L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 4

A fora al carrer, l’home de dins el cotxe blanc es removia al seient. Mai li havia agradat la feina de vigilància, i amb els anys que feia que treballava per a Don Carlo, no entenia perquè li havien encarregat a ell aquella feina. Hi ha jerarquies cony!, va pensar, això podria fer-ho qualsevol dels nois!
Els dos nois nous a qui vigilava havien arribat no feia ni cinc minuts a la comissaria i ja havien anat a fer un cafè. Sempre passava igual amb els joves, es cansaven de seguida i cometien errors. Tenia una sensació estranya amb aquells dos. Era més un pressentiment, hi havia alguna cosa que no rutllava. De moment havien fet tot el que els havien dit, però havien sortit del no res i allò mai havia agradat dins la família.
Just en aquell moment l’inspectora Fuschino sortia de la comissaria. Caminava amb pas ràpid i decidit cap al centre de la plaça. Semblava una dona amb un caràcter fort, segurament forjat després de molts anys treballant com a policia. Hauria estat tant fàcil matar-la, va pensar, un tret directe al cap i prou problemes. Però les ordres eren clares i ell era un home de paraula. Va seguir-la amb els ulls fins que va desaparèixer per una cantonada. El inútils dels nous ni tan sols havien sortit del bar. Al cap de cinc minuts van aparèixer caminant tranquil·lament. El més grassonet estava explicant alguna cosa graciosa, perquè no parava de gesticular i riure. De cop i volta l’altre noi va treure’s un mòbil de la butxaca i va estar parlant durant un parell de minuts. Quan va acabar els dos nois ja no reien, van girar cua i es van dirigir cap al final de la plaça, al centre de la ciutat.
L’home del cotxe es va posar les ulleres de sol i va encendre el motor. Coneixia la ciutat molt millor que no pas aquells dos inútils i va adelantar-los per un carrer lateral. Quan els va tornar a veure totes les seves sospites es van fer realitat. Amagat en un carreró un dels nois parlava amb l’inspectora mentre l’altre vigilava el carrer. Per un moment es va sentir decepcionat. No tant pels nois, que realment l’importaven una merda, si no més aviat per l’inspectora. Se l’havia imaginada més llesta del que ara semblava. No entenia com s’havia arriscat d’aquella manera i estava segur que ella sabia que la vigilaven.
Es va esperar en un petit cafè que hi havia a l’altra banda del carrer. Volia veure quin seria el seu pròxim pas i tampoc tenia pressa. La conversa es va allargar més del que hauria estat prudent, i quan van acabar cada un va seguir un camí diferent. Darrera les seves ulleres de sol, l’home va decidir seguir al noi més grassonet. Seria una presa fàcil i atrauria a l’altre noi. Caminava tranquil, amb les mans a les butxaques, i anava mirant a les noies que es creuava. Ni una sola vegada va mirar enrere per comprovar si algú el seguia. A poc a poc, sense pressa, el caçador va anar disminuint la distància amb la seva presa, esperant el millor lloc on atacar. Era un expert, no calia córrer, i el que va fer després era mecànic, ho havia fet tantes vegades que no havia ni de pensar. Quan van arribar a l’alçada d’on havia aparcat es va apropar encara més al noi, i amb un cop sec li va obrir el cap amb la culata de la pistola. Abans que caigués a terra ja l’havia agafat i posat dins el cotxe. Ningú havia vist res, i si ho havien fet ningú diria res. Aquelles coses passaven sovint a la ciutat, i tothom coneixia el cotxe blanc atrotinat del sequaç de Don Carlo.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 3

En Jack i l’Adam havien arribat a Catania el dijous al matí, un dia més tard que les dues agents, segons els havien dit els seus contactes. Tenien un hotel reservat a la Piazza Trento, es deia Hotel Jolly Bellini Catania, situat a prop de la costa i el suficientment a prop de l’hotel on estaven les dues agents, i el suficientment apartat per amagar-se si alguna cosa anava malament. De fet, el dia es presentava mogut. Al cap de pocs minuts d’haver arribat a l’hotel ja havien rebut una trucada d’un home que estava vigilant de ben de prop a aquelles dues per a veure els moviments que feien i per controlar que no es fiquessin on no tocava.
- Digui? – va dir l’Adam, amb cara de sorprès.
- Hola, sóc el vostre contacte – va dir amb la veu distorsionada – Les dues agents ja han sortit de l’hotel, el més probable és que vagin a la comissaria. Així que ja sabeu on anar per començar la vostra feina. Aneu amb compte que tenen a dos agents que les protegeixen a totes hores. Ja sabeu que fer amb aquell parell – I va penjar el telèfon.
- Jack, posa’t les sabates que no tenim temps per descansar. – Li va dir mentre es posava una samarreta per anar més còmode.
Els dos amics van sortir disparats de l’hotel i van agafar un taxi per dirigir-se a la comissaria. De camí, l’Adam li va explicar tot el que li havia dit l’home del telèfon i van arribar a la conclusió que no es desfarien d’aquell parell d’agents, no volien matar a ningú més.
Amb les presses que portaven, no es van adonar que algú els seguia amb un cotxe blanc, una mica atrotinat per no cridar l’atenció. Era un enviat del mateix Don Carlo. No es fiava d’ells, no li agradava la gent de fora.




Després de separar-se de la Lola, l’Ottavia va anar caminat fins a la comissaria on havia treballat el seu pare. Es va sorprendre recordant el camí, com si les seves cames anessin soles, girava a cada cantonada sense haver-ho de pensar. Al cap de cinc minuts va arribar a la comissaria. L’edifici seguia més o menys igual, amb algun canvi poc important com un pavelló nou, que s’alçava al costat de l’edifici vell i la façana que havia estat restaurada.
Encara no sabia ben bé què faria. No podia presentar-se allà amb la seