L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2 Part 7

En Jack i l’Adam estaven al lloc on els havien dit. Era diumenge a la nit i feia una mica de fresca. No hi havia molta llum, el cel estava il·luminat pels milers d’estrelles que es podien veure i la lluna, a l’horitzó, es veia rodona i perfecte. Semblava que aquella nit tot havia de sortir tal hi com s’havia planejat, les ordres venien directes des d’Itàlia, i no podien fallar, sinó el Don s’enfadaria molt. No sé perquè són tant importants aquests televisors. Va pensar en Jack, mentre mirava a la carretera solitària, a veure si apareixia aquella camió maleït. Estaven al quilòmetre 24, era una corba poc tancada i ràpida, per tant, haurien d’actuar amb celeritat i destresa. Estaven darrera uns matolls que hi havia a pocs metres de la carretera. Per sort, no estaven sols. Hi havien dos companys més. Un era a terra, li deien Totto, fent veure que s’havia trencat una cama i l’altre, en Pirlo, avisaria al camió que parés i li demanaria que els portés a la ciutat. Llavors, quan en Totto els hi ho digués, entrarien en acció ells dos, deixant inconscient al camioner, i s’emportarien el camió al punt de trobada. Era fàcil.
De cop i volta, va aparèixer el camió. Era més gran del que es pensaven i només un d’ells tenia experiència en conduir vehicles de gran tonelatge. Quan era a uns 100 metres de la corba, en Pirlo li va fer senyals amb les mans per que parés, mentre en Totto cridava com un nen petit. El camió es va parar i el conductor va baixar corrents. Llavors, en Totto va fer el senyal i en Jack i l’Adam van entrar en acció. De sobte, es van obrir les portes del darrere del camió i van sortir un grapat de policies armats fins a les dents. En Pirlo i en Totto van intentar treure les pistoles però va ser inútil. En Pirlo va rebre un tret al pit i va caure mort a l’acte, mentre que a en Totto li va impactar una bala al genoll. En Jack i l’Adam ja havien fugit en direcció al cotxe que tenien al descampat per si alguna cosa anava malament.
- Estàs bé, Jack? No t’han ferit oi? – va dir l’Adam, respirant amb dificultats.
- No, tranquil. Només ha estat una bala de goma - Va dir somrient.
- Menys mal que em pogut fugir, sinó a veure com expliquem que hi fèiem allà.- Va dir l’Adam, que ja respirava millor.
- Doncs, sí. En fi, crec que haurem de trucar a en Conti i explicar-li tot el que ha passat no?
- Si, truca’l i digues-li que quedem al bar de sempre, en una hora.
- D’acord.
Van agafar la carretera paral·lela al lloc de l’accident i van seguir durant uns vint minuts abans d’agafar la sortida que els portaria fins a la ciutat. Estaven en silenci i escoltant la ràdio. Els mitjans de comunicació ja havien arribat al lloc dels fets i estaven especulant si era un intent de robatori per part de dos aficionats o era cosa d’alguna banda organitzada.
Al cap de 30 minuts ja havien arribat al bar on havien quedat i en Conti ja estava a la porta esperant, impacient i amb cara de pocs amics. Quan van baixar del cotxe, els tres van entrar al bar i van demanar tres cerveses per fer més amena aquella reunió, encara que en Jack i l’Adam sabien que d’amena no en tindria res. Es van asseure a la taula de sempre i l’hi van explicar tot.
- Maleïts siguin aquests caravinnieri!! – va exclamar en Conti, molt enfadat pel que havia succeït.
- Tranquil Conti – va dir en Jack, intentant calmar-lo – només ha estat un carregament de televisors, en podem interceptar un altre. – Li va dir, esperant la seva reacció.
- Tens raó, Jack, molta raó. Em podem interceptar un altre – va dir en Conti, més calmat.
- La llàstima es que s’han carregat a l’únic que sabia conduir un vehicle tan gran, n’haurem de buscar un altre. – va dir l’Adam.
- Doncs sí, i ara mateix anem escassos de gent preparada per aquest tipus de robatori. – Va dir en Conti. Però ell sabia que aquell parell no tornarien a robar mai més. Farien una altra feina, i ja no estarien a les seves ordres, sinó que haurien de donar explicacions a la mà dreta de Don Cannonieri. - Mireu nois, vosaltres no hi pinteu res aquí ja.
- Què vols dir amb això, Conti? – van preguntar els dos a la vegada, amb cara de sorpresos.
- Doncs que, segurament, haureu de marxar de la ciutat. De fet, haureu de marxar del país. Segons una informació encara per confirmar, les dues agents marxaran a Itàlia. Es veu que han descobert que l’assassinat del pobre desgraciat de l’església tenia alguna cosa a veure amb la màfia i amb el pare de l’Ottavia. – Va parar un segon per que assimilessin tota la informació.
- Això vol dir que hem de fer les maletes i marxar ja? – ve preguntar en Jack.
- No, encara no. Esperarem a demà, a veure que passa. Així que esteu atents al telèfon, perquè depèn de com vagin les coses, la setmana que ve marxeu a Itàlia, senyors.
Els dos nois es van quedar pensatius, mirant a enlloc. Haurien de marxar del país i vigilar a aquelles agents. Això no entrava dins dels seus plans, això no s’ho esperaven, però no podien discutir les ordres que venien de tant amunt, i haurien de fer cas.
