L'assassinat de Marco Tulli. Cap 1 Part 8

L'Ottavia va sortir del despatx del comissari amb intenció d'anar directament cap al bar. No solia beure, però la decisió del comissari l'havia fet enfadar molt i necessitava una copa. No sabia què li havia fet més ràbia. Les ordres d'en Niemans o la seva indiferència. Per un moment li havia semblat veure una ombra de preocupació en els seus ulls, però la manera com l'havia despedit del despatx no deixava lloc a dubtes. El comissari només s'interessava per la seva reputació. Com ell mateix havia dit, no es perdonaria que passés alguna cosa dins la seva comissaria.
Va avançar pel passadís fins a l'ascensor i va pitjar el botó. De cop va sentir el telèfon. Era el número de la Lola. Va contestar però no va obtenir resposta. L'única cosa que sentia era la veu d'un home, sonava llunyana. De cop va sentir tres cops seguits. Cops? o trets? Va girar en rodó i va baixar corrents per les escales d'emergència. Els trets venien d’algun lloc dels pisos inferiors. Va decidir anar cap a la sala de detencions. La Lola havia anat a vigilar als detinguts, i estava clar que alguna cosa havia passat. A mida que baixava s'anava trobant més i més gent. Secretàries, agents d'uniforme o paisà...
- Algú sap què ha passat? va cridar mentre corria.
- Algú ha disparat a la sala de detencions!
L'Ottavia va accelerar el pas i en un moment es va plantar a la porta de les cel·les. La Lola s’estava dreta, amb la pistola a la mà. El telèfon era obert als seus peus amb el seu nom a la pantalla fent pampallugues. Apuntava al cos que hi havia estès a terra a davant seu, un home jove amb pantalons negres i sabates marrons. La camisa era xopa de sang que li manava del cap. Els dos detinguts també estaven estirats. Un d'ells s'havia desmaiat però semblava il·lès, l'altre però tenia un tret a la cama. Es regirava de dolor i no parava de cridar. Hi havia un tercer cos estirat al terra. Un agent d'uniforme jeia de costat amb un tret a l’estómac. Estava mig conscient però molt pàl·lid.
L'Ottavia va caminar cap a la Lola i li va agafar l'arma de les mans. Va recollir el telèfon i el va penjar.
- Lola, estàs bé? Es pot saber què collons ha passat?
- Ha esta tot molt ràpid. Quan he baixat m'he trobat amb la porta oberta i llavors he relliscat i hi havia sang i l'havia matat i..
- Esta bé, està bé. Tranquil·litza't i explica-ho a poc a poc. Vine anem a fora.Van sortir plegades de l'habitació i van seure a una cel·la buida.
- A veure - va dir l'Ottavia - has baixat aquí, t'has trobat la porta oberta i llavors què?
- He relliscat. El terra era ple de sang. El molt cabró ha matat al de seguretat. - va relatar ja més tranquil·la. - Llavors he sentit veus hi he anat cap al fons del passadís. Quan he arribat he vist que hi havia un home armat apuntant als sospitosos que jeien al terra. Li ha sonat el mòbil hi ha parlat amb algú.
- Has sentit algun nom o alguna cosa que ens ajudi a identificar-lo?
- No, res de res. Quan ha penjat se'l veia més tranquil, però ha apuntat al noi més gras. Llavors ha estat quan t'he trucat i he deixat el telèfon al terra. Volia intentar parlar amb ell i persuadir-lo perquè no fes res.
- Ben fet. Sempre s'ha d'intentar una solució no violenta.
- Sí, però no he pogut ni obrir la boca. No sé d'on ha sortit, però l'agent ferit ha disparat cap al de la pistola. Ha estat tant ràpid...ha disparat, però ha fallat i ha anat a tocar la cama del pobre noi que estava al terra. Llavors ell ha disparat contra l'agent i abans que em disparés a mi li he fotut un tret al cap.
- Esta bé. De moment queda't aquí, després ja farem l'informe. Vaig a veure com estan a dins.
Va sortir de la cel·la i es va creuar amb dues camilles que anaven cap a unes ambulàncies que se sentien a fora. A la primera hi havia un dels detinguts que no parava de cridar, a la segona l'agent ferit. Mentre avançaven una infermera li practicava un massatge cardíac ajaguda sobre el seu cos. Va entrar a la sala. Una metgessa s'ocupava del segon detingut, mentre el forense de guàrdia tapava el cadàver del desconegut amb un llençol. Es va apropar a la metgessa.
- Es troba bé?
- Sí inspectora, només s'ha desmaiat.
- I l'altre noi?
