L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3. Part 9

La Lola i en Marc van marxar cap a la dreta, tal i com havien acordat. Van avançar uns metres fins arribar a uns matolls petits però suficients per amagar-se i no ser vistos. Des d’allà, van veure als dos guàrdies que anaven parlant mentre es fumaven una cigarreta. Van arribar a la porta i van girar cua un altre cop. La Lola, que examinava amb atenció la situació, es va adonar que a un d’ells li havia caigut alguna cosa al terra, semblava el paquet de tabac, però no li va donar importància ja que al mirar al terra es va fixar que hi havien unes reixes que deurien donar a les clavegueres o a una estança de la finca. Abans, que estava més prima, hi podria passar, però ara impossible, i en Marc, encara menys. Va pensar la Lola, amb cara de decepció, pensant que havia trobat una manera d’entrar dins. Amb tot això, els guàrdies ja no hi eren i van decidir sortir del seu amagatall i dirigir-se cap a la façana per intentar forçar la porta, però tot just estaven a uns metres quan va aparèixer un dels guàrdies que venien a recuperar allò que havia perdut feia uns segons. Estúpida, Lola, error greu, molt greu. Va pensar mentre apuntava amb la pistola al guàrdia, i sense tremolar-li el pols, li va disparar directament al cor. Es va quedar tant estupefacte, que no es va adonar que l’altre ja venia amb la pistola a la mà i fent crits per avisar als seus companys. Sort que en Marc va ser més ràpid i el va matar d’un sol tret directe al front.
- Estàs bé, Lola? – li va preguntar, agafant-la pel braç i portant-la fins la porta, on es podien amagar mínimament.
- Sí, sí, disculpa’m. És la primera vegada que mato a una persona – va dir, mirant-lo amb els ulls ben oberts i amb el front ple de gotes de suor, que demostraven el seu nerviosisme.
- Tranquil·la, sempre hi ha una primera vegada. Intentaré forçar el pany. Porto unes eines que sempre van bé per obrir portes, mentre no tinguin pany de seguretat.
Va treure de la butxaca esquerre del pantaló com uns filferros però més gruixuts, amb formes corbades i amb dents, imitant unes claus fetes a mà. Al cap d’un parell de minuts, va poder obrir la porta. Ja eren a dins. Aquí començaven les coses serioses.

L’Ottavia va esperar uns minuts després que la Lola i en Marc marxessin. En Pere semblava molt nerviós, i no volia que la seva impaciència els delatés. Quan el va notar més calmat li va explicar el seu pla.
- Vull que et mantinguis tot l’estona al meu darrera, entesos? És molt fàcil, només hem de córrer pel costat de la tanca fins a aquell arbre d’allà, i després travessar el trosset de jardí que ens separa de la casa. Un cop allà ens amaguem sota aquella finestra. Hi ha prou ombra i ningú ens veurà. Estàs preparat?
- Sí senyora – va dir en Pere amb més confiança de la que sentia.
- Doncs som-hi.
L’Ottavia va arrancar a córrer cap a l’esquerra, ben enganxada a la paret. En Pere la seguia de ben a prop amb la pistola a la mà. Podia notar la seva respiració, ràpida i acompassada, com la d’algú acostumat a fer exercici. De seguida es van plantar sota l’arbre des del que tenien una bona vista de tota la casa i el seu voltant. A la part més allunyada del jardí, l’Ottavia va veure el que semblaven uns estables. Eren força grans, amb capacitat per a uns 6 cavalls. La gran porta de doble fulla era tancada, però un petit fil de llum s’esmunyia entre les fustes. Amb en Pere encara enganxat als seus talons, va córrer cap als estables. Quan van ser a tocar de la paret, una de les portes es va obrir, i un home va sortir a l’exterior. La llum que venia de dins li queia a l’esquena, aombrant-li la cara, evitant que l’Ottavia pogués veure-li bé. A dins se sentien veus que parlaven en italià, reien i s’explicaven les seves últimes conquestes, mentre a una ràdio sonava el resum de l’últim partit de la jornada.
- Ara vull que m’escoltis bé - va dir xiuxiuejant – Estic segura que el que busquem és a dins d’aquest estable, i vull entrar-hi. Com a mínim hi ha dos homes a dins més el que ha sortit a fumar així que necessitem separar-los per tenir alguna oportunitat. Vull que creïs una distracció mentre jo entro per aquella finestra que hi ha al darrera.
- Una distracció? – va preguntar en Pere
- Uns metres més enrere he vist un petit magatzem que deu ser del jardiner. Creus que podries calar-li foc? Això segur que els farà sortir.
- Sí, crec que podré. Doni’m tres minuts.
- Entesos. Quan comenci el foc vull que marxis corrents cap a l’arbre. És una bona posició des d’on vigilar-los sense que et vegin.
- Però no pot entrar-hi sola!
- Tindré més possibilitats si hi vaig sola. A més necessito que controlis que no entra ningú. Estàs apunt?
- Merda, sí! - Es va aixecar i va córrer de nou a través del jardí. En un moment es va plantar al darrera de la caseta del jardiner, fora del camp visual dels homes que vigilaven els estables. La porta era tancada amb clau, i l’única finestra que hi havia estava tapada amb fustes. Amb una rapidesa sorprenent, en Pere va córrer cap a un cantó del jardí i va tornar amb un tub de ferro per fer palanca sobre les fustes. En menys d’un minut ja n’havia tret la meitat, però com més temps passava, més s’exposava a que el descobrissin. L’Ottavia, que observava des dels estables mentre en Pere intentava obrir la finestra, va sentir unes veus que s’apropaven. Eren dos dels homes de l’estable que devien sortir a fer una cigarreta. Va girar la vista cap en Pere i va veure que encara era a la vista, arrancat fustes.
- Amaga’t! – va xiuxiuejar cap a en Pere. No volia haver de matar a aquells dos homes. Almenys no encara. Si els matava ara, els homes de dins sortirien a veure què havia passat i algú donaria l’alarma. Havien de ser discrets.
Els dos homes van sortir a l’exterior i es van encendre les cigarretes. Per sort, en Pere s’havia pogut amagar i no se’l veia per enlloc. L’Ottavia es va adonar que havia deixat de respirar i va deixar anar l’aire suaument. Va mirar cap a la caseta, i una por sobtada va pujar-li des de l’estómac. En Pere no havia tingut temps d’amagar les fustes, deixant-les a la vista, i ara intentava amagar-les des de darrera la caseta. Molt a poc a poc allargava la mà i les estirava cap a l’ombra. L’Ottavia va mirar cap als homes. Per sort estaven distrets xerrant i rient, d’esquenes a la caseta. Per la cua d’ull podia veure els moviments d’en Pere a la llum de la lluna. Massa arriscat! Deixa-les! Va pensar. De cop i volta un d’ells va girar-se per llançar la burilla i va mirar directament en direcció cap on era en Pere. L’Ottavia va girar el cap i va seguir la mirada de l’home. No hi havia res. En Pere havia aconseguit amagar totes les fustes i no havia deixat cap rastre. Uns segons més tard, els dos homes van tornar a entrar i el silenci va envoltar l’Ottavia de nou.