- D’acord, Conti. – va parlar l’Adam, que va ser el primer en reaccionar.
- Sí, hi anirem. Aquesta mateixa nit prepararem algunes coses per així demà estar completament disponibles i marxar quan ens ho diguis.- va dir en Jack, molt segur de sí mateix.
- Molt bé nois. - va dir, mirant-los a la cara. – Sabeu una cosa? He treballat poc amb vosaltres, però m’heu caigut bé, la veritat, i us desitjo que us vagin bé les coses per aquelles terres. Ja m’agradaria sortir d’aquesta merda de ciutat.
Mira, ara resultarà que li caiem bé a aquest pallasso. Això ja és l’últim que esperava sentir de la boca d’aquesta escòria. En fi, paciència Adam. Ara marxem a Itàlia i no hauràs de veure més a aquest home, encara que n’hauràs de veure d’altres de pitjors. Paciència, Adam, paciència.
No vull ni saber que estarà pensant l’Adam de tot això. En fi Jack, en quin merder ens hem ficat, ara hem d’anar a Itàlia, quina merda. I a sobre, dependrem gairebé del mateix Don. Qui ho anava a dir que la cosa acabaria així. Claudicar, Jack, no hi ha altre remei.
Després d’estar parlant d’alguns detalls poc rellevants, van sortir els tres del bar. Es van acomiadar d’en Conti, i van anar a agafar el cotxe. Es van dirigir al seu apartament a fer els preparatius a l’espera del que pogués passar el dia següent. Ven entrada la mitjanit, els dos van anar a dormir a les seves habitacions, amb el pensament al cap de que molt probablement, aquella setmana, la seva vida donaria un tomb inesperat i que les coses es tornarien molt complicades.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap. 2 Part 6

El telèfon va sonar dins la saleta sis vegades abans que algú l’agafés. La casa estava adormida passant les hores més caloroses de l’estiu. Les persianes baixades per intentar que no entres ni un raig de sol i totes les finestres obertes, per aprofitar el més mínim corrent d’aire.
Don Carlo s’havia traslladat aquella mateixa setmana a la seva casa de Catania a passar-hi l’estiu. Li agradava tornar cada any a la ciutat on havia nascut. No només hi anava per feina, era com una càrrega d’energia tornar a Sicília, una necessitat. Al continent no podia respirar. Hi tenia els negocis, legals i il·legals, però a Sicília se sentia viu i jove un altre cop. Aprofitava per renovar velles amistats, recordar favors i per passejar per la platja. O simplement per prendre un cafè al bar de la plaça.
- Pronto?
- Posso parlare con Don Cannonieri? – va dir una veu llunyana.
- Sóc jo, Fabio. Estàs parlant per la línia segura?
- Sí Don. Trucava per posar-lo al dia de com va tot per aquí. Els locals funcionen com sempre. Vam tenir problemes amb un inspector de sanitat, però no hi ha res que una mica de pasta no puguin solucionar. El tema dels televisors ja està tancat. Els camions passaran per la carretera secundària de sempre i a l’alçada del quilòmetre 24 els pararem. Els dos nois de qui li he parlat se n’ocuparan. Fins ara han fet tot el que els hem demanat sense queixar-se...
- Està bé, però no deixeu de vigilar-los. Mai m’ha agradat la gent que no sé d’on ve.
- Què vol que fem amb els Pessotto? Ens estan tocant els coglionni últimament i els nois s’estan cansant. Algun dia hi haurà problemes. L’altre dia vam enxampar a un dels seus venent a la zona dels molls, i la setmana passada van interceptar un carregament que venia dels russos. Fa més de cinquanta anys que es van fer les reparticions i ara ho volen canviar?
- Deixa que parli amb el seu Don, l’última cosa que necessitem ara és una guerra oberta. Alguna cosa més?
- Només una cosa. Ahir l’inspectora Fuschino va enxampar a un dels nostres infiltrats dins la comissaria. Una mica més i l’atrapa, però al final es va escapar. Don...els nois es pregunten perquè no poden tocar-la...ahir la podríem haver eliminat molt fàcilment.
- No he de donar explicacions de res Fabio. Que no la toquin. Són les meves ordres entesos? - va dir enfadat.
- Sí Don.
Don Cannonieri va penjar el telèfon i es va repenjar a la butaca. Les coses estaven canviant i no a millor. Quan ell era petit ningú qüestionava les ordres, se seguien i punt. De cop i volta li va venir a la ment un jove d’uns vint anys que havia desafiat al llavors capo de la família, el seu tiet. Va ser la primera vegada que va veure què passava als qui volien deixar o trair la família. El noi, un tal Sergio, havia estat robant a la família durant mesos, cisant unes quantes lliures a cada encàrrec o quedant-se part de la mercaderia. Quan el van anar a buscar estava al llit amb una puta i ni tan sols van deixar que es vestís. Se’l van endur a la plaça del poble i li van clavar un tret entre cella i cella. Per lladre li van tallar les mans, per covard li van tallar el peus, i per traïdor li van tallar la llengua. Des d’aquell dia, tothom que fos trobat traïdor correria la mateixa sort.