- Se l'han emportat a l'hospital, però a no ser que hi hagi complicacions estarà bé.
Algú va cridar la metgessa a part i li va dir alguna cosa a cau d'orella. Va girar-se cap a l'Ottavia.
- Tenim un segon cadàver inspectora.
L'Ottavia va mirar al seu voltant. Només hi veia el cos tapat pel llençol.
- L'altre cadàver on és?
- Estava confosa.
- És a dalt. S'ha mort mentre el portàvem cap a l'ambulància. Ha estat una llàstima.
Els ulls de Lola no paraven de mirar al seu voltant. Hi havia gent per tot arreu, metges, agents, gent de la científica agafant proves...i el cadàver, aquell home amb la camisa blanca i el tatuatge al braç esquerra que havia matat d'un tret al cap. No es podia treure del cap aquella imatge, ell estès al terra amb un forat al cap, els ulls en blanc i sang per a tot arreu. La Lola es pensava que estava a punt de desmaiar-se, però de sobte va aparèixer l’Ottavia.
- Lola, me’n vaig cap a dalt a veure els cadàvers i per veure si han trobat alguna pista que ens pugui servir per resoldre aquest merder. Desprès aniré a parlar amb l'inspector.
- D'acord, ves, ves. Jo ara sortiré al carrer a que em toqui una mica l'aire, estic una mica marejada.
- Molt bé, tingues el mòbil a mà per si et truco, d'acord?
- Sí, ho faré.
- Apa, fins ara.
Es va quedar una estona asseguda en una de les cel·les, pensant en el que havia passat. Esperant que tothom marxés. Aquesta situació li recordava a una experiència ja viscuda feia anys, al seu antic barri, més o menys quan tenia uns 17 anys. Llavors, anava cap a casa de matinada, havia sortit de festa, per no perdre el costum, i anava una mica borratxa. De sobte va sentir uns trets a l'altre cantó del carrer. Quan es va girar, va veure un home estès al terra. S'hi va acostar per veure si encara estava viu, però va veure que tenia un tret al cap. Feia temps que hi havia assassinats al barri, no sabia perquè era, però n'havia vist un parell ja. De cop i volta, va sentir que venia la policia i va apretar a córrer cap a casa seva.
Un soroll la va fer va despertar del seus pensaments i va somriure irònicament. Feia temps que no hi pensava amb aquells assassinats del seu antic barri. Es va aixecar lentament i va sortir de la cel·la, vigilant de no tornar a relliscar com la primera vegada. Es va dirigir a l'ascensor i va prémer el botó de la planta baixa, per anar al carrer a fer una cigarreta.
A fora, tot seguia igual. Uns quants cotxes aparcats, agents que es disposaven a fer la ronda habitual per la ciutat, uns quants que reien i fumaven el cigar abans d'entrar a treballar. El dia, però, no era gaire maco. Feia núvol i semblava que cauria un bon xàfec. No obstant, era en aquests dies més foscos quan era més feliç. Però avui no era el cas. Quan es va disposar a entrar de nou a la comissaria, va rebre una trucada. Era l'Ottavia. Segur que està preocupada. Quina dóna!.
- Hola Ottavia, estava aquí fora prenent l'aire.
- Doncs ves acabant que tenim noticies.
- Ostres, que bé! On ets?
- A la tercera planta, amb el comissari i els de la científica. Crec que tindrem molta feina. - Molt bé, doncs de seguida vinc. Per cert, què ha passat amb els dos nois que estaven a les cel·les?
- Doncs un està a l'hospital, però ja està bé. L'altre està a recuperant-se del xoc que ha patit. - D'acord, d'acord, ara vinc.
Va agafar l'ascensor per dirigir-se a la tercera planta. Allà no hi havia gaires despatxos. Era una sala immensa plena d'ordinadors i mil històries que només els de la científica sabien com funcionaven.
- Lola! aquí! - Va cridar l'Ottavia.
- Què, com va l' investigació? - Va dir enèrgicament
- Doncs, hem pogut saber el número de telèfon que ha trucat i qui és el propietari - Va dir el comissari.
- Si, a més, hem identificat el cos. Era un agent que treballava amb nosaltres.
- Ostres! - Va dir sorpresa, la Lola - En fi. Quan ens posem en marxa?
- Espera Lola - Va dir en Niemans, molt seriosament. - He estat parlant amb l'Ottavia i crec que tenim una idea molt bona que ens podria ajudar.
- De que es tracta? - va dir la Lola, amb cara de desconfiança.
