L'assassinat de Marco Tulli. Cap.2 Part 2

Els últims compassos del nocturn de Chopin encara ressonaven a la gran sala de música quan algú va trucar a la porta. Don Carlo es va esperar uns segons abans d’aixecar els dits del piano. Era un Steinway negre de cua llarga que havia comprat feia més de deu anys i, juntament amb una primera edició de l’“Ulisses” de Joyce, era la seva possessió més preuada.
- Avanti! – va cridar per sobre la partitura.
- Don Carlo, ja està tot solucionat.
- Algun problema?
- No, Don. Tot ha anat com estava previst.
- Gràcies, Fabio. Com està l’altre tema? – va preguntar mentre se servia una copa de vi blanc.
- Pel que fa a les dues policies, sembla que no van prendre seriosament el regal que els vam enviar, però de moment no tenen res contra nosaltres. Van detenir en Tucci fa dos dies, però no parlarà. Ja hem parlat amb el jutge, i no tardaran a posar-lo en llibertat. Van interrogar a mig barri i van estar dos dies fent batudes amb gossos, però no van trobar res. En Luca ha estat vigilant a la més jove. Es diu Lola Gomes, te 22 anys i fa poc que ha entrat al cos. No ens ha costat saber que es droga des de fa anys. Un dels seus camells és a una de les nostres zones. Podríem pressionar-la per aquí. Si li tallem el subministrament de coca potser les seves prioritats canvien. Pel que fa a l’inspectora...
- L’inspectora Fuschino és una vella coneguda. – va tallar Don Carlo - Ella no ho sap, però està més lligada a mi i a la meva família del que es pensa. De moment deixeu-la en pau. Ara vine, hi ha un altre tema que hem de solucionar.
Es va aixecar del piano i es dirigí cap a la porta. Van travessar un passadís de parets folrades de quadres i van entrar a un saló. Quatre finestres enormes deixaven entrar el sol de la tarda que il·luminava fins a l’últim racó de l’estança. Asseguda en un dels grans sofàs hi havia una gata persa de color gris llepant-se les potes sense pressa. En veure al seu amo es va aixecar i tot ronronejant va començar a refregar-se entre les seves cames.
- Ara no Giulietta – va dir Don Carlo mentre li acariciava el cap.
Van seguir avançant cap a la part del darrera de la casa. Era una mansió enorme d’estil mediterrani situada a les afores de la ciutat. A fora, una mica apartades hi havia les quadres. A Don Carlo no li agradaven massa els cavalls, però tant la seva dona com la seva filla petita eren uns excel·lents genets. Ara però, les dues dones havien marxat amb els seus cavalls a la casa que tenien a Itàlia i les quadres estaven buides.
Van entrar. L’interior era fosc i fresc amb diferents compartiments pels diversos cavalls. Les parets estaven plenes de selles, regnes, menjadors, estreps i tot el que un cavall pogués necessitar. El terra, de palla, esmorteïa els soroll de les seves passes. En un dels compartiments hi havia un grup d’homes. Un d’ells estava lligat a un de les anelles de la paret. Tenia les mans a l’esquena i una barra de fusta situada sota les aixelles el mantenia dret. Estava mig inconscient, amb el rostre ple de sang que li rajava de varies ferides encara obertes. Un dels homes sostenia una corda amb un estrep a l’extrem. El feia girar per sobre el seu cap, com si fos un cowboy de pel·lícula. Algú fumava.
- Basta! – va dir en Fabio – el Don ha de parlar amb ell.
L’home de l’estrep es va aturar i va fer-se a un costat.
Don Carlo feia anys que no pegava ningú personalment, ja tenia qui ho fes per ell. Li agradava més la sensació de poder que sentia al decidir si una persona vivia o moria.
- Com et trobes Luca? – va dir amb una veu suau, com si parlés amb un nen – vols una mica d’aigua?
L’home va gemegar i va intentar moure’s, però el dolor era tant gran que va quedar-se quiet.
- Saps perquè t’estan fent això els meus homes, oi Luca? No hauries d’haver fet el que vas fer noi. Robar és una cosa molt lletja, i encara més si robes als teus amics. Perquè nosaltres som els teus amics, Luca. – va dir mentre li donava uns copets a la galta. - Ara hauré de fer una cosa que no m’agrada gens, Luca. Perquè en el fons jo sóc un home molt poc violent, saps? – va treure's un mocador blanc impecable de la butxaca i es va començar a netejar la mà que li havia quedat tacada de sang. En Luca va obrir els ulls i mirant a Don Carlo va intentar dir quelcom. Don Carlo es va ajupir i va acostar l’orella a la seva boca.
– No t’amoïnis que a la teva dona i als teus fills no els faltarà de res. Nosaltres ens en cuidarem. La família és la família Luca, encara que tu ens hagis traït jo sempre compleixo la meva paraula.
Amb aquestes paraules va aixecar-se i va marxar. No calia dir res als seus homes, ells ja sabien què fer.
A l’altra banda de la ciutat, l’Ottavia repassava papers al seu despatx. En els últims dos mesos no només no havia pogut demostrar amb proves que la màfia estava operant a la ciutat, sinó que, a sobre, cada cop veia més clarament que tota la ciutat era un niu de corrupció. Feia un parell d’hores l’havien trucada per dir-li que havien deixat en llibertat sense càrrecs a en Silvio Tucci, les investigacions a l’església on van trobar el primer cadàver no havien dut enlloc, i sempre que trobaven alguna prova els duia cap al mateix cul de sac; el policia infiltrat que la Lola havia matat.
Va deixar la ploma sobre la taula i va repenjar-se a la cadira. Últimament li costava dormir i es quedava fins tard a la comissaria. Es va aixecar i va anar cap a la màquina de cafès que hi havia al passadís. En Marc, el seu escolta, estava assegut a l’entrada del despatx. S’havia adormit. Que dormi, va pensar, almenys un dels dos demà tindrà el cap clar. Al arribar a la màquina va veure que estava espatllada i va decidir anar cap al bar. Va recórrer el passadís i just quan passava per davant de la porta del comissari aquesta es va obrir. L’Ottavia el va veure primer, però ell estava d’esquenes.
- Bona nit comissari.
- Ottavia! – va dir tot sorprès - Què.... – se’l veia nerviós, estava clar que no esperava trobar-se ningú davant de la seva porta. Encara anava vestit amb l’uniforme de gala, aquella tarda havien enterrat un inspector amic seu. - què hi fas aquí? On és en Marc? – va dir mirant amunt i avall del passadís.
- És al meu despatx. Només he sortit un moment. – va dir mentre començava a notar un rubor pujant-li per les galtes. Què guapo que se’l veu, va pensar. – Erm.. em preguntava si no voldria pas anar a fer un cafè? Ara mateix anava cap a la cafeteria...
- No – va dir secament mentre tancava la porta del despatx – Tinc pressa.
L’Ottavia es va quedar una mica parada però va refer-se de seguida.
- Entesos. Doncs fins demà comissari. Bona nit. – va girar cua i va marxar.