L'assassinat de Marco Tulli. Capitol1. Part 3

En Noah i en Nathaniel seguien a l’escorxador. Portaven molta estona observant a un parell d'homes de mitjana edat molt estranys que es trobaven al fons de la barra. No sabien exactament de què parlaven aquells dos individus però en Nathaniel havia escoltat algunes paraules desconcertants al anar al lavabo.
- De debò has sentit això que em dius? - va preguntar en Noah.
- T'ho juro! Jo tampoc m'ho acabo de creure!
- No et deu estar fent un efecte estrany la ratlla que t'has fotut al lavabo i distorsiones paraules que no són!
- Que he anat a pixar al lavabo pesat! No he tocat la coca...
- Bueno bueno, tampoc sabem del cert de què parlaven... potser es tracta d'una broma... jo que sé!
- Una broma?, M'has sentit bé tio? De què que no em pixo a sobre al lavabo! Merda merda merdaaa! Perquè havia d’estar allà, perquè no hi he anat uns segons més tard! Sort que no m'han vist, m'he quedat glaçat de por... – En Nathaniel es començava a posar nerviós de veritat.
- Tranquil·litza’t o vindran aquí i ens fotran un tret a tu i un altre a mi! Esperarem a que se'n vagin del bar i llavors anirem al lavabo a comprovar si han deixat amagat el que dius!
Minuts més tard entraven al lavabo. En Noah al davant i en Nathaniel al darrere. Mentre un bloquejava la porta del lavabo l'altre anava a examinar. En Noahes va ajupir sota la tercera pica i després d'una estona d'esforços sense recompensa va aconseguir extreure dues rajoles. A dins del forat improvisat hi havia una bossa de plàstic amb una cosa molt pesant a dins.
- Què cony és això? – en Noah agafava la bossa i procedia a agafar el que hi havia dins - Collons! És evident el que és...
- Una pistola! T'ho he dit o no!
- Ostia puta! Què fem amb això ara?
- Que què fem amb això ara? Jo t'ho diré! - va contestar en Nathaniel exaltat - Deixar-ho on estava i no tornar a aquest baretu en anys! Millor encara, no tornar mai!
- Això no es pot quedar aquí! Aquesta és l'arma d'un crim. Tu ho has escoltat tot! Hem de comprovar si les parts del cadàver es troben amagades on has sentit!
- Però què dius?! Ens hem tornat bojos! Tu i jo no som ningú. És més, m'agrada no ser ningú! I no em posaré ara a fer de detectiu als trenta anys i sense experiència! Però què collons, és que no sé ni què hi faig aquí aguantant la porta!
- Vols fer el favor! Ara ja està fet. No he estat jo qui ha vingut a la taula tot cagat de por. Si no haguessis anat a fotre’t una ratlla ara no estaríem aquí!
- Però que...
- Ara calla i escolta’m - el va interrompre en Noah - anirem a buscar el cotxe i a buscar el cadàver.
- El que queda del cadàver voldràs dir - va replicar en Nathaniel amb sarcasme.
Tot just sortien del lavabo que hi entrava en Trupo. Van dirigir-se a la taula, van deixar-hi els diners i es van encaminar cap a la sortida. Però just abans d'arribar a la porta en Trupo va sortir del lavabo i els va cridar una mica exaltat dirigint-se cap a ells amb una mica de pressa.
- Però que vol ara aquest home? - va preguntar-se en Nathaniel.
- Espereu un moment! Que hem que parlar! - cridava en Trupo intentant no semblar nerviós.
En Nathaniel ja es parava quan en Noah el va agafar fort pel coll de la samarreta i el va estirar cap enfora.
- Corre! No siguis idiota!
- Però què passa?! – va preguntar desconcertat.
Van començar a córrer carrer avall. En Trupo va sortir ràpidament del bar i va treure's una petita pistola agafada al cinturó, però tot just quan els apuntava s'ho va repensar, es va indignar amb ell mateix i va guardar l'arma. Ara hauria de fer una trucada molt desagradable.
Els dos nois corrien com mai ho havien fet. En Noah ho feia amb facilitat i a grans gambades, en Nathaniel amb dificultat per respirar i passes curtes i descompassades. Semblava que anés a caure en qualsevol moment. Ja no es dirigien al cotxe. Es dirigien a qualsevol lloc molt llunyà del bar. Van arribar fins un petit parc amb un gronxador, un tobogan i poca cosa més i es van aturar a descansar.
- Però que cony li ha passat a en Trupo - preguntava en Nathaniel gairebé sense alè.
- Déu meu! Mira que sembles idiota de vegades. De veritat que t’he de dir res? - va contestar en Noah amb més indiferència que indignació.
- No voldràs dir que en Trupo ho sabia tot... pitjor encara, potser en Trupo està amb ells!
- Noooooooo... – en Noah no sabia si donar-li un cop de puny o si compadir-se'n.