La Lola feia un parell d’hores que ja s’havia despertat. Des que l’Àlex marxés d’aquella manera tant misteriosa, només havia pogut dormir fins a les 11 del matí i, encara que estigués una mica borratxa, s’havia despertat per posar-se a investigar sobre el cas a través de totes les pistes, proves i possibles camins que podien seguir. En tenia una pissarra plena de papers, fletxes, fotografies, un mapa de la ciutat i, com no, tot de “post-it” amb notes importants. S’estava fumant un cigarret i prenent-se un cafè, quan de sobte li va sonar el mòbil.
- Digui? - Va dir, amb la veu ronca.
- Hola Lola, sóc l’Ottavia. Puc venir a casa teva? – Va preguntar, amb la veu una mica apagada.
- I tant, que et passa alguna cosa? - Estava una mica preocupada, perquè normalment quan la trucava no tenia aquell to de veu.
- No, tranquil·la, estic bé. Ara vinc i parlem una estona sobre el cas, d’acord?
- Sí, perfecte. Fins ara!. - Va dir enèrgicament. La motivava molt aquell cas i tenia ganes de parlar-ne a totes hores.
Al cap d’una estona, va sonar el timbre de la porta. La Lola ja s’havia dutxat i vestit i estava més desperta. Havia preparat una cafetera per si la cosa s’allargava i havia ordenat tota la documentació. Es va dirigir ràpidament a obrir la porta.
- Hola Otta.... - Se la va quedar mirant amb una cara de sorpresa que es va anar convertint mica en mica en cara de preocupació – Què t’ha passat al cap? – Va preguntar, agafant-la del braç per acompanyar-la al sofà.
- Estic bé, no cal que em tractis com a una velleta – Va dir, apartant-li la mà del braç.
- Perdona, perdona, m’has donat un bon ensurt!. I què, m’explicaràs què t’ha passat a o no? - Li va preguntar, impacientment.
- Doncs res, que vaig sortir de la comissaria i un home que sortia d’un despatx em va fotre un cop amb la porta. El vaig intentar perseguir però crec que em vaig desmaiar o el vaig perdre de vista, això no ho recordo molt bé. El que sí que recordo és que em vaig posar a parlar amb un gat - Va dir amb to irònic.
- Mare meva, no et puc deixar sola ni un sol moment. Et sents preparada per posar-te a treballar o prefereixes descansar una estona? – Tornava a tenir aquell to de veu protector, de mare, i l’Ottavia ho odiava. La Lola se’n va adonar i li va demanar disculpes.
- No he vingut a parlar del cas, precisament, Lola. T’he vingut a fer una proposta. I més val que et preparis perquè no és una proposta qualsevol. – La cara de l’Ottavia revelava aquella sensació de preocupació que a la Lola no li agradava gens.
- Va, dispara. – Li va dir Lola, incorporant-se i posant els cinc sentits.
- Vull que marxem a Itàlia a investigar sobre el meu pare i la relació que tenia amb la màfia. Crec que aquest cas és més personal del que ens creiem i si anem a l’origen de les coses, podrem tornar aquí i solucionar el cas en un tres i no res.
La cara de la Lola ho va dir tot. Primer va obrir tant els ulls que semblava que li anessin a sortir de les òrbites. Després va fer una ganyota amb la cara com dient, això va en serio o és una broma, Ottavia?. Però al veure la cara de seriositat que posava l’Ottavia, la cara de la Lola es va anar posant menys tens i més seria, pensativa. Al cap d’uns minuts i d’haver meditat aquella proposta tant inesperada, per fi va parlar.
- Vindré amb tu fins on faci falta per resoldre aquest cas. Però hi veig un inconvenient.
- Quin? – Li va preguntar, tancant una mica els ulls i arrugant les celles.
- Haurem de convèncer al comissari i saps que no serà fàcil.
- Estem a dissabte, ens queda un dia i mig per muntar-ho tot de manera que el comissari ens hi deixi anar.
- D’acord, el dilluns convencerem al comissari i marxarem a Itàlia el més aviat possible - Va dir amb un somriure d’orella a orella.
Tindrien molta feina aquell cap de setmana, però ambdues estaven convençudes que hi podrien anar i sortir d’aquella ciutat que tant amargades les tenia. Però no sabien què els esperava allà a Itàlia. Haurien d’anar amb peus de plom.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2. Part 5

Abans de tancar-se les portes de l’ascensor, l’Ottavia ja havia pres una decisió. A la feina les coses no avançaven i, per més que estiressin, els fils sempre anaven a parar al mateix lloc. Per una banda tenien vigilat a en Silvio Tucci, que de cop i volta s’havia convertit en el ciutadà exemplar. Havia canviat de feina, de barri i fins i tot de meuca. Estava clar que sabia que el vigilaven i estava fent tot el possible per no cridar l’atenció. Si es posava en contacte amb els seus superiors ho feia d’una manera que l’Ottavia i els seus homes encara no havien descobert. El mateix passava amb en Trupo. Portava dos mesos desaparegut i ni tan sols havia trucat a la seva dona.