- Agafa una cadira i escolta amb atenció. - Va dir l'Ottavia. - Es tracta dels dos nois.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 7

En Noah i en Nathaniel no paraven de creuar-se les mirades. La mirada d'en Nathaniel transmetia por, molta por a morir. La d'en Noah transmetia indecisió, no sabia què fer. Un home els havia tret de les seves respectives cel·les i ara els amenaçava amb una pistola a la mà. En Noah anava escorcollant amb la mirada tot el que tenia al voltant mentre l'home no parava de maleir al destí i a ells dos. No trobava res que els pogués ajudar a sortir d'aquella situació amb vida. Després d'uns segons infernals que van semblar hores, en Noah es va decidir. Si volia sortir viu d'allà hauria d'espavilar-se ell solet. En Nathaniel era un zero a l'esquerra en moments crítics com aquell i no en podia treure res de positiu. Es va mirar els punys. Li tremolaven de por... de tensió... Sabia que era l'única opció. Va mirar la pistola. En aquell moment no apuntava enlloc i l'home no la tenia ben agafada. Va pensar ràpidament. Aquell era el moment de tirar-se cap al cabró que els tenia a la vora de la mort. Però just quan feia la primera passa cap endavant va passar una cosa totalment inesperada. Va començar a sonar la Simfonia nº5 de Beethoven per tota la sala. En Noah es va quedar quiet. Aquell so l'havia desconcertat. No aconseguia saber d'on provenia fins que l'home va agafar el telèfon i va contestar. La música es va aturar en sec per donar pas a un silenci només trencat per la respiració profunda del captor.
L'home els vigilava més ferotgement ara que parlava per telèfon i tenia molt ben empunyada la pistola. En Noah podia veure com les gotes de suor li queien del front fins la barbeta.
- Entesos, com vostè digui - va penjar el telèfon.
El captor es va dirigir ara cap a ells:
- No fem això més complicat del que és eh? - va dir mentre aixecava la pistola i apuntava cap en Nathaniel.
Llavors, just en aquell moment se sentiren un seguit de trets. Un, dos, tres... en Noah va sentir a en Nathaniel cridar però els seus ulls miraven cap a la noia que acabava de volar-li el cap a l'home. El terra estava ple de sang i d'esquitxos. En Noah va començar a veure-hi borrós, va estar a punt de perdre l'equilibri però va aconseguir estirar-se al terra abans de caure desmaiat.
Al obrir els ulls l'únic que va veure en Noah va ser el sostre. Seguia a la mateixa estança. Va aconseguir posar-se ajagut i mirar al seu voltant. Hi havia moltes persones. Algú va cobrir un cos amb un llençol.
- Descansa, has tingut una baixada de tensió - li parlava una dona amb bata blanca i guants.
- Entesos...
Es va tornar a estirar i mirant al sostre va escoltar la conversa que tenia la noia de la bata blanca amb una de les inspectores.
- L'altre cadàver, on és? - preguntava l'inspectora.
- És a dalt. S'ha mort mentre el portàvem cap a l'ambulància. Ha estat una llàstima.
L'altre cadàver? El cor d'en Noah es va posar a mil pulsacions en un moment. Va intentar incorporar-se però el cap li va donar mil voltes. Després d'uns instants de mareig va poder concentrar la vista on havia vist en Nathaniel per últim cop. Ara només havia una gran taca de sang.
En Noah es va quedar quiet. Podia començar a cridar i preguntar amb vehemència on era el seu amic... el seu millor amic o simplement acceptar la realitat. Va optar per callar, es va estirar de costat a terra i va començar a plorar. Recordava l'últim cop que havien parlat. Havien discutit a l'interrogatori i no s'havien tornat a dirigir la paraula.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 6

La Lola estava a l'habitació del costat on s’estava interrogant a en Nathaniel i en Noah. Estava acompanyada pel tècnic de so per si havia algun problema i per un agent per si els dos nois provocaven problemes. La Lola es va adonar que l'agent no parava de mirar el mòbil, suava molt i estava molt nerviós. Què estrany, si aquí no fa calor. I per què estarà tant inquiet? Potser és la seva primera vegada, però no ho crec, té pinta de tenir experiència. No li va donar més importància i es va centrar en l'interrogatori. De cop i volta, va sonar el mòbil de l'agent que, amb presses, el va agafar i va sortir de l'habitació. No va tornar a aparèixer. Al cap d'una mitja hora, l'interrogatori va acabar i van decidir d'anar més tard al bar d'en Trupo. Aquella nit, en Nathaniel i en Noah la passarien a la presó.
