L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2. Part 3

L’Adam i en Jack van arribar sense cap problema al bar on anaven des de feia poc. Estava en un carreró, una mica apartat del centre de la ciutat, però el suficientment concorregut com perquè ningú sospités res. Van deixar el cotxe just davant del bar, entre unes escombraries i les escales d’emergència de l’edifici. Van sortir del cotxe, es van encendre una cigarreta, i van entrar al bar. Era un local poc il·luminat, amb una barra llarga de fusta molt ben decorada. Era de sostre baix, ple d’humitats i de tant en tant t’hi podies trobar algun que altre escarabat. Això sí, les poques taules que hi havia sempre estaven plenes de gent, majoritàriament de gent jove, rondant la trentena, que hi anava a emborratxar-se. La veritat és que la beguda era barata i anava bé que hi hagués aquell ambient perquè així no cridaven l’atenció.
Es van asseure a una taula apartada i poc il·luminada, de fet, el propietari del bar, en Miquel, ja els la tenia reservada de per vida. Un cop asseguts, l’Adam va demanar un Absolut amb llimonada i en Jack es va demanar Four Rouses amb coca cola.
- No sé com pots veure bourbon, Jack, el trobo massa sec...no se.
- Doncs jo no sé com pots veure vodka amb llimona...mm...ho trobo massa àcid – va dir en Jack, fent una ganyota amb la cara i enfotent-se de l’Adam.
- Mira, va, calla! No tinc ganes de discutir avui.
- És veritat. Avui no és un dia per discutir. Per cert! Vaig a trucar a en Conti per dir-li que hem acabat la feina.
- Molt bé. Vaig al lavabo que tinc una pixera...
Al cap de cinc minuts, l’Adam va tornar del bany i va veure que en Jack no feia cara de bons amics.
- Què passa, Jack? – va dir l’Adam, amb cert nerviosisme.
- Doncs que avui hauràs d’actuar molt bé, Adam. – va dir, amb cara de preocupació.
- Què vols dir amb això?
- Doncs que el teu amic, en Conti, ha dit que ens esperem aquí, que ens ha de venir a veure per a dir-nos una cosa urgentment. I m’ha remarcat que hi estiguem els dos, així que no pots marxar com l’última vegada.
- D’acord. No pateixis, que em portaré bé – va dir l’Adam. – Espero que no es quedi molta estona.
- Esperem que no. M’ha dit que tardarà una hora en arribar, així que...una altra copa? - Si. Una copa m’anirà bé!
Es van demanar les seves respectives begudes i es van posar a parlar tranquil·lament, rient, però alhora inquiets per les noticies que els portaria en Conti. De fet, tots dos sabien que no serien noticies agradables.
Aquella nit, la Lola, va decidir sortir sola. Necessitava una mica de distracció, era divendres i no volia pensar més en el cas. Ja havia hagut de trucar a l’Ottavia per dir-li que havien alliberat a en Silvio Tucci sense càrrecs i això no eren bones noticies. Així que tenia clar que aquella nit seria una gran nit.
Va decidir anar al local on anava quan estudiava. En tenia molts bons records. Es deia “Special” i era una discoteca molt gran. Hi havia dues plantes, a la primera planta hi havia el guarda-roba, amb els banys i un bar enorme, ple de taules amb una espelma de color vermell cada una. Pel mig del bar hi passava un petit riuet, molt estret, il·luminat per unes llums fluorescents de color groguenc. Quantes vegades m’hauré caigut aquí dins, jo!. A la segona planta hi havia la discoteca, la més gran que havia vist en la seva vida, on posaven tot tipus de música.
Es va asseure en una taula a prop del riuet i es va demanar un Tequila amb kiwi. S’havia posat el millor vestit que tenia, de color negre, bastant escotat i que deixava veure quasi bé tota l’esquena. Mentre s’esperava, va començar a mirar al voltant seu, a veure si veia alguna cara coneguda o, qui sap, la seva víctima d’aquella nit. Les hores passaven i l’alcohol que s’havia pres començava a fer-li efecte. Per un moment, va tenir temptacions de demanar a algú si sabia on aconseguir bon material, però ja feia més de dos mesos que no prenia res i volia seguir igual. De cop i volta, algú li va tocar l’esquena. Es va girar i es va trobar al seu antic company de curs, que feia poc havia vist a l’ascensor de la comissaria.
- Hola! Què tal, com estàs? – Va dir la Lola, amb una mirada molt sensual. Sempre l’havia trobat atractiu aquell home, però mai havia trobat l’oportunitat de dir-li res.
- Molt bé! La veritat, és que ja marxava, perquè m’he quedat sol, però llavors t’he vist i com que estaves sola, he pensat, ves a saludar-la. I aquí estic! - Va dir l’Àlex. El seu somriure i la seva vocalització indicaven que anava una mica begut. Perfecte! Va pensar Lola.
- Doncs jo també anava a marxar, que demà tinc feina i ja es fa tard. Visc aquí, molt a prop. Hem podries acompanyar, si us plau? És que vaig una mica beguda i em fa por que...
- I tant, dona! No cal que n’hi ho preguntis. Som-hi!
Van caminar vorejant el riu, sota la llum de la lluna i van riure molt. Aquella mitja hora de passeig per a Lola van passar com si fossin 2 minuts. No em pensava pas que fos tant divertit aquest noi... Lola, no t’enamoris, que saps que ho passes malament. Pensava mentre el mirava als ulls i escoltava el seu discurs sobre el mite d’Orió, una constel·lació en forma de guerrer. Finalment, van arribar a casa de la Lola. De fet, ella tenia les coses clares abans de sortir de la discoteca. Aquella nit volia anar amb algú al llit. I l’havia trobat. Però ara, després d’aquells minuts, tenia una sensació estranya que feia temps que no sentia. Saps què, no siguis tonta, aprofita aquesta nit, que a saber quan tens una altra oportunitat com aquesta.
- Vols pujar a casa a fer la última copa? – va dir, xiuxiuejant-li a la orella.
- Sí, em ve molt de gust...sobretot amb la teva companyia.