Les dues agents van sortir de la comissaria amb pas ràpid. Fer un cafè seria només una excusa per parlar seriosament amb la Lola d'una vegada. Si volia ser policia, i estava clar que dots en tenia, hauria de canviar de manera de pensar.
- Ja et vaig dir l'última vegada que no admetria una companya que es drogués. Es pot saber en què penses? Ets policia per l'amor de déu! Representa que t'has de comportar! I com pretens fer bé la teva feina si estàs tot el dia col·locada?! I quan pensaves dir-me que t'han robat la placa? Quan ha estat? Mentre et drogaves o mentre et rebolcaves amb vés a saber qui en algun bar de mala mort? - L'Ottavia es va adonar que estava perdent els papers. Es considerava una dona seriosa no donada als espectacles públics, i ara mateix n'estava oferint un.
- Es pot saber què et passa? - Va preguntar la Lola tota ofesa - Ja t'he dit que esta tot controlat. I deixa de ficar-te en la meva vida. Si tu no en tens no és culpa meva! - Va donar mitja volta i va marxar cap al bar.
- T'estàs passant Lola! Recorda que sóc la teva superior!
L'Ottavia va mirar al seu voltant. Un petit grup d'agents d'uniforme se la miraven divertits parlant entre ells. Mai havia tingut problemes amb els homes que tenia sota les seves ordres, però sempre tenia la sensació que no acabaven de respectar-la pel fet de ser dona. Intentava comportar-se freda i professionalment, i aquella escena no havia ajudat a que la prenguessin seriosament.
- A treballar! - Va cridar - És que no teniu res més millor a fer?
En girar-se per marxar es va adonar que algú més havia vist tota l'escena. El comissari estava recolzat al llindar de la porta, amb el seu sempitern cigarret penjat dels llavis. Només em faltava això, va pensar l'Ottavia. Va enfilar carrer amunt cap el bar. No podia deixar que un cas com aquell d'insubordinació quedés sense sanció. Abans d'arribar a la cantonada es va atrevir a fer un cop d'ull cap enrere. El comissari seguia recolzat on era, amb un núvol de fum envoltant-li la cara. Des d'aquella distància no podia saber si la mirava, però va tenir la sensació que els seus ulls la seguien. Deixa d'imaginar-te coses, va dir-se a ella mateixa, ja tens prou problemes. Va respirar fons i va entrar al bar.
El local era sempre ple de policies i fum. A l'Ottavia li agradava l'ambient, li recordava a un cafè del centre de Catania on anava sovint amb el seu pare.
Mentre s'asseia va deixar-se emportar pels records. Feia anys que no havia pensat tant en el seu pare com en les últimes hores, des que havien trobat el cos. Vestia sempre impecable, amb americana i barret d'ala ampla per protegir-se del Sol. Si algú se'l mirava mai endevinava que era policia, només el delatava la pistola que duia penjada sota l'aixella i aquell aire d'autoritat que desprenia.
- Ottavia. Em sap greu el que ha passat. - Era la Lola, s'havia assegut al seu davant i ni tan sols l'havia vista.
- Tranquil·la. En part ha estat culpa meva. Últimament estic molt nerviosa, i ja saps com m'afecta haver de parlar amb el comissari. - Tot i que era molt reservada sentia que podia parlar obertament amb la Lola. La seva relació era més semblant a la de dues amigues que no a la de subordinada i superior. - Però segueixo sent la teva superior, i una escena com la d'abans no es pot tornar a repetir, m'has entès?
- Sí, i no tornarà a passar - Va dir seriosament - Així que has parlat amb ell! I com ha anat?
A l'Ottavia li feia gràcia la facilitat que tenia la Lola per treure ferro a les situacions. Feia un moment li estava clavant una bronca i de cop es trobava parlant de la seva, inexistent, vida social. No era d’estranyar que sempre hi hagués pretendents rondant-la. Era molt atractiva, jove, alegre i despreocupada. Tot el que ella no era. L'Ottavia la va tallar:
- Val més que ens dediquem a la feina Lola. El cas que tenim entre mans no m'agrada gens, i com abans el resolguem millor. Has descobert alguna cosa? - va preguntar mentre remenava el cafè.
- De moment el que sabem és poc. Encara no han aparegut les restes que falten del cadàver ni l'arma amb què el van matar. El que sí sabem és que l'escena del crim no era l’església. Hi havia massa poca sang on van trobar el cos.
- Entesos. El primer que hem de fer es enviar a la científica a l'església. La patrulla que va contestar a l'avís van tancar-la i ningú més hi ha entrat. Sort que l'oficial tenia dos dits de front. Hauríem de buscar empremtes o algun indici de com van entrar a l'església. El següent que hauríem de fer és interrogar als veïns. Aquest barri és massa animat com perquè ningú veies res....
De cop i volta alguna cosa va fer girar la Lola.
- Què fills de puta! - Va cridar aixecant-se - Són els que m'han robat la placa!