Mentre l'Ottavia es dirigia al seu despatx per anar a buscar uns documents que necessitava per a l' investigació del cas, la Lola va anar al bany. Quan hi va entrar, es va treure l'abric de pell que portava. Se'l va quedar mirant. Hem passat molts anys tu i jo, moltes nits....potser masses. Quan el va desar al penjarobes, li va caure un paquet petit. Què és això? Va pensar. Quan s'hi va fixar, se li van il·luminar els ulls, una esgarrifança li va recórrer l'esquena i un somriure se li va dibuixar a la cara. Necessitava una dosis. Va entrar al primer bany que hi havia i quan es disposava a preparar-ho tot algú va entrar, fent molt soroll. De l'espant, se li va caure tot dins la tassa.
- Merda! - Va dir, xiuxiuejant, perquè no la sentissin.
Va obrir una mica la porta per a veure si podia identificar algú. Era un home, pantalons negres, sabates marró fosc i camisa blanca que portava arremangada, xopa de suor. Al braç esquerre hi portava un tatuatge una mica estrany, com si fos una insígnia o una cosa semblant. Què hi fa aquest aquí? Va deixar alguna cosa sobre el marbre, al costat de les piques, però no va poder identificar què era. Al cap de pocs minuts, va marxar ràpidament. Al moment, l'Ottavia la va trucar, un pèl nerviosa, dient-li que anés cap al seu despatx ràpidament i li portés algú de la científica.
- Subplanta 2. Siusplau, vigili amb les portes. - La veu de l'ascensor la va fer despertar dels seus pensaments eterns sobre la seva vida passada. Fins i tot mentre dormia tenia somnis d'aquella vida fosca. Tot el que havia passat des que havien detingut als dos nois li estava despertant records. I només faltava un talp a comissaria deixant regalets als despatxos...Va agafar el primer passadís a l'esquerra i va seguir durant uns 100 metres. Va girar a la dreta i va veure que la porta de seguretat estava oberta. Què està passant avui amb les portes? No entenc res! - va pensar amb un to irònic. Quan va travessar la porta, va relliscar, caient de cul. Menys mal que en aquell moment ningú l'havia vist i que no hi havia presos en aquella àrea. Només en Nathaniel i en Noah.
- Cony de personal de manteniment! Hauré d'avisar a l'encarregat perquè vingui a recollir...
Quan es va girar, va veure el cadàver del guàrdia de seguretat i un toll de sang immens. Es va mirar i va veure que estava tacada de sang per tot arreu. De sobte, uns crits al fons del passadís. Es va dirigir ràpidament cap a l'últim passadís i es va aturar sense fer cap mena de soroll. Sentia persones que parlaven. Va treure el cap sense que ningú la veiés i va identificar a un home que tenia una pistola a la mà però sense apuntar a ningú. Estava donant voltes sobre si mateix, com si intentés arribar a la decisió correcta.
- Siusplau, no ens facis res, no hem fet res dolent! A més, no ens coneixem! - Deien en Nathaniel i en Noah, morts de por.
- Voleu fer el favor de callar! - Va cridar, amb un to amenaçador l'home de la pistola.
La Lola intentava prendre una decisió correcta. No sabia si actuar pel seu compte o si per contra, trucar a l'Ottavia i esperar que arribés ella. De cop i volta, aquell home li va sonar d'alguna cosa. Pantaló negre, sabates marrons fosques, camisa blanca i aquell tatuatge tant estrany....És clar! Era l'home que havia vist al bany. Segur que era el mateix que havia deixat el paquet al despatx de l'Ottavia.
- Us mataré! A tots dos! - Cridava, molt nerviós - Perquè havíeu d'estar al lloc equivocat en el moment equivocat? Ara hauré de fer una cosa que no m'agrada gens. A sobre, em jugo la meva carrera com a policia per culpa vostra!.
- Si no em fet res! – En Nathaniel i en Noah no es creien el que estaven vivint en les últimes hores, era massa per a ells.
La Lola ja no aguantava més. Havia de fer alguna cosa per salvar a aquells dos, cada cop més convençuda pel que havia sentit que eren innocents. Va agafar el mòbil de la butxaca esquerra del seu estimat abric de pell i va marcar el número de l'Ottavia. Quan va donar senyal, va activar l'opció de mans lliures i el va deixar al terra. Tot seguit, i agafant aire, es va disposar a actuar.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 5

Degut a la gran quantitat de papers que van haver d'omplir després de la detenció dels dos nois del bar no va ser fins ben passada l'hora de dinar que van aconseguir sortir de la zona de detencions. L'Ottavia va decidir que no calia córrer, estava clar que el tal Trupo ja hauria marxat del bar. Això no la preocupava però, havia fet posar controls a totes les carreteres, estacions de tren i a l'aeroport. Si el molt covard intentava sortir de la ciutat el caçarien com a la rata que era. Va enviar a un parell d'agents d'incògnit a l'Escorxador, només per assegurar-se que realment en Trupo no era allà, no creia que fos tant estúpid però no se sabia mai, i es va dirigir cap al seu despatx.
