L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3. Part 8

En Noah se’n feia creus del que havia vist feia uns minuts. No es podia creure que el seu millor amic, amb qui podia compartir qualsevol cosa, explicar-li els seus sentiments, sortir a prendre unes copes, el seu únic amic, havia mort. Dins seu lluitaven dues forces que no acabaven mai la seva batalla, no sabia què li feia més mal, si la mort del seu amic o la manera com havia mort, assassinat pel Don. No es podia treure la imatge de la cara d’en Nathaniel amb un forat al front regalimant sang, la paret tenyida de vermell alhora que el Don es netejava amb un mocador blanc les gotes que li havien anat a parar a la cara. Ell, lligat a la cadira, només a uns metres d’aquella escena tant macabra, també tacat amb la sang del seu company. De fons, el silenci. Ni crits, ni somriures a les cares dels seus segrestadors, ni soroll de les cadenes dels gossos. Només la fressa del vent que entrava per una finestreta sobre el seu cap i un raig de llum il·luminant l’estança. Una estranya tranquil·litat desprès de la tempesta.
No va veure cap on el portaven, ja que li van col·locar una bossa negra al cap i tampoc el van deixar que caminés. Un cop el van deixar, li van treure la bossa i li van donar un plat amb una mica d’arròs blanc. Va suposar que era per sopar, ja que hi havien unes reixes per on es podia veure el terreny de la casa i hi entrava la llum de la Lluna. No es va esperar ni un segon, ni tan sols va desconfiar de que hi haguessin posat alguna mena de verí.
Era una habitació poc il·luminada, de pedra. Només disposava d’un llit i un forat al terra que anava directament a les clavegueres per a fer les seves necessitats. Quina merda, Noah, ara qui et vindrà a buscar? Segur que aquelles dues han marxat a casa i no les tornaré a veure mai més. No sé que fas esperant a que passi alguna cosa. Si tingués una corda, tot seria més fàcil. Va pensar en Noah, estirat al llit, que era força còmode per ser el d’una cel·la.
Els minuts i les hores anaven passant i no podia dormir. Estava massa nerviós, feia molta humitat i tenia la camisa xopa. De cop i volta, va sentir un soroll, que venia d’uns metres més enllà, fora, a l’aire lliure. Un altre! No sabia que estava passant, però s’anava aproximant. No n’estava segur, però semblaven trets.

Un cop l’Ottavia i la Lola van saltar la tanca, l’Ottavia va avançar uns metres i es va amagar darrere d’uns matolls. La Lola la va seguir però es va quedar un parell de metres darrere seu, amagant-se darrere l’arbre. Des d’aquella distància podien veure tota la casa. A mà dreta, hi havia una porta petita, que deuria portar a les habitacions del majordom i la seva família. A mà esquerra, hi havia la porta principal, de fusta robusta de color marro fosc, amb forma de ferradura i una finestreta per poder veure qui trucava. Més enllà, a l’esquerra de l’edifici, hi havia el que semblava un magatzem de palla o un graner, però no es podia acabar de determinar, ja que quedava mig amagat darrera la casa. Van esperar una estona a veure si veien guàrdies vigilant la finca per veure quina rutina seguien. En total en van contar 4, dos que anaven des de la porta petita cap a mà dreta i els altres dos que anaven des de la porta principal cap a l’edifici que quedava al darrera. Tranquil·la Lola, si em pogut amb l’home que hi havia fora, podrem amb aquests 4. Es va dir a ella mateixa, amb ironia. La Lola es mirava a l’Ottavia, que examinava el terreny i estava segura que ella també havia vist el mateix, només calia la senyal. De sobte, una mà la va agafar per l’espatlla. Ella, agafant la mà ben fort, es va girar, li va clavar una cop al genoll i el va tirar al terra amb el braç pressionant-li el coll.
- Lola! – va dir, xiuxiuejant – sóc jo, en Marc. – La Lola va deixar de pressionar i se’l va quedar mirant amb cara de desconfiança, ja que no li veia bé la cara. – Que sí dona, jo i en Pere, veníem darrere vostre i quan em vist que saltàveu la tanca, hem decidit seguir-vos – li començava a faltar la respiració.
- Lola, tranquil·la, és en Marc – li va dir l’Ottavia, apartant-li el braç del coll – ja ens va bé que estigueu aquí, ara som 4 contra 4, més els que hi hagi a dins. – va dir, somrient a en Marc i al seu company.
- La veritat és que no em fa molta il·lusió – va dir en Pere, amb veu tremolosa – però no vull tenir remordiments de consciència si us passa alguna cosa i no us he ajudat.
- D’acord, d’acord. No hi ha temps per posar-nos tendres. A veure, Lola, tu aniràs amb en Marc cap a la dreta, a veure si pots entrar per la porta petita. En Pere i jo anirem cap a l’esquerre a veure si tenim sort i hi ha alguna finestra oberta, entesos? – va dir l’Ottavia, amb veu autoritària, fent notar qui era allà la superior.
- Si! – van dir els tres agents a la vegada.
- Doncs som-hi, aneu molt en compte. Ens veiem a dins.