Llegir més...

Feliç sant jordi 2

Hola!! Feliç dia de Sant Jordi!!
Com que el Gerard se n'ha anat cap a l'amor i la joia (només falta la xerinol·la) jo aniré cap a la part literària. Compreu-vos un llibre ben maco (en català siusplau) però recordeu que la Lola i l'Ottavia també volen que llegiu la seva història jejej.
Ja que és Sant Jordi, avui escriuré nou material, vale? Alguna suggerència???

Carme

Llegir més...

FELIÇ SANT JORDI!!!!!

Avui, dia 23 d'Abril del 2008, es celebra el dia de Sant Jordi, un dia on respira amor i joia. Ala, tots a comprar roses i llibres per les respectives parelles o per algún ser estimat. I sobretot, penjeu la bandera catalana al vostre balcó!!!!

Visca Sant Jordi i visca Catalunya lliure!!!

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 2

- On vols anar a esmorzar? - va preguntar en Noah.
- Anem a l'Escorxador? De passada podem comprar un parell de gramets per aquesta nit - va contestar en Nathaniel.
Aquella seria una gran nit. Celebrarien qualsevol cosa, avui tocava festa gran (com a bon divendres que era) i necessitaven preparar-se bé. Beurien fins comprovar els límits de l’espècie humana, destrossarien alguna cosa (tan se val el què) i potser anirien de putes.
- Però només un parell de gramets. Que et conec! - va contestar en Noah conscient de la desproporció de l’última vegada.
En Noah era un noi amb cos atlètic. no perquè fes exercici o peses, senzillament el tenia i punt. Alt, cabells foscos que conjuntaven perfectament amb els ulls i, sense ser gaire guapo, les noies sempre el trobaven un tant interessant. En Nathaniel, en canvi, tenia un cos tou (no era gras, però si bastant flonjo) cabells castanys i ulls foscos. Van arribar al cotxe - un Chevrolet Chevette del vuitanta- i van deixar les jaquetes que portaven al maleter. No volien carregar-les i el bar estava solament a un parell de carrers. Un cop còmodes van començar a caminar.
- Quant portes a sobre? - va preguntar en Nathaniel mentre treia l’últim cigarret d’un paquet que, segons més tard, acabaria al fons d’una paperera.
- Tranquil que porto suficient – en Noah vivia còmodament sense treballar. Era el propietari d’una famosa cadena d’aliments heretada del seu pare, jubilat prematurament. Tot al contrari d’en Nathaniel, que encara vivia a casa dels seus pares sense fotre ni brot.
Van veure venir una noia despistada de lluny sense dubtar-ho en Nathaniel es va encaminar cap ella. Un segon més tard en Nathaniel topava amb ella, es disculpaven mútuament i ell guanyava una cartera nova.
- Ostia ja! No m’agrada que facis això, i menys sense avisar-me! - va cridar indignat en Noah.
- Però si la noia estava a la lluna i amb la bossa dient-me fote’m mà per on vulguis!
- Ja saps el que penso de tot això - va dir mentre en Nathaniel examinava el botí.
- Em sembla que ja no cal comprar la nostra farlopeta tio! - va dir mostrant una petita bossa transparent amb pols blanca a dins.
Van arribar a l'Escorxador i es van asseure a una taula lluny d'un grup de yonkis - era el petit gran inconvenient d’anar a aquell bar: bon menjar, bon material a molt bon preu, però yonkis consumits per l’abús de les drogues per tot arreu.
- Merda de yonkis. Si no saben drogar-se que no es droguin - va queixar-se en Noah només seure a la taula.
Ràpidament es va apropar en Trupo, sobrenom amb el qual es coneixia l’amo del bar, i els va prendre nota. En Nathaniel va demanar un cafè amb llet, un croissant i una ensaïmada petita. En Noah un Cacaolat calent i una pasta petita amb xocolata per dins.
- Aquí ho teniu tot - va dir en Trupo mentre deixava les coses a la taula.
- Merci Trupo - va contestar desinteressadament en Nathaniel.
- Voleu alguna cosa més? - va preguntar l’amo del bar amb una mica de sobreactuació.
- Gràcies per preguntar, però avui no ens cal - va dir en Nathaniel amb un somriure d’orella a orella que no va acabar d’entendre en Trupo.
L'Ottavia va tornar al present. Era en una habitació freda i funcional de l’escola de forenses. Una taula on reposaven els cadàvers i un petit escriptori eren tots el mobles que hi havia. Un calfred li va recórrer l’esquena. És l’aire condicionat, va pensar, però ni ella mateixa no s’ho creia. Hi havia alguna cosa en aquest cas que la posava nerviosa.
- Inspectora? El comissari la vol veure. Inspectora?
- Sí, perdoni sergent. Ara mateix hi vaig.
Va sortir de la sala i va recórrer el llarg passadís fins a l'ascensor. Feia hores que havia intentat posar-se en contacte amb la seva companya, però estava desapareguda. No fa ni un any que és a la policia i ja fa tonteries, va pensar. Hauré de parlar molt seriosament amb ella.