Només entrar-hi va veure un gran paquet al centre de la taula. Allò era estrany, normalment els paquets grans s'havien d'anar a buscar a recepció per motius de seguretat. El seu instint de policia la va fer estar alerta. Alguna cosa no anava bé. Va examinar el seu despatx. A sobre la taula estava tot tal com ho havia deixat. L'informe del cas era a l'esquerra, sobre altres carpetes de casos pendents. Les seves ulleres a la dreta, al costat de la ploma del seu pare i d'una tassa amb cafè fred de la nit anterior. La seva vista es va desplaçar cap a la finestra. Hi havia alguna cosa al costat de l'ampit. Es va apropar per examinar-la i va veure que era algun tipus de terra. Al ajupir-se per agafar-ne una mostra va veure que a sota la taula hi havia un trosset de vidre. Va mirar al seu voltant però no va saber veure d'on havia sortit. Va agafar un parell de bossetes de proves i un guant de làtex i les va guardar. El que estava clar és que algú havia entrat al seu despatx. Es va posar dreta d'un bot i va agafar el telèfon.
- Lola? Vine ara mateix al meu despatx, i porta a algú de la científica. Tenim un problema.
- De seguida. Què passa? - Va preguntar la Lola preocupada.
- Quan siguis aquí t'ho explico. Vine. - Va penjar l'auricular i es va apartar de la taula.
Mentre s'esperava va examinar el paquet. Era un paquet normal i corrent d'uns 50 cm d'ample per 25 d'alt. Estava precintat amb cinta aïllant i no portava remitent. El cartró tenia una taca fosca a la part inferior, com si hagués estat en contacte amb alguna mena de líquid, i desprenia una olor estranya que no va saber situar. Va tornar a agafar el telèfon i va marcar l'extensió número 1.
- Despatx del comissari Niemans. Digui? - Era la Sara, la secretària del comissari.
- Aquí l'inspectora Fuschino, que hi és el comissari? - Va preguntar nerviosa.
- Ho sento inspectora però acaba de sortir. Vol deixar-li algun missatge?
- No cal gràcies. - Va penjar just quan entrava la Lola.
- Ja som aquí. Què passa Ottavia? - va preguntar una mica neguitosa.
Anava acompanyada d'un agent de la científica d'uns 50 anys. L'Ottavia feia temps que el coneixia i sabia que faria bé la seva feina.
- Han entrat al meu despatx i hi han deixat un paquet - va dir senyalant cap a la taula - Petersen? M'agradaria que examinés aquesta capsa de seguida siusplau, i el seu voltant també. Vull saber si hi ha alguna empremta.- Va agafar les bossetes on havia guardat la terra i el tros de vidre i els hi va donar. - Això també siusplau. De seguida que en tingui els resultats faci-m'ho saber.
Van sortir del despatx per deixar treballar a l'agent Petersen i es van asseure a una de les sales de reunions.
- Com poden haver entrat al teu despatx? Has tancat amb clau oi? - Va preguntar la Lola
- Sí, sempre ho faig. Deu haver estat mentre érem a la sala d'interrogatoris. Pel que he vist la porta no ha estat forçada o sigui que en tenien la clau. I està clar que per la finestra no ha estat, som a un cinquè pis! - Va dir l'Ottavia.
En Petersen les va interrompre.
- Inspectora? Més val que entri i vegi això.
Les dues agents el van seguir. La Lola es va quedar a la porta mentre l'Ottavia donava la volta a la taula i mirava dins el paquet, que ara era obert. En un primer moment no en va reconèixer el seu contingut. Però a mida que s'ho mirava va anar reconeixent una mà. Una mà humana tallada pel canyell i plena de sang seca que havia fet un toll al fons del paquet. D'aquí l'olor estranya va pensar l'Ottavia, i la taca de la capsa.
- Aquest cas és més personal del que ens pensàvem Lola. - Va dir mentre examinava la mà. - Això és un missatge directe.
- El que no entenc és perquè se'ls van emportar si pretenien que els tinguéssim igualment! - va dir la Lola
El cervell de l'Ottavia anava a cent per hora. La Lola tenia raó, perquè entraven al seu despatx per deixar part d'un cadàver que la policia ja tenia? Entraven al seu despatx!