Per l’altra banda, havien intentat posar-se en contacte amb el jutge que havia deixat en llibertat a en Tucci, però casualment havia marxat de vacances per un temps indefinit. Aquest era un dels punts que més preocupava a l’Ottavia, la corrupció que es menjava la ciutat per dins. Sempre havia sabut que hi havia policies que es treien un sobresou al carrer, o advocats que no feien del tot bé la seva feina, però últimament havia vist massa coses. Crims arxivats abans d’hora, amb un innocent a la presó pagant pel que no havia fet. Alcaldes que es deixaven subornar i feien els ulls grossos i, el que era més dolorós per a l’Ottavia, alts càrrecs de la policia que es convertien en mafiosos de poca volada, dedicats a l’extorsió, a robatoris i al tràfic de drogues. Se sentia impotent i petita, sense poder per solucionar problemes que li venien massa grans. I la seva vida privada no ajudava.
Sentia que els anys passaven cada cop més ràpidament, recordant-li tot allò que no havia fet pensant que ja tindria temps més endavant. Plaers frenats i estones perdudes. Tot per arribar on era ara. Ho havia aconseguit sí, però no tenia ningú amb qui compartir els èxits o fracassos del dia. No tenia ningú i se sentia sola.
Era per tot això i més que havia pres una decisió. Ja estava farta d’esperar a que les coses passessin. Estava farta d’esperar que aparegués en Trupo, farta d’esperar que en Tucci fes un moviment en fals, farta d’esperar proves que no apareixien i, sobretot, estava farta de sentir aquella impotència. Havien de resoldre el cas i per fer-ho necessitava saber més coses sobre el seu passat i el del seu pare. Havia d’anar a Itàlia.
Al sortir de l’ascensor es va sentir alleujada, ara tenia alguna cosa a fer i va ser com si es treies un pes de sobre. De cop i volta va sentir un soroll al final del passadís. Venia de la sala de reunions. L’Ottavia es va estranyar, era massa tard com perquè hi hagués algú en aquell pis. A aquestes hores només quedava gent a la primera planta de l’edifici, que era on es trobava la comissaria. El normal era que hi hagués alguna prostituta i un parell de borratxos. Potser un grup de joves que s’havien ficat en una baralla, però mai a les plantes superiors.
Es va apropar a la porta i quan l’anava a obrir algú va sortir corrents empenyent-la. L’Ottavia va caure al terra i es va donar un cop molt fort al cap. Així que va poder aixecar-se va començar a córrer cap on el desconegut havia tombat. Va sentir com una porta es tancava al fons del passadís. Se sentia marejada i una mica confosa, però va apressar el pas per atrapar-lo. Cada cop que arribava a una porta o al final d’un passadís només aconseguia veure una ombra que desapareixia. Al cap d’uns minuts sortien al carrer per una porta lateral. L’Ottavia va permetre’s parar un segon. Li feia molt mal el cap, i s’estava marejant cada cop més. El desconegut corria carrer avall i d’aquí poc desapareixeria. El seu instint i la seva formació com a policia l’advertien que no havia d’aventurar-se sola en una situació com aquella, però no tenia temps d’avisar ningú. Va agafar aire i es va posar a córrer de nou.
Havia plogut i el terra encara estava mullat. La lluna, que estava plena, s’amagava darrera els núvols, sortint de tant en tant per il·luminar parcel·les de carrer, mentre els seus passos ressonaven rítmicament fent un cànon amb els del desconegut, trencant el silenci de la nit.
- Alto policia! – va cridar sense alè.
L’home no es va ni immutar. Va girar una cantonada i va desaparèixer. L’Ottavia s’hi va llençar al darrere. Corria tant com podia, respirant cada vegada més dificultosament, notant cada batec del cor a la gola.
- Alto! Policia! – va tornar a cridar – Para malparit!
Al cap de cinc minuts, que li van semblar una eternitat, l’Ottavia es va parar en sec a l’entrada d’un carreró. No podia seguir corrent. El cap li donava voltes, la vista se li va ennuvolar i sentia un xiulet a les orelles. Just abans de caure a terra va aconseguir apropar-se a una paret i lentament es va asseure al terra. Desorientada i més marejada que mai va veure com una ombra se li apropava. Una por sobtada li va fer tirar la mà enrere per agafar la pistola, però no la va trobar. L’havia deixada sobre la taula del despatx. Va intentar aixecar-se per plantar cara al desconegut, però no va poder. Tot es va tornar negre.
Quan va obrir els ulls encara era al carreró. Estava asseguda al terra, al costat d’unes capses buides. El mareig havia passat tant ràpidament com havia vingut, però el mal de cap era molt pitjor. Fent una ganyota es va tocar el lloc on s’havia donat el cop i va notar una humitat llefiscosa. Al mirar-se els dits va veure que els tenia tacats de sang. Va aixecar-se lentament i va mirar al seu voltant. El carreró seguia desert i silenciós si no fos per un gat negre que se la mirava des de un racó, enfilat a un cubell d’ escombraries.
- No hauràs vist què ha passat, oi gatet?
El gat va moure les orelles, i d’un salt va baixar del cubell. Per uns segons es va quedar allà plantat, mirant-la fixament.
- El que em faltava – va dir-se l’Ottavia a sí mateixa – ara parlo amb els gats...