Es va aturar davant la porta i va trucar suaument.
- Senyor? M’han dit que em volia veure.
- Ah! Fuschino passi, passi. De seguida estic amb vostè.
Mentre s’esperava va mirar al comissari. No era el que es considera un home guapo, però tenia un atractiu molt masculí.
Tenia un nas allargat i corbat, sota uns ulls foscos que semblaven sempre atents, analitzant tot el que se li posava al davant. Poques vegades se’l veia afaitat, lluint sempre una barba de dos o tres dies que emmarcava una boca de llavis fins on sempre hi penjava una cigarreta encesa.
Feia anys que es coneixien i sempre havia estat un bon cap per a la Ottavia. Però sempre havia pensat que si no fos la seva subordinada la seva relació hauria estat molt diferent.
La veu greu del comissari va trencar el silenci.
- Tinc entès que vostè és l’encarregada del cos trobat a l’església dei Santo Spirito? - Va dir el comissari sense aixecar la vista de la taula. La seva veu mostrava un cert desinterès, i els seus dits no paraven de jugar amb el bolígraf.
- Sí senyor. El cos va ser trobat ahir a dos quarts de set del matí - Recità l'Ottavia avorrida.
Odiava els tràmits de la vida policial, preferia l’acció del carrer, amb tots els perills que representava. El sacerdot es preparava per a la missa quan el va trobar a darrera l’altar.
- Sembla ser que el van assassinar entre les dues i les tres de la matinada. La causa de la mort encara no ha estat determinada, però el Dr.Robbins m’assegura que per aquesta tarda ja la tindrà.
- Molt bé. Passi’m l'informe tant bon punt el redacti, i informi’m de qualsevol novetat.
- Sí senyor no es preocupi.
Va aixecar-se i va marxar cap a la porta.
- Ottavia?
El cor li va fer un salt. Molt poques vegades la cridava pel seu nom de pila.
- Sé que aquest cas és dels més desagradables que hem tingut en temps, però vostè és una de les millors agents que tenim, i segons l'informe preliminar crec que el seu coneixement d’italià no ens anirà malament. Si necessita qualsevol cosa no dubti a demanar-la.
- Si comissari. Gràcies. - Va sortir de l’habitació i va tancar la porta.
Per un moment un pensament va creuar la seva ment, però el va rebutjar de seguida. No en trauria res de fer-se il·lusions. El comissari era el seu cap i allò mai canviaria.
La Lola era una noia que despertava passions entre els homes. Morena amb el cabell llarg, ulls grans i foscos com la nit i un cos que era l’enveja de qualsevol noia que la mires.
Ja començava a minvar l’efecte de los dos ratlles de cocaïna que s’havia pres de bon matí i ja es veia capacitada d’anar cap a la feina i no aixecar sospites entre els seus companys de feina. Es va donar compte de que li faltava tabac i va entrar a un estanc.
- Dos paquets de Camel, si us plau.
- Aquí tens jove, són 5.50.
- Merda!!!! Aquells fills de puta m’han robat la cartera! - En realitat, la documentació no l’importava gaire, però el que si que ho feia era el gram que s’havia comprat a aquell bar de mala mort.
- M’ho podria fiar si us plau i li pago demà? Sap que sóc de paraula, sempre li compro el tabac a vostè...
- No et preocupis noia, avui invito jo! - va dir somrient.
- Moltes gràcies! Li dec una! Fins la pròxima!
Va sortir de l’estanc més enfadada que mai. Volia enxampar aquells dos pallassos i empaperar-los. Però primer havia d’anar cap a la feina, tenia una reunió amb la seva superior i si arribava tard li cauria una brega. Ja la van avisar, només portava un any i no estava per la feina.
Quan arribà a l’edifici central, va entrar per la porta i es disposà a agafar l’ascensor per anar a la cinquena planta. La cinquena planta estava plena de despatxos i plena de gent anant amunt i avall. Odiava aquell ambient, preferia estar al carrer, per això ella i la seva superior es portaven bé. Va girar a mà esquerra per dirigir-se al seu despatx i de sobte va veure que la seva companya sortia del despatx del comissari.
- Hola Ottavia! Com va el dia de feina?
- Doncs tenim molta feina amb aquell cas del cos trobat a l’església. Hem de començar per a algun lloc, trobar sospitosos...
- Ja, això serà complicat. I més si ens quedem parades en aquestes oficines. Anem a fer un cafè i en parlem?
- D'acord. Al bar de sempre?
- I tant! Fan un cafè boníssim!.
- Doncs som-hi. Agafo la jaqueta. – L’Ottavia es fixà en els ulls de la Lola. Estaven estranys - Lola, has tornat a drogar-te? Tens els ulls una mica dilatats.
- Sí, però et juro que serà la última vegada.
- Aquesta excusa ja l'he sentit més d'un cop. No m’intentis enganyar. Vinga, anem al bar.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 1. Part 1