- Crec que ja ho tinc - Va murmurar - La mà només ha estat la manera de fer-me saber que poden fer el que vulguin. Poden entrar i sortir del meu despatx sense que ningú els vegi i segurament es mouen lliurement per tota la comissaria. Un paquet com aquest no passaria el control de la planta baixa. I si els hi és igual despendre's de la mà deu voler dir que ja saben que nosaltres sabíem on eren les restes! - Va cridar mentre mirava la Lola.
- Però això no pot ser! No fa ni dues hores que hem parlat amb aquell parell d'imbècils! Què vols dir que hi ha un talp a comissaria? - Va preguntar la Lola tota esverada.
- No ho sé però ho hem d'investigar. De moment he de contactar amb el comissari i explicar-li tot això. Tu vés a baix i no perdis de vista a aquells dos. Vés amb compte i no parlis amb ningú de tot això. De moment no podem refiar-nos de ningú.
- I ell? - va dir assenyalant en Petersen
- Fa més de deu anys que el conec, és de confiança. Au ves! - Va dir mentre sortia del despatx.
Va recórrer tot el passadís en un sospir. Necessitava urgentment parlar amb el comissari, tant per explicar-li la situació com per sentir-se més tranquil·la. Amb els anys s'havia adonat que necessitava parlar amb ell quan alguna cosa la preocupava. Es va aturar davant la porta, va trucar i es va esperar uns segons abans d'obrir.
- Sara, ja ha tornat el comissari? És molt urgent que el vegi.
- Sí, ara mateix acaba d'arribar d'una reunió - va respondre mentre la invitava a entrar al despatx.
Per segona vegada aquell dia l'Ottavia va entrar al despatx del comissari Niemans. Ara però no sentia els nervis de sempre. Tenien un problema greu entre mans.
- Comissari tenim un problema.
- Què passa? - va dir sense aixecar la vista del centenar de papers que tenia damunt la taula.
- Algú ha entrat a comissaria i ha aconseguit pujar fins a les oficines. - va esperar alguna reacció i al veure que no deia res va continuar - I no només això, també han entrat al meu despatx i hi han deixat part d'un cadàver.
En Niemans va aixecar el cap de cop i va mirar a l'Ottavia. Si no l'hagués conegut l'Ottavia hauria dit que als seus ulls hi havia una espurna de por.
- Han entrat al seu despatx? Com pot ser? Les mesures de seguretat en aquest edifici són de les millors del país.
- Per això creiem que ha estat una feina feta des de dins. - Va murmurar aguantant-li la mirada. Li costava mirar directament al comissari. Tenia por que pogués llegir el que pensava, tots els seus secrets i sentiments reprimits cap a ell. Va apartar la mirada.
- Aquesta és una acusació molt greu Fuschino. - Una ombra de preocupació va passar pel rostre del comissari - De moment el que farem és reforçar els controls a l'entrada i canviar el seu pany. Ens hem d'assegurar que no torni a passar. Ja han examinat el seu despatx els de la científica?
- Ara mateix ho estan fent senyor.
- Entesos. Vull estar informat de tot, m'entén?
- Sí senyor, no es preocupi.
- D'acord. Hi ha una altra cosa. Vull que a partir d'ara porti un escolta.
L'Ottavia es va sorprendre.
- Un escolta? Ni parlar-ne! No penso anar tot el dia amb una mainadera! No necessito que ningú em vigili! - Va adonar-se que estava cridant i va intentar calmar-se. - Siusplau comissari, no em faci això. Sóc perfectament capaç de cuidar de mi mateixa. A més, hi ha la Lola.
- Sé que és perfectament capaç de cuidar-se Ottavia, però no em perdonaria mai si li passés alguna cosa, i molt menys dins la meva comissaria. M'ha entès? - La seva veu va sonar menys dura de l'habitual, però de seguida va tornar a endurir-se. - Pot retirar-se.
- Si senyor. Gràcies.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 4

Els dos nois, quan van veure que la Lola s'apropava amb cara de pocs amics, es temien el pitjor. I així va ser. Va anar cap al noi més baixet, el va agafar per la jaqueta i el va llençar contra una taula que hi havia al costat. L’Ottavia, veient l'espectacle es va aixecar per a anar a ajudar-la. L'altre noi, el més atlètic va voler enviar-li un cop de puny a la Lola, però ella tenia uns reflexes molt bons. El va esquivar i li va fotre un cop de puny a la boca de l’estómac. Per molt atlètic que fos, aquell cop de puny no el suportava ningú. Va caure al terra i va insultar a la Lola. Fora de sí, la Lola va recordar que hi havia un altre noi darrere seu. Es va girar, i va veure que venia amb totes les seves forces amb una cadira alçada. De cop i volta, un tret. L’Ottavia havia disparat a un dels genolls del noi, evitant així l’agressió contra la Lola. Durant tot l’altercat, que havia durat no més d’un minuts, tots els agents del bar havien tret les seves armes i ara apuntaven als dos nois. Les dues agents es van mirar i amb una cara mig irònica van dir a la vegada - Quin dia avui no? – L’Ottavia va anar a esposar al noi al qual havia disparat i la Lola es va centrar en l’altre. Quina llàstima que sigui un delinqüent, la veritat es que es força guapo...i quins braços! Pensava la Lola mentre li posava les esposes.