Quan es va sentir una mica més refeta, va sortir del carreró i va enfilar cap a comissaria. Quan es va parar a pensar va veure que havia tingut molta sort. Estava perseguint algú a qui havia enxampat remenant dins la comissaria, s’havia desmaiat i no li havia passat res. Potser havia tingut massa sort i tot.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2. Part 4

Van pujar amb l’ascensor al tercer pis. Era una ascensor molt petit i allà es notava la tensió sexual que hi havia entre aquells dos vells amics. Es respirava a l’aire. La Lola va obrir lentament la porta d’entrada per fer que el seu company es posés més nerviós. Es van dirigir al menjador i ella es va treure la jaqueta que havia agafat per si feia fred. Es va treure les sabates i va encendre l’equip musical. Sonava Teardrop de Massive Attack. No sabia perquè, però aquella cançó li feia treure totes les seves fantasies eròtiques. Va servir dues copes de whisky i va baixar una mica la intensitat de la llum. Es va dirigir a la seva habitació, que estava tot just davant del menjador i va encendre dues espelmes aromàtiques. Va tornar cap al menjador, va mirar al seu amic, i es va a posar a ballar molt sensualment, d’esquena a ell, així el podia mirar de reüll. I va passar l’inevitable. L’Àlex la va agafar per la cintura i va començar a acariciar-li el coll amb els llavis. La Lola, amb la mà esquerra el va agafar pels cabells, dient-li amb aquell gest que s’apropés més a ella. Volia notar-lo ben a prop. Van estar ballant uns minuts al menjador, ven a prop l’un de l’altre, sentint el calor que desprenien els seus cossos. La Lola es va girar i va anar a buscar els seus llavis, però ell l’esquivava cada cop que ella ho intentava i això l’encenia encara més. Després d’haver tirat uns quants llibres i un gerro, es van donar el primer petó, llarg, intens, apassionat. Ara sonava Orabidoo de Mike Oldfield. Van continuar petonejant-se sense parar, tocant-se per tot arreu, com si fossin dos estudiants que es busquen amb impaciència per descobrir els plaers del sexe. L’Àlex la va pujar a un moblet que hi havia al costat del sofà i li va treure els sostenidors i les calces amb una destresa que va sorprendre a Lola. Entre ensopegades, carícies i gemecs van aconseguir arribar a l’habitació. Estaven molt excitats. Mentre ella li descordava la camisa, l’Àlex li anava traient el vestit, deixant al descobert el seu cos. La Lola va tirar-lo al llit. Es va mossegar el llavi inferior i es va desfer la cua que duia. Li va començar a descordar el cinturó, molt a poc a poc, per fer-lo patir. Gaudia. Li va baixar els pantalons i el va començar a acariciar per tot arreu, fent-li petites mossegades per les zones més sensibles, fent que es retorcés de plaer. El va despullar de dalt a baix i l’Àlex no va oposar cap resistència, li agradava que li fessin això. Es van donar un petó molt intens. L’Àlex feia intents per penetrar-la però ara era ella qui es resistia i l’esquivava, fent durar una mica més aquell joc que duien tota la nit practicant. Finalment, l’Àlex va aconseguir agafar-la pels canells i, amb una corda que va trobar sobre la tauleta de nit, la va lligar al capçal del llit. Ja ets meva, Lola. Va pensar ell mentre li petonejava els mugrons i anava baixant per l’estómac fins arribar a la cintura...
- Per favor, no em facis esperar més. Fem l’amor d’una vegada! - Va dir la Lola, que no aguantava més tantes sensacions de plaer i que sentia que tindria un orgasme d’un moment a l’altre.
- D’acord, d’acord. – Li va dir l’Àlex xiuxiuejant a la orella.
Es va posar el preservatiu que tenia a la butxaca del pantaló, que estava a la dreta del llit. Es van quedar mirant-se, fent una mica més llarga aquella espera, mentre l’Àlex feia veure que l’anava a penetrar. De cop i vola, i quan menys s’ho esperava ella, per fi, la va penetrar. Aquell moment va ser explosiu, els dos van gemegar a l’hora, sentint el calor dins seu, fruit de tanta estona esperant aquell moment, que semblava que no arribaria mai. I van començar a fer l’amor, primer romànticament, a poc a poc, fent-se petons, mirant-se als ulls, gaudint del moment. Després el ritme va augmentar i va sortir tota la passió que duien dins seu, fent d’aquell moment una mica més salvatge i apassionat. S’hi van passar tota la nit.
Un cop van acabar, els primers raigs de sol entraven per la finestra de l’habitació. Estaven cansats i molt suats després d’aquella nit tant llarga.
- M’ho he passat molt bé – va dir la Lola, mirant-lo amb aquells ulls foscos.
- Jo també, la veritat és que ha sigut una nit molt màgica per a mi. – Va dir l’Àlex. – Anem a dormir una mica?
- D’acord, sí que estic una mica cansada. – Li va dir, abraçant-lo.
De sobte, algú va trucar al telèfon de l’Àlex.
- Mm...haig de marxar, Lola, ho sento. – Li deia, mentre es vestia a ràpidament.
- Però perquè?
- Ho sento molt, de veritat, però no em puc quedar. - Es va girar i va marxar, sense donar-li cap petó.
La Lola es va aixecar del llit i va mirar per la finestra. Va veure com l’Àlex entrava a un cotxe de gamma alta i sortia bastant escopetejat. Aquest Àlex m’amaga alguna cosa. Pensava mentre seguia el cotxe, fins que va girar a la dreta, i va desaparèixer.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2. Part 3

L’Adam i en Jack van arribar sense cap problema al bar on anaven des de feia poc. Estava en un carreró, una mica apartat del centre de la ciutat, però el suficientment concorregut com perquè ningú sospités res. Van deixar el cotxe just davant del bar, entre unes escombraries i les escales d’emergència de l’edifici. Van sortir del cotxe, es van encendre una cigarreta, i van entrar al bar. Era un local poc il·luminat, amb una barra llarga de fusta molt ben decorada. Era de sostre baix, ple d’humitats i de tant en tant t’hi podies trobar algun que altre escarabat. Això sí, les poques taules que hi havia sempre estaven plenes de gent, majoritàriament de gent jove, rondant la trentena, que hi anava a emborratxar-se. La veritat és que la beguda era barata i anava bé que hi hagués aquell ambient perquè així no cridaven l’atenció.
Es van asseure a una taula apartada i poc il·luminada, de fet, el propietari del bar, en Miquel, ja els la tenia reservada de per vida. Un cop asseguts, l’Adam va demanar un Absolut amb llimonada i en Jack es va demanar Four Rouses amb coca cola.
- No sé com pots veure bourbon, Jack, el trobo massa sec...no se.
- Doncs jo no sé com pots veure vodka amb llimona...mm...ho trobo massa àcid – va dir en Jack, fent una ganyota amb la cara i enfotent-se de l’Adam.
- Mira, va, calla! No tinc ganes de discutir avui.
- És veritat. Avui no és un dia per discutir. Per cert! Vaig a trucar a en Conti per dir-li que hem acabat la feina.
- Molt bé. Vaig al lavabo que tinc una pixera...
Al cap de cinc minuts, l’Adam va tornar del bany i va veure que en Jack no feia cara de bons amics.
- Què passa, Jack? – va dir l’Adam, amb cert nerviosisme.
- Doncs que avui hauràs d’actuar molt bé, Adam. – va dir, amb cara de preocupació.
- Què vols dir amb això?
- Doncs que el teu amic, en Conti, ha dit que ens esperem aquí, que ens ha de venir a veure per a dir-nos una cosa urgentment. I m’ha remarcat que hi estiguem els dos, així que no pots marxar com l’última vegada.
- D’acord. No pateixis, que em portaré bé – va dir l’Adam. – Espero que no es quedi molta estona.
- Esperem que no. M’ha dit que tardarà una hora en arribar, així que...una altra copa? - Si. Una copa m’anirà bé!
Es van demanar les seves respectives begudes i es van posar a parlar tranquil·lament, rient, però alhora inquiets per les noticies que els portaria en Conti. De fet, tots dos sabien que no serien noticies agradables.
Aquella nit, la Lola, va decidir sortir sola. Necessitava una mica de distracció, era divendres i no volia pensar més en el cas. Ja havia hagut de trucar a l’Ottavia per dir-li que havien alliberat a en Silvio Tucci sense càrrecs i això no eren bones noticies. Així que tenia clar que aquella nit seria una gran nit.
Va decidir anar al local on anava quan estudiava. En tenia molts bons records. Es deia “Special” i era una discoteca molt gran. Hi havia dues plantes, a la primera planta hi havia el guarda-roba, amb els banys i un bar enorme, ple de taules amb una espelma de color vermell cada una. Pel mig del bar hi passava un petit riuet, molt estret, il·luminat per unes llums fluorescents de color groguenc. Quantes vegades m’hauré caigut aquí dins, jo!. A la segona planta hi havia la discoteca, la més gran que havia vist en la seva vida, on posaven tot tipus de música.
Es va asseure en una taula a prop del riuet i es va demanar un Tequila amb kiwi. S’havia posat el millor vestit que tenia, de color negre, bastant escotat i que deixava veure quasi bé tota l’esquena. Mentre s’esperava, va començar a mirar al voltant seu, a veure si veia alguna cara coneguda o, qui sap, la seva víctima d’aquella nit. Les hores passaven i l’alcohol que s’havia pres començava a fer-li efecte. Per un moment, va tenir temptacions de demanar a algú si sabia on aconseguir bon material, però ja feia més de dos mesos que no prenia res i volia seguir igual. De cop i volta, algú li va tocar l’esquena. Es va girar i es va trobar al seu antic company de curs, que feia poc havia vist a l’ascensor de la comissaria.
- Hola! Què tal, com estàs? – Va dir la Lola, amb una mirada molt sensual. Sempre l’havia trobat atractiu aquell home, però mai havia trobat l’oportunitat de dir-li res.
- Molt bé! La veritat, és que ja marxava, perquè m’he quedat sol, però llavors t’he vist i com que estaves sola, he pensat, ves a saludar-la. I aquí estic! - Va dir l’Àlex. El seu somriure i la seva vocalització indicaven que anava una mica begut. Perfecte! Va pensar Lola.
- Doncs jo també anava a marxar, que demà tinc feina i ja es fa tard. Visc aquí, molt a prop. Hem podries acompanyar, si us plau? És que vaig una mica beguda i em fa por que...
- I tant, dona! No cal que n’hi ho preguntis. Som-hi!
