L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 6

- Heu arribat fins molt lluny, Adam i Jack - va somriure, ensenyant un dentadura blanca i tocant-se la barba amb la mà dreta. - O us hauria de dir Noah i Nathaniel? – El somriure es va anar apagant poc a poc.
Els dos amics es van mirar. No sabien què dir. No sabien com reaccionar. No sabien com havien arribat a aquell extrem. No sabien com havien endevinat els seus noms. L’única cosa que sabien era que els hi quedaven pocs minuts de vida. De sobte, en Noah va veure de reüll com l’home del vestit blanc treia alguna cosa d’una butxaca interior de l’americana. Era una pistola. Va apuntar al seu company al cap. S’hi va acostar una mica més, fins que el ferro de la seva pistola va tocar la dèbil carn del cap d’en Nathaniel. I sense pensar-ho dues vegades, va disparar a boca de canó. La sang va arribar fins on era en Noah, i el vestit blanc immaculat i blanc del Don va quedar tacat de la sang del seu amic.
- Tanqueu-lo. Esperarem un dia més. – Va dir sorprenentment calmat als seus homes, mentre mirava a en Noah amb una mirada gèlida i plena d’odi.


Mentre travessava el jardí en direcció a la casa, el Don es va mirar la màniga dreta de la jaqueta. Feia cinc minuts era d’un blanc immaculat però ara tenia una petita esquitxada de sang a l’alçada del canell. La resta del vestit seguia impecable, però aquelles taques ja no marxarien, i hauria de fer-se un vestit nou. Va entrar a casa i es va dirigir cap al seu despatx. En un moment ja havia trucat al sastre i s’havia canviat de roba. El Don era un home elegant. El seu pare sempre li havia dit que a un home se’l respectava més si anava ben vestit i polit, i ell ho havia aplicat sempre al peu de la lletra. S’estava posant els bessons als punys de la camisa quan algú va trucar a la porta.
- Avanti!
- Don, perdoni que el molesti - era en Fabio – ja està tot arreglat. On vol que deixem el cos?
- Em sembla que no caldrà que l’anem a deixar enlloc. Estic segur que elles vindran per sí mateixes. Ja no cal jugar al gat i al gos amb aquestes agents. En aquesta obra tots els actors ja han sortit a escena i només queda per veure’n el desenllaç. Heu tingut algun problema més amb els Pessoto? - va dir canviant de tema.
- No Don. Tot en ordre.
- Està bé Fabio. Gràcies.
Així que en Fabio va haver sortit el Don es va asseure al piano. Tocar no només el relaxava sinó que l’ajudava a pensar. Va començar tocant Chopin, com sempre, però es va sorprendre tocant Clair de Lune de Debussy. Havia estat una de les seves peces preferides en la seva joventut però feia anys que no la tocava. Evocava records i sensacions que havia decidit enterrar feia anys, quan havia deixat de ser un noi per convertir-se en un home.
Les notes el van transportar al passat, a un temps on no s’havia de preocupar de mirar per sobre l’espatlla, a un temps on les tardes eren llargues passejades per la platja, sentint la mà petita d’una noia entre els dits, no l’acer fred d’una pistola.
Quan l’ultima nota va apagar-se, el Don es va obligar a pensar en tot allò que havia guanyat durant els darrers anys. Era un dels homes més poderosos de tota l’illa, tenia negocis milionaris per tot el món, tres cases i un veler. Els seus amics l’apreciaven i els seus enemics el respectaven. Tenia una dona meravellosa, i una filla preciosa que seria una bona metgessa. No podia demanar res més, però aquella cançó li havia fet recordar un somriure i uns ulls verds.