- T'has passat! Quin mal! aaaaahhh!
- Va! No siguis exagerat. Ho veus? Només t'ha rascat el genoll, no tens cap bala dins! - Va dir rient
- Doncs fa molt de mal! Siusplau, aviseu una ambulància! - En un moment de lucidesa, es va quedar mirant a la noia. Fins ara no hi havia caigut de qui collons eren aquelles dues noies - Per cert! Qui collons sou? La policia, aviseu a la policia!! - Va començar a cridar com un nen petit.
- Nosaltres som la policia - Va dir la Lola - I vull que em torneu ara mateix la meva cartera o us juro que passareu uns quants dies a la presó.
Els dos nois es van quedar mirant amb una cara de “Merda, la pistola”, i un d'ells va dir:
- La tinc jo, aquí, a la butxaca esquerra de la jaqueta.
La Lola es va dirigir al noi i li va posar la mà a la butxaca. No hi tenia res.
- Segur que la tens tu? no et deus haver equivocat i la tindrà el teu company? - Li va dir mentre el mirava amb cara de desconfiança.
- Mmmmm...ah! Perdoni senyora agent, la tinc a la butxaca del darrere del pantaló - Intentava guanyar temps per veure si se li acudia alguna cosa, però amb el nervis que tenia, no li passava res pel cap.
- A veure, m'estic cansant ja de tanta tonteria – la Lola començava a perdre la paciència - On és?.
L’Ottavia, que també estava impacient i no volia perdre més temps, es va dirigir a l'altre noi, que encara estava queixant-se del cop de puny de la Lola.
- La tens tu? - Li va dir, amenaçadora.
- Ehh....jo, no... - Estava massa nerviós per articular una sola paraula.
- Va, aixeca't. Ara!.
En Noah es va aixecar amb dificultats. L’Ottavia el va començar a escorcollar i a la butxaca dreta del seu pantaló va notar la figura d'una cartera. La va treure i la va obrir. Hi havia la placa de la Lola i tota la seva documentació. Però no es va quedar contenta i va continuar amb l'escorcoll. Quan va arribar a l'americana, va posar les mans a dins i va notar un paquet. El va treure i per la forma que tenia, l’Ottavia va saber de seguida què era. Estava embolicat amb plàstic i hi havien petites taques de sang. El va desenrotllar i va treure una pistola.
La Lola i l'Ottavia van quedar mirant-se. La Lola va cridar a una patrulla a través de la ràdio perquè vinguessin a endur-se aquells dos bocamolls. Amb un somriure a la cara, va mirar als dos nois. Per fi una mica d'acció. Qui sap, potser avui resoldrem el cas de l'assassinat. Però aquests dos no tenen pinta de ser assassins. A veure quina excusa ens posen. La patrulla va arribar en un moment i els van posar al darrere del cotxe.
La Lola i l'Ottavia van anar cap a la comissaria, que només era a cinc minuts caminant.
- Avui jugarem al policia bo i al policia dolent? - Va dir la Lola a l'Ottavia.
- D'acord, però deixa’m començar a mi que els teus mètodes són un pèl violents.
- Molt bé! Però recorda: si no els hi treus informació, em toca a mi, eh? - Va dir la Lola, rient. - Sí Lola, com sempre hem fet. Només et demano...
- Seriositat - Va dir tallant-la.
Van arribar a l'edifici i van anar directament cap a la sala d’interrogatoris. Feia cinc minuts que en Nathaniel i en Noah estaven esperant, estaven molt espantats, ja que des d'aquella festa que havien planejat fins ara, les coses havien canviat mot. Es trobaven dins d'una sala d'uns deu metres quadrats, poc acollidora i completament buida si no fos per la taula i un parell de cadires. La sensació de fredor els arribava fins als ossos tot i que feia bastanta calor (no devia funcionar l'aire condicionat, o potser era una tècnica per millorar l'efectivitat de l'interrogatori...). En Noah estava intrigat. Tot el que estava passant era molt estrany. Els anaven a interrogar a tots dos junts en comptes de per separat (això semblava) i per no mencionar la facilitat amb la que aquella agent havia disparat al Nathaniel.
