L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 2

La Lola i l’Ottavia havien arribat a la conclusió que el millor que podien fer era separar-se per guanyar temps. Així doncs, l’Ottavia es va dirigir cap a la comissaria i la Lola al registre civil per veure si allà podia aconseguir el registre de defunció del pare de l’Ottavia. Anava per la Via Etnea, que anava a parar a la Piazza Stesicoro. Quan va arribar a la plaça en va quedar fascinada. Hi havia un gran amfiteatre romà força ben conservat, rodejat per una barana i uns quants arbres i amb una gespa molt verda, fent d’aquell lloc idoni per al repòs i contemplar aquella magnífica obra. S’hi va apropar per a veure-ho, encara que no podia perdre gaire temps. Just en aquell moment, li va venir un pensament que es remuntava uns quants anys enrere. Ella tenia 14 anys i estava amb els seus pares, que encara no s’havien separat. Anaven d’excursió a veure els seus tiets, que vivien a Tarragona, on hi passarien uns quants dies i el seu pare li va prometre que anirien a veure el teatre romà i li explicaria quatre cosetes d’aquell indret. L’únic que recordava era que els teatres romans es podien inundar d’aigua per representar-hi guerres, amb vaixells plens de soldats defensat la seva vida i lluitant per un imperi que acabaria desmuntant-se per culpa de tants problemes que els emperadors no van saber solucionar. Una llàgrima li va caure per la galta recordant aquells dies tant feliços que va passar amb els seus pares. Dos anys més tard es van separar i la Lola es va haver de buscar la vida de la millor manera que va poder. Potser no va ser la millor manera enganxar-se a les drogues però llavors era una inconscient i no sabia el que es feia. A vegades pensava que les drogues l’havien ajudat a oblidar aquell mal son que, per a ella, es va fer etern. Però era una idea que se l’havia tret del cap ràpidament, ja que les drogues no ajuden en res.
Una brisa d’aire la va despertar del seu somni i es va adonar que havia passat gairebé mitja hora i encara li quedava un bon tros per arribar al registre civil. Si feia tard al lloc on havia quedat amb l’Ottavia, la mataria. Així que va decidir agafar un taxi, tot i la mala fama que tenia Itàlia en general sobre la manera de circular que tenien. Al pujar al taxi va veure de reüll un cotxe. Què pesats que són aquests dos, a veure si s’esfumen d’una vegada i ens deixen treballar tranquil·lament. Va pensar, indignada. En un tres i no res, va arribar al registre civil de la ciutat. Era un edifici que conservava la portalada romana, però hi havien afegit a banda i banda dos edificis d’oficines i tot l’interior era nou, però intentant imitar les columnes, que n’hi havien de tot tipus, jòniques, dòriques i corínties. Quan va entrar a l’edifici, es va dirigir al taulell.
- Scusilo, signore. – Li va dir mentre que esperava que aquell bon home entengués una mica el català o el castellà.
- Buongiorno, che cosa volete? – Li va dir aquell senyor de cabell canós, amb un barba molt ben cuidada i amb uns ulls de color gris blavós.
- Scusilo – era gairebé l’únic que sabia dir – parlate il català? – Li va dir, fent una ganyota amb la cara.
- Sí, sí, parlo el català. De fet em dic Joan i sóc natural de Barcelona. El que passa que vaig venir de vacances a Catània i m’hi vaig quedar a viure. – Li va dir amb un somriure d’orella a orella. – Què hi fa una catalana per aquestes terres?
- Ostres, que bé! Avui estic de sort. Doncs miri, estic per feina, només hi estaré uns dies. Sóc...bé, sóc agent de policia i venia buscar uns documents. Em preguntava si és en aquest edifici on puc trobar el certificat de defunció d’una persona?
- Doncs sí. Encara et diré més, sóc jo mateix qui t’ha d’obrir la porta del magatzem on es guarden tots els certificats. – Li va dir, mentre obria un calaix i agafava unes claus.
- Doncs perfecte! – Va dir la Lola, mentre el seguia escales avall cap al soterrani.
Van baixar dos pisos i després van agafar el segon passadís a l’esquerra. Aquell lloc era molt més gran del que es pensava la Lola. Era un passadís curt, amb una porta al final. Les parets pintades de color blanc feien d’aquell lloc un tant estrany i fred. Hi havia un parell de fluorescents que parpellejaven i li va provocar una esgarrifança que li va recórrer l’esquena. En Joan va obrir la porta i va encendre el llum del magatzem. Era bastant gran, ple de prestatges metal·litzats de color gris, plens de capces blanques. S’hi va passar una bona estona per va trobar el certificat de defunció que buscava i en va fer unes fotocòpies. Es va acomiadar d’aquell home i va tornar a agafar el taxi per anar al bar on havia quedar amb l’Ottavia. Perfecte, no faré tard. Per cert, on són aquell parell? No veig el cotxe. És igual, s’hauran cansat. De camí van passar per aquell amfiteatre on havia estat feia poc més d’una hora i li va tornar a venir aquell pensament, però ràpidament se’l va treure del cap i es va posar a pensar en el cas. Estava impacient per a veure què havia trobat l’Ottavia. Segur que podrien treure conclusions ben aviat.