Van caminar vorejant el riu, sota la llum de la lluna i van riure molt. Aquella mitja hora de passeig per a Lola van passar com si fossin 2 minuts. No em pensava pas que fos tant divertit aquest noi... Lola, no t’enamoris, que saps que ho passes malament. Pensava mentre el mirava als ulls i escoltava el seu discurs sobre el mite d’Orió, una constel·lació en forma de guerrer. Finalment, van arribar a casa de la Lola. De fet, ella tenia les coses clares abans de sortir de la discoteca. Aquella nit volia anar amb algú al llit. I l’havia trobat. Però ara, després d’aquells minuts, tenia una sensació estranya que feia temps que no sentia. Saps què, no siguis tonta, aprofita aquesta nit, que a saber quan tens una altra oportunitat com aquesta.
- Vols pujar a casa a fer la última copa? – va dir, xiuxiuejant-li a la orella.
- Sí, em ve molt de gust...sobretot amb la teva companyia.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap.2 Part 2

Els últims compassos del nocturn de Chopin encara ressonaven a la gran sala de música quan algú va trucar a la porta. Don Carlo es va esperar uns segons abans d’aixecar els dits del piano. Era un Steinway negre de cua llarga que havia comprat feia més de deu anys i, juntament amb una primera edició de l’“Ulisses” de Joyce, era la seva possessió més preuada.
- Avanti! – va cridar per sobre la partitura.
- Don Carlo, ja està tot solucionat.
- Algun problema?
- No, Don. Tot ha anat com estava previst.
- Gràcies, Fabio. Com està l’altre tema? – va preguntar mentre se servia una copa de vi blanc.
- Pel que fa a les dues policies, sembla que no van prendre seriosament el regal que els vam enviar, però de moment no tenen res contra nosaltres. Van detenir en Tucci fa dos dies, però no parlarà. Ja hem parlat amb el jutge, i no tardaran a posar-lo en llibertat. Van interrogar a mig barri i van estar dos dies fent batudes amb gossos, però no van trobar res. En Luca ha estat vigilant a la més jove. Es diu Lola Gomes, te 22 anys i fa poc que ha entrat al cos. No ens ha costat saber que es droga des de fa anys. Un dels seus camells és a una de les nostres zones. Podríem pressionar-la per aquí. Si li tallem el subministrament de coca potser les seves prioritats canvien. Pel que fa a l’inspectora...
- L’inspectora Fuschino és una vella coneguda. – va tallar Don Carlo - Ella no ho sap, però està més lligada a mi i a la meva família del que es pensa. De moment deixeu-la en pau. Ara vine, hi ha un altre tema que hem de solucionar.
Es va aixecar del piano i es dirigí cap a la porta. Van travessar un passadís de parets folrades de quadres i van entrar a un saló. Quatre finestres enormes deixaven entrar el sol de la tarda que il·luminava fins a l’últim racó de l’estança. Asseguda en un dels grans sofàs hi havia una gata persa de color gris llepant-se les potes sense pressa. En veure al seu amo es va aixecar i tot ronronejant va començar a refregar-se entre les seves cames.
- Ara no Giulietta – va dir Don Carlo mentre li acariciava el cap.
Van seguir avançant cap a la part del darrera de la casa. Era una mansió enorme d’estil mediterrani situada a les afores de la ciutat. A fora, una mica apartades hi havia les quadres. A Don Carlo no li agradaven massa els cavalls, però tant la seva dona com la seva filla petita eren uns excel·lents genets. Ara però, les dues dones havien marxat amb els seus cavalls a la casa que tenien a Itàlia i les quadres estaven buides.
Van entrar. L’interior era fosc i fresc amb diferents compartiments pels diversos cavalls. Les parets estaven plenes de selles, regnes, menjadors, estreps i tot el que un cavall pogués necessitar. El terra, de palla, esmorteïa els soroll de les seves passes. En un dels compartiments hi havia un grup d’homes. Un d’ells estava lligat a un de les anelles de la paret. Tenia les mans a l’esquena i una barra de fusta situada sota les aixelles el mantenia dret. Estava mig inconscient, amb el rostre ple de sang que li rajava de varies ferides encara obertes. Un dels homes sostenia una corda amb un estrep a l’extrem. El feia girar per sobre el seu cap, com si fos un cowboy de pel·lícula. Algú fumava.
- Basta! – va dir en Fabio – el Don ha de parlar amb ell.
L’home de l’estrep es va aturar i va fer-se a un costat.
Don Carlo feia anys que no pegava ningú personalment, ja tenia qui ho fes per ell. Li agradava més la sensació de poder que sentia al decidir si una persona vivia o moria.
- Com et trobes Luca? – va dir amb una veu suau, com si parlés amb un nen – vols una mica d’aigua?
L’home va gemegar i va intentar moure’s, però el dolor era tant gran que va quedar-se quiet.
- Saps perquè t’estan fent això els meus homes, oi Luca? No hauries d’haver fet el que vas fer noi. Robar és una cosa molt lletja, i encara més si robes als teus amics. Perquè nosaltres som els teus amics, Luca. – va dir mentre li donava uns copets a la galta. - Ara hauré de fer una cosa que no m’agrada gens, Luca. Perquè en el fons jo sóc un home molt poc violent, saps? – va treure's un mocador blanc impecable de la butxaca i es va començar a netejar la mà que li havia quedat tacada de sang. En Luca va obrir els ulls i mirant a Don Carlo va intentar dir quelcom. Don Carlo es va ajupir i va acostar l’orella a la seva boca.
– No t’amoïnis que a la teva dona i als teus fills no els faltarà de res. Nosaltres ens en cuidarem. La família és la família Luca, encara que tu ens hagis traït jo sempre compleixo la meva paraula.
