A només uns quilòmetres de la finca del Don, la Lola i l’Ottavia intentaven decidir què farien. Per una banda estava clar que ja no podien seguir amb la investigació com si res. Mai havien tingut esperances de passar desapercebudes, però per culpa d’aquell parell d’ineptes tot se n’havia anat a la merda massa d’hora. Però també estava clar que no podien marxar cap a casa ni podien deixar-los allà a la seva sort. Era per culpa seva que s’havien ficat en tot aquell merder i el mínim que podien fer era intentar ajudar-los.
- Ja sé que és el pitjor que podria haver passat senyor, però en el fons eren només un parell de nanos sense experiència i això nosaltres ho sabíem. - L’Ottavia parlava amb el comissari.
- Nosaltres ho sabíem sí, però ells sabien on es ficaven. Van ser ells que van accedir a infiltrar-se al grup, i van ser ells els que van decidir seguir infiltrats quan els van proposar per anar a Catania a seguir-vos. No puc permetre que dues de les meves agents es llencin soles a una missió de rescat suïcida.
- Però no veu que els mataran? – va cridar l’Ottavia – I tot per culpa meva! Si no hagués insistit en venir aquí a investigar sobre el meu pare, res de tot això no hauria passat! No tenia cap dret a arrossegar-los a tots fins aquí per una obsessió personal.
- No només era una obsessió personal Fuschino. No les hauria deixat marxar si no pensés que aquesta investigació pot ajudar a resoldre el cas que tenim entre mans. El que està clar ara és que vostè i l’agent Gomes han de tornar de seguida, allà ja no hi poden fer res. Vull....
- No podem deixar-los! – va interrompre l’Ottavia.
- Vull que agafin el pròxim avió que surti cap aquí de seguida m’ha entès? – va dir el comissari fent notar la seva autoritat – És una ordre.
- Sí senyor, com vostè vulgui.
L’Ottavia va penjar. Estava emprenyada i decepcionada. No entenia com el comissari podia deixar a aquells dos pobres nois en mans del Don tant tranquil·lament. No s’hauria pensat mai que el comissari pogués tenir aquella sang freda. Ella no la tenia, i per primer cop a la vida va decidir no obeir una ordre directa.
Havien d’actuar ràpid, havien trucat als nois feia menys de 2 hores, però a hores d’ara ja podien ser molt lluny. Això si eren vius.
- Lola, corre. Hem de marxar. – Parlava amb presses.
- Marxar? Què ha dit el comissari?
- Ha dit que els deixem aquí i que tornem cap a casa. Però no penso fer-ho – va dir abans que la Lola pogués queixar-se. – Hem d’ajudar a aquell parell Lola, encara que això signifiqui la meva carrera. Estàs amb mi?
- És clar que sí, ja ho saps.
- Doncs va!
- Però a on anem? Què fem?
- No crec que sigui massa difícil trobar la casa del mafiós més important de l’illa, no creus?
- I què pretens? Anar fins allà i trucar a la porta?
- Seria una possibilitat - va dir l’Ottavia tota divertida – però abans d’haver dit hola ja seriem mortes. Aquesta gent no s’entretén amb formalitats i els hi és igual si som policies o no. Hi haurem d’entrar de nit. Tindrem més possibilitats.
- De nit? Merda Ottavia, sempre m’havia pensat que jo era la impulsiva de les dues! T’estàs sentint? Pretens que entrem nosaltres dues soles a casa d’un dels mafiosos més poderosos del món? No voldria entrar-hi ni amb tot l’exèrcit al darrera!
- Jo tampoc Lola, però aquí no tenim a ningú que ens ajudi. Aquells pobres nois depenen de nosaltres, i si no hi anem moriran. Tranquil·la, tot sortirà bé – va dir-li amb un somriure trist als llavis – Au va. A més no et queixaves que volies aventures?
- Això era quan ens passàvem els dies assegudes al bar. Últimament n’he tingut massa d’aventures...
Al cap d’unes hores ja ho tenien tot preparat. Havia estat ridículament fàcil trobar la casa del Don, i ara l’únic que havien de fer era esperar a que es fes de nit. L’Ottavia se sentia estranyament calmada. En aquell racó fosc, al costat de l’entrada a la mansió, no parava de repassar tots els passos que haurien de seguir. Esperar a que passés el guarda, saltar la tanca i córrer cap al racó més allunyat de la casa. Era fàcil.