A ell encara li feia mal la boca de l’estómac i de tant en tant li venien ganes de vomitar. Estava cansat - més mentalment que físicament- i no entenia com podia trobar-se en aquella situació.
- No ha estat una bona idea intentar agredir a la noia - va dir en Nathaniel.
- Menys bona idea ha estat robar-li la cartera! – En Noah començava a estar irritat pel comportament del seu company.
- Perdoni vostè! Si sabies que era agent m'ho podies haver dit!
- Jo què sé si és agent, una meuca o una filla de puta! L'únic que sé és que jo no hagués robat la cartera a ningú!
- Mira qui parla! Qui té diners per donar i per vendre!
- Doncs busca una feina! Just en aquell moment es va obrir la porta de la sala i va entrar l’agent de més edat amb tres cafès. En va donar un a Nathaniel i a en Noah i l'altre se'l va veure d'un sol glop.
- Molt bé nois, que hem podeu explicar sobre això? – va dir llençant el paquet sobre la taula.
- És una història una mica llarga - Van dir els dos a la vegada.
- Tranquils, tinc tot el dia. - Doncs bé - Va dir Nathaniel - tot va començar quan.... Va començar per on havien trobat la pistola i la resta de la història va sorgir sola. En Nathaniel no parava de tremolar i cada cop que parlava era un suplici escoltar-lo. En Noah, en canvi, cada segon que passava es tranquil·litzava més i començava a dominar la situació en comptes de deixar-se dominar per ella. L'agent de policia també va notar que si volia anar directe al gra el més fàcil era dirigir-se a ell. - L'únic que li podem dir és el bar on hem trobat l'arma, el lloc on suposadament es troben les restes d'un cos del qual desconeixem totalment la seva identitat i ajudar-la a reconèixer als dos individus del bar si els veiem. Aconseguirà més informació si va al bar i interroga a en Trupo. En Noah estava cansat després de dues hores d'interrogatori. Al llarg d'aquelles dues hores els havien separat de sala (suposava que per comprovar la fidelitat de la versió d'un amb la de l'altre) i després havien tornat a seguir l'interrogatori tots junts. L'agent més jove havia entrat un parell de vegades i va ser quan la tensió de l'interrogatori va augmentar considerablement. Estava cansat de repetir mil cops el mateix i el que volia era que la situació avancés cap endavant.
- Així de fàcil? - va dir l'agent.
- Així de fàcil o així de difícil. Dependrà de la seva aptitud com agent - a en Noah començava a sortir-li la seva vena vacil·lona.
- Crec que el meu amic te raó - va començar a dir tímidament en Nathaniel - aquí ja no pintem res nosaltres.
- Aquí sóc jo qui diu qui pinta i qui no pinta! - L'Ottavia va fer notar la seva autoritat. Es va aixecar i va sortir per la porta. A l'altre cantó l'esperava la Lola, que havia seguit tot l'interrogatori.
- Aquests nois es mereixen un altre cop de puny i un altre tret! - va dir enèrgicament la Lola només veure a la seva superior.
- Au calla i deixa estar aquesta actitud. No saps els problemes que m'ha portat justificar el tret al bar. Crec que hauríem de fer una visita al tal Trupo i ràpidament.
- Molt bé. Què fem amb ells?
- Aquests dos avui faran nit a comissaria i demà ja pensarem que fem. Tot depèn del que traguem de la nostra visita al bar.
- I les restes del cos? No anirem a buscar-les on diuen que són? - va preguntar la Lola.
- Saps perfectament que no podem anar enlloc sense tenir proves concloents. Tot això pot ser una jugada per part d'ells per fer-nos perdre temps. Hem d’assegurar el terreny. Imagina’t que ens presentem allà, això si aconseguim els permisos pertinents, i no trobem res. Quedaríem com unes idiotes. Van deixar en Noah i en Nathaniel en diferents cel·les. En Nathaniel es va posar ràpidament a dormir. Encara que tot just començava la tarda estava molt cansat i no havia menjat res des que estava a la comissaria. En Noah es trobava assegut al terra de la cel·la, repenjat a la paret. No podia parar de pensar en el cas. Estava totalment concentrat i igual d'impacient o més que les pròpies agents per trobar les respostes a tot al que estava passant. Es podia imaginar on estaven les agents. Dirigint-se al bar d’en Trupo. Però també sabia que no trobarien res. En Trupo era un home massa espavilat com per quedar-se tan tranquil al bar després de tot el que havia passat.

Llegir més...