Mentre en Nathaniel mossegava rítmicament el xiclet de maduixa àcida (el seu gust preferit amb diferència seguit de molt lluny per la poma àcida) el seu inseparable company de batalles i gran amic des de la infància, Noah, cremava el seu cigarret d'una sola i profunda calada per, un cop gastat fins al filtre, llençar-lo al terra amb molta destresa pinçant-lo entre el dit gros i l'índex. Esperaven asseguts en un banc fora d'un institut qualsevol. Malgrat que la seva edat d'estudiant havia tocat fi feia anys (rondaven els trenta gairebé) els agradava veure a les noies més joves sortir de classe. S'havia convertit en una rutina. Anaven totes com unes putes, amb faldilles curtes (o cinturons amples, és difícil decidir-se), botes amb talons més alts que elles mateixes i les cares pintades fins ocultar qualsevol centímetre de pell natural. Eren les barbies del nou segle. Tot just acabava de sonar el timbre que indicava el fi de l'hora de l’esbarjo i la tornada a classe. S'havia acabat l'espectacle. Les noies abandonaven el pati progressivament (algunes soles i d’altres acompanyades per xicots alts i fornits que mostraven la seva propietat amb vehemència, i elles ben contentes de ser-ho).
- Marxem? - va preguntar en Nathaniel - Aquí ja no pintem res i començo a tenir gana. Anem a esmorzar - Els dos es van aixecar i es van encaminar cap el cotxe, aparcat al costat d'un mur pintat amb simbologia anarquista.