La Lola no semblava estar tant segura del pla, no parava de repassar les seves armes i la munició mentre mirava constantment cap a dins el fosc jardí. Què podien fer elles dues? Només tenien les seves armes reglamentàries, no sabien què hi havia dins ni si hi hauria més homes vigilant la casa. Però com sempre, confiava cegament en l’Ottavia, i el remordiment hauria estat massa fort si hagués deixat a aquells dos nois a la seva sort.
Just en aquell moment, la lluna es va amagar. L’Ottavia va fer una senyal amb el cap, el guarda s’apropava i de seguida estaria a la seva alçada. Amb un moviment ràpid, la Lola es va aixecar i es va posar en situació. Hi havia un roure enorme que projectava una ombra sobre el camí i l’amagava de la vista. Es va esperar uns segons i just en el moment en que el guarda passava li va donar un fort cop al cap amb la culata de la seva arma. Va caure amb un soroll sord al terra, com un sac. L’Ottavia el va agafar per les cames i el va amagar entre unes plantes, emmordassat i lligat de mans i peus. Tot havia estat tant ràpid que la lluna encara no havia sortit de darrera els núvols. Les dues dones es van mirar. La Lola tenia els ulls lluents i un estrany somriure als llavis, respirava entretalladament com si acabés de córrer els cent metres llisos. L’Ottavia seguia calmada, amb el cap clar.
Van somriure’s l’una a l’altra, i amb un moviment àgil, van saltar la tanca.
- Ja sé que és el pitjor que podria haver passat senyor, però en el fons eren només un parell de nanos sense experiència i això nosaltres ho sabíem. - L’Ottavia parlava amb el comissari.
- Nosaltres ho sabíem sí, però ells sabien on es ficaven. Van ser ells que van accedir a infiltrar-se al grup, i van ser ells els que van decidir seguir infiltrats quan els van proposar per anar a Catania a seguir-vos. No puc permetre que dues de les meves agents es llencin soles a una missió de rescat suïcida.
- Però no veu que els mataran? – va cridar l’Ottavia – I tot per culpa meva! Si no hagués insistit en venir aquí a investigar sobre el meu pare, res de tot això no hauria passat! No tenia cap dret a arrossegar-los a tots fins aquí per una obsessió personal.
- No només era una obsessió personal Fuschino. No les hauria deixat marxar si no pensés que aquesta investigació pot ajudar a resoldre el cas que tenim entre mans. El que està clar ara és que vostè i l’agent Gomes han de tornar de seguida, allà ja no hi poden fer res. Vull....
- No podem deixar-los! – va interrompre l’Ottavia.
- Vull que agafin el pròxim avió que surti cap aquí de seguida m’ha entès? – va dir el comissari fent notar la seva autoritat – És una ordre.
- Sí senyor, com vostè vulgui.
L’Ottavia va penjar. Estava emprenyada i decepcionada. No entenia com el comissari podia deixar a aquells dos pobres nois en mans del Don tant tranquil·lament. No s’hauria pensat mai que el comissari pogués tenir aquella sang freda. Ella no la tenia, i per primer cop a la vida va decidir no obeir una ordre directa.
Havien d’actuar ràpid, havien trucat als nois feia menys de 2 hores, però a hores d’ara ja podien ser molt lluny. Això si eren vius.
- Lola, corre. Hem de marxar. – Parlava amb presses.
- Marxar? Què ha dit el comissari?
- Ha dit que els deixem aquí i que tornem cap a casa. Però no penso fer-ho – va dir abans que la Lola pogués queixar-se. – Hem d’ajudar a aquell parell Lola, encara que això signifiqui la meva carrera. Estàs amb mi?
- És clar que sí, ja ho saps.
- Doncs va!
- Però a on anem? Què fem?
- No crec que sigui massa difícil trobar la casa del mafiós més important de l’illa, no creus?
- I què pretens? Anar fins allà i trucar a la porta?
