va poder concentrar la vista on havia vist en Nathaniel per últim cop. Ara només havia una gran taca de sang.
En Noah es va quedar quiet. Podia començar a cridar i preguntar amb vehemència on era el seu amic... el seu millor amic o simplement acceptar la realitat. Va optar per callar, es va estirar de costat a terra i va començar a plorar. Recordava l'últim cop que havien parlat. Havien discutit a l'interrogatori i no s'havien tornat a dirigir la paraula.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 6

La Lola estava a l'habitació del costat on s’estava interrogant a en Nathaniel i en Noah. Estava acompanyada pel tècnic de so per si havia algun problema i per un agent per si els dos nois provocaven problemes. La Lola es va adonar que l'agent no parava de mirar el mòbil, suava molt i estava molt nerviós. Què estrany, si aquí no fa calor. I per què estarà tant inquiet? Potser és la seva primera vegada, però no ho crec, té pinta de tenir experiència. No li va donar més importància i es va centrar en l'interrogatori. De cop i volta, va sonar el mòbil de l'agent que, amb presses, el va agafar i va sortir de l'habitació. No va tornar a aparèixer. Al cap d'una mitja hora, l'interrogatori va acabar i van decidir d'anar més tard al bar d'en Trupo. Aquella nit, en Nathaniel i en Noah la passarien a la presó.
Mentre l'Ottavia es dirigia al seu despatx per anar a buscar uns documents que necessitava per a l' investigació del cas, la Lola va anar al bany. Quan hi va entrar, es va treure l'abric de pell que portava. Se'l va quedar mirant. Hem passat molts anys tu i jo, moltes nits....potser masses. Quan el va desar al penjarobes, li va caure un paquet petit. Què és això? Va pensar. Quan s'hi va fixar, se li van il·luminar els ulls, una esgarrifança li va recórrer l'esquena i un somriure se li va dibuixar a la cara. Necessitava una dosis. Va entrar al primer bany que hi havia i quan es disposava a preparar-ho tot algú va entrar, fent molt soroll. De l'espant, se li va caure tot dins la tassa.
- Merda! - Va dir, xiuxiuejant, perquè no la sentissin.
Va obrir una mica la porta per a veure si podia identificar algú. Era un home, pantalons negres, sabates marró fosc i camisa blanca que portava arremangada, xopa de suor. Al braç esquerre hi portava un tatuatge una mica estrany, com si fos una insígnia o una cosa semblant. Què hi fa aquest aquí? Va deixar alguna cosa sobre el marbre, al costat de les piques, però no va poder identificar què era. Al cap de pocs minuts, va marxar ràpidament. Al moment, l'Ottavia la va trucar, un pèl nerviosa, dient-li que anés cap al seu despatx ràpidament i li portés algú de la científica.
- Subplanta 2. Siusplau, vigili amb les portes. - La veu de l'ascensor la va fer despertar dels seus pensaments eterns sobre la seva vida passada. Fins i tot mentre dormia tenia somnis d'aquella vida fosca. Tot el que havia passat des que havien detingut als dos nois li estava despertant records. I només faltava un talp a comissaria deixant regalets als despatxos...Va agafar el primer passadís a l'esquerra i va seguir durant uns 100 metres. Va girar a la dreta i va veure que la porta de seguretat estava oberta. Què està passant avui amb les portes? No entenc res! - va pensar amb un to irònic. Quan va travessar la porta, va relliscar, caient de cul. Menys mal que en aquell moment ningú l'havia vist i que no hi havia presos en aquella àrea. Només en Nathaniel i en Noah.
- Cony de personal de manteniment! Hauré d'avisar a l'encarregat perquè vingui a recollir...
Quan es va girar, va veure el cadàver del guàrdia de seguretat i un toll de sang immens. Es va mirar i va veure que estava tacada de sang per tot arreu. De sobte, uns crits al fons del passadís. Es va dirigir ràpidament cap a l'últim passadís i es va aturar sense fer cap mena de soroll. Sentia persones que parlaven. Va treure el cap sense que ningú la veiés i va identificar a un home que tenia una pistola a la mà però sense apuntar a ningú. Estava donant voltes sobre si mateix, com si intentés arribar a la decisió correcta.
- Siusplau, no ens facis res, no hem fet res dolent! A més, no ens coneixem! - Deien en Nathaniel i en Noah, morts de por.
- Voleu fer el favor de callar! - Va cridar, amb un to amenaçador l'home de la pistola.
La Lola intentava prendre una decisió correcta. No sabia si actuar pel seu compte o si per contra, trucar a l'Ottavia i esperar que arribés ella. De cop i volta, aquell home li va sonar d'alguna cosa. Pantaló negre, sabates marrons fosques, camisa blanca i aquell tatuatge tant estrany....És clar! Era l'home que havia vist al bany. Segur que era el mateix que havia deixat el paquet al despatx de l'Ottavia.
- Us mataré! A tots dos! - Cridava, molt nerviós - Perquè havíeu d'estar al lloc equivocat en el moment equivocat? Ara hauré de fer una cosa que no m'agrada gens. A sobre, em jugo la meva carrera com a policia per culpa vostra!.
- Si no em fet res! – En Nathaniel i en Noah no es creien el que estaven vivint en les últimes hores, era massa per a ells.
La Lola ja no aguantava més. Havia de fer alguna cosa per salvar a aquells dos, cada cop més convençuda pel que havia sentit que eren innocents. Va agafar el mòbil de la butxaca esquerra del seu estimat abric de pell i va marcar el número de l'Ottavia. Quan va donar senyal, va activar l'opció de mans lliures i el va deixar al terra. Tot seguit, i agafant aire, es va disposar a actuar.

Llegir més...