Amb aquestes paraules va aixecar-se i va marxar. No calia dir res als seus homes, ells ja sabien què fer.
A l’altra banda de la ciutat, l’Ottavia repassava papers al seu despatx. En els últims dos mesos no només no havia pogut demostrar amb proves que la màfia estava operant a la ciutat, sinó que, a sobre, cada cop veia més clarament que tota la ciutat era un niu de corrupció. Feia un parell d’hores l’havien trucada per dir-li que havien deixat en llibertat sense càrrecs a en Silvio Tucci, les investigacions a l’església on van trobar el primer cadàver no havien dut enlloc, i sempre que trobaven alguna prova els duia cap al mateix cul de sac; el policia infiltrat que la Lola havia matat.
Va deixar la ploma sobre la taula i va repenjar-se a la cadira. Últimament li costava dormir i es quedava fins tard a la comissaria. Es va aixecar i va anar cap a la màquina de cafès que hi havia al passadís. En Marc, el seu escolta, estava assegut a l’entrada del despatx. S’havia adormit. Que dormi, va pensar, almenys un dels dos demà tindrà el cap clar. Al arribar a la màquina va veure que estava espatllada i va decidir anar cap al bar. Va recórrer el passadís i just quan passava per davant de la porta del comissari aquesta es va obrir. L’Ottavia el va veure primer, però ell estava d’esquenes.
- Bona nit comissari.
- Ottavia! – va dir tot sorprès - Què.... – se’l veia nerviós, estava clar que no esperava trobar-se ningú davant de la seva porta. Encara anava vestit amb l’uniforme de gala, aquella tarda havien enterrat un inspector amic seu. - què hi fas aquí? On és en Marc? – va dir mirant amunt i avall del passadís.
- És al meu despatx. Només he sortit un moment. – va dir mentre començava a notar un rubor pujant-li per les galtes. Què guapo que se’l veu, va pensar. – Erm.. em preguntava si no voldria pas anar a fer un cafè? Ara mateix anava cap a la cafeteria...
- No – va dir secament mentre tancava la porta del despatx – Tinc pressa.
L’Ottavia es va quedar una mica parada però va refer-se de seguida.
- Entesos. Doncs fins demà comissari. Bona nit. – va girar cua i va marxar.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2

2 MESOS DESPRÉS.

- Segur que hem de fer això, Jack?
- Mira, Adam, si no ho fem podem tenir veritables problemes i no ho volem això oi?
- És cert, no perdem més temps.

La música del bar se sentia des de fora el carrer. Era una festa privada ambientada en els anys 20, i tots els invitats anaven molt elegantment vestits. En Jack i l'Adam van entrar al bar i es van sorprendre de quant gran era i del ben ambientat que estava. Només entrar es veia una escala força ampla de marbre amb les baranes de fusta. Al fons hi havia una orquestra tocant un swing i la gent ja estava força animada, ballant al centre de la pista. Hi havia cambrers servint còctels i oferint cigarrets als invitats. Era una gran festa, però no podien estar-s’hi molta estona, havien d'anar per feina. Buscaven una noia, i l'havien de matar. De sobte, la van veure baixar per les escales. Rossa platí, ulls grans blaus i penetrants, i unes corbes que farien tornar boig a qualsevol home. Anava amb un vestit negre llarg fins a sota el genoll amb una obertura que gairebé li arribava als malucs. Fumava una cigarreta amb un filtre allargat. En Jack i l'Adam no es creien que havien de matar a aquella preciositat de dona, però la feina era la feina, i no podien fer-hi res.
La festa transcorria amb total normalitat, però els dos companys s'estaven posant nerviosos i no trobaven la manera de poder matar a aquella noia. Ni tant sols havien pogut parlar amb ella. Era normal, estava envoltada d'homes rics, bavejant, a veure si podien aconseguir que fos la seva companya de llit per una nit. Si acabava amb algú, segur que s'emportaria una bona suma de diners.
- Tinc una idea - Va dir en Jack - Quan facin el brindis, aprofitaré el soroll del tap per fotre-li un tret.
- D'acord. Jo aniré a fora i t'esperaré amb el cotxe engegat.
- Perfecte, no podem fallar - Es van separar. En Jack es va apropar a la noia i l'Adam es va dirigir a la porta, però sense perdre de vista al seu company.
Tot va passar molt ràpid. Dues persones vestides d'esmòquing van obrir les ampolles de xampany. Pam! Pam! De cop i volta, la gent va començar a córrer i a cridar, espantada. La noia rossa jeia al terra, amb dos trets, un al pit i l'altre al cap. Un gran toll de sang l’envoltava i els pobres que havien obert les botelles estaven plens de sang, amb cara d'horror. A en Jack no li havia tremolat el pols i va aprofitar l'estampida de la gent per sortir amb ells i que ningú el pogués identificar. L'Adam l'esperava fora. Quan el va veure, va obrir la porta del cotxe i van fugir del local.
- T'ha vist algú? - Va preguntar l'Adam.
- No, crec que no. He sortit a fora amb tota la gent. - A en Jack li faltava l'alè i estava molt nerviós - Anem a prendre una copa?.
- Sí, així ens tranquil·litzem una mica i truquem a en Conti.

Llegir més...