L'inspectora Fuschino estava desconcertada. Tot i els seus 10 anys d'experiència a la policia no havia vist mai una cosa com aquella en aquesta ciutat. El cadàver presentava mutilacions a les mans i peus, tenia un tret entre cella i cella i la llengua tallada.
Els seus pensaments es van remuntar a la última vegada que havia vist una cosa semblant. Era un dia assolellat de 1963, una brisa suau jugava amb els llençols que la seva mare acabava de penjar. Tot i que era Abril el sol escalfava de valent - sempre ho fa al sud d'Itàlia - i la jove Ottavia descansava sota l'ombra d'un pruner. Ella era una nena de tan sols 7 anys, però aquell record l'acompanyaria tota la vida.
De sempre que li havien dit que no havia d'entrar al despatx del pappa, però mai en feia cas. Sempre trobava una excusa per esmunyir-s'hi a dins; volia mirar un atlas, necessitava paper per dibuixar... tan se valia, li agradava aquell racó fosc de la casa, amb el terra de fusta i parets folrades de llibres. Com sempre va obrir la porta amb molta cura per assegurar-se que no hi havia ningú. Tot era fosc, i no va veure el cos que jeia estès a terra fins que va ensopegar-hi. Era el pappa. Què feia així estirat? El pappa mai feia tonteries! Va avançar una mica més per arribar a la taula i encendre el llum, alguna cosa la va fer relliscar. Un líquid viscós. Aquella visió va ser com un cop de puny a l’estómac. El seu pare, Constanzo Fuschino, inspector de policia de la ciutat de Catania, jeia a terra sense mans ni peus, la boca un forat negre ple de sang i els ulls mirant-la sense expressió. Era mort. Això s'ha d’acabar d'una vegada - es deia ella mateixa, tancada al lavabo d'un bar de mala mort, on només hi havien borratxos i yonkis esperant el seu moment per prendre's la seva dosi diària. La Lola era una noia de només 22 anys i ja en feia uns quants que havia entrat en el món de los drogues. Però tenia una cosa clara i era que, arribat aquest punt de la seva vida, necessitava un canvi radical.
- L'última vegada, l'última vegada. – Va dir mentre treia un bitllet de 20 euros de la seva cartera i es feia un rulo. Va mirar las dues ratlles de cocaïna que tenia a sobre del D.N.I. i al cap de dos segons ja havien desaparegut. En realitat, li encantava aquella sensació d'acidesa baixant per la gola i les dents adormint-se. La cocaïna començava a fer efecte.
Quan va sortir del bany, va adonar-se que al fons de la barra hi havien dos homes un tant estranys. La van mirar amb cara de pocs amics. Millor no apropar-s’hi, va pensar. No li va donar més importància i va anar a la barra a pagar el que havia begut i el gram de cocaïna. Sortí del bar i va començar a caminar sense direcció, immersa en els seus pensaments.
- Ai!, disculpi, no l'havia vist!
- Tranquil·la noia, no passa res. Apa, bon dia! - Havia topat amb dos nois, que rondarien els trenta. ¿Que feien davant d'un institut? Pederastes fills de puta , va pensar dins seu.

Llegir més...

Hola!

Hola! per fi ho he aconseguit! ha sigut difícil però he aconseguit obrir un compte a gmail, que no utilitzaré mai a la vida. Espero que aviat poguem pujar el primer capítol de la nostra fantàstica i fabulosa primera novel·la i que el blog vagi evolucionant....encara que la vero te raó: sóm massa poc estables per mantenir una imatge permanent i un nom que sigui "dos filas y te vas", segur que canviarà.....Bueno, això, espero que llegiu la novel·la i que us agradi....per cert, vero, com es canvien les coses en aquest blog? (és que sóc nou en aquest món tant eteri i abstracte dels blogs jejeje).

Salutacions a tots!.

P.D.: vero, no fa falta que demanis gràcies per participar en aquest blog, de fet, sino ho haguessis proposat tu, no ho hauriem pensat mai! Així que, perfavor, ajudan's tot el que puguis!!!!!!

Llegir més...

Benvingut al món!

Ole, ole! Ja tenim bloc!
Que dius....feia falta un altre bloc al ciberespai?? Pos sí! Però no us penseu que és un bloc de "poso les meves reflexions sobre la vida" NO! Aquest és un bloc literari, on dos personetes anirem penjant la nostra primera novel·la ( digue-li novel·la o història cutre ) perquè vosaltres la pogueu gaudir sense que l'haguem d'anar enviant mail per mail.
Doncs res! A llegir, i a veure si us agrada!

Llegir més...

Y por fin nació "EL BLOG" (léase con voz de título de telenovela)

Un paso más para acercarnos a nuestro fin de dominar el mundo... ejem, digo, de acercarnos a las nuevas tecnologías. EL BLOG ha nacido para que un par de artistas puedan dar rienda suelta a su narrativa y vayan compartiendo con la humanidad su primera novela que combina misterio, violencia, amor...
Ha sido dura la batalla para encontrar un nombre y es posible que nuestra personalidad inconstante (la de unos más que la de otros, jijijiji) intercambie el título y el subtítulo cada 5 minutos, pero siempre llevaremos "se me quebró el camastro" en nuestros corazones XDDDD.
Ale, ya tenéis vuestro espacio. Muuuuuuuuchas gracias por dejarme formar parte en todo esto y que la inspiración no os abandone nunca!!

Llegir més...