- Seria una possibilitat - va dir l’Ottavia tota divertida – però abans d’haver dit hola ja seriem mortes. Aquesta gent no s’entretén amb formalitats i els hi és igual si som policies o no. Hi haurem d’entrar de nit. Tindrem més possibilitats.
- De nit? Merda Ottavia, sempre m’havia pensat que jo era la impulsiva de les dues! T’estàs sentint? Pretens que entrem nosaltres dues soles a casa d’un dels mafiosos més poderosos del món? No voldria entrar-hi ni amb tot l’exèrcit al darrera!
- Jo tampoc Lola, però aquí no tenim a ningú que ens ajudi. Aquells pobres nois depenen de nosaltres, i si no hi anem moriran. Tranquil·la, tot sortirà bé – va dir-li amb un somriure trist als llavis – Au va. A més no et queixaves que volies aventures?
- Això era quan ens passàvem els dies assegudes al bar. Últimament n’he tingut massa d’aventures...
Al cap d’unes hores ja ho tenien tot preparat. Havia estat ridículament fàcil trobar la casa del Don, i ara l’únic que havien de fer era esperar a que es fes de nit. L’Ottavia se sentia estranyament calmada. En aquell racó fosc, al costat de l’entrada a la mansió, no parava de repassar tots els passos que haurien de seguir. Esperar a que passés el guarda, saltar la tanca i córrer cap al racó més allunyat de la casa. Era fàcil.
La Lola no semblava estar tant segura del pla, no parava de repassar les seves armes i la munició mentre mirava constantment cap a dins el fosc jardí. Què podien fer elles dues? Només tenien les seves armes reglamentàries, no sabien què hi havia dins ni si hi hauria més homes vigilant la casa. Però com sempre, confiava cegament en l’Ottavia, i el remordiment hauria estat massa fort si hagués deixat a aquells dos nois a la seva sort.
Just en aquell moment, la lluna es va amagar. L’Ottavia va fer una senyal amb el cap, el guarda s’apropava i de seguida estaria a la seva alçada. Amb un moviment ràpid, la Lola es va aixecar i es va posar en situació. Hi havia un roure enorme que projectava una ombra sobre el camí i l’amagava de la vista. Es va esperar uns segons i just en el moment en que el guarda passava li va donar un fort cop al cap amb la culata de la seva arma. Va caure amb un soroll sord al terra, com un sac. L’Ottavia el va agafar per les cames i el va amagar entre unes plantes, emmordassat i lligat de mans i peus. Tot havia estat tant ràpid que la lluna encara no havia sortit de darrera els núvols. Les dues dones es van mirar. La Lola tenia els ulls lluents i un estrany somriure als llavis, respirava entretalladament com si acabés de córrer els cent metres llisos. L’Ottavia seguia calmada, amb el cap clar.
Van somriure’s l’una a l’altra, i amb un moviment àgil, van saltar la tanca.
1 comentari:
Mientras miraba el paisaje por la ventana del coche que las acercaba a casa del Don miraba disimulada y espaciadamente a Ottavia mientras conducía. El silencio se había hecho una realidad entre ellas, de hecho casi no habían hablado nada más desde que Otavvia le había explicado sus preocupaciones en su habitación. Pero no era eso lo que la preocupaba, que también.
Durante toda la conversación, más bien un monólogo por parte de ella, no había podido menos que observar lo azorada que estaba Ottavia por la que acababa de ver, sin embargo no había sido eso lo que más la había sorprendido, si no el hecho de que una vez tomada la decisión de partir rápidamente en busca de aquel par de cretinos en peligro, y mientras se vestía apresuradamente, pudo detectar la intensa mirada sobre su desnudeces de su jefa ¿Lo había imaginado? No, su descarada mirada a sus gluteos emergiendo del tanga no habían sido un sueño.
Ahora era ella la que observaba su perfil intermitentemente y disimulando que no dejaba de admirar aquellos labios que siempre le habían gustado. Su etapa de locuras adolescentes con sus compañeras más locas le venía constantemente a la mente.
En un bache, de repente, comprendió que se estaban jugando la vida, ellas y sus compañeros, si no habían muerto ya, pero aún así no podía dejar de mirar aquellos labios. Sin duda, necesitaba un hombre.
Publica un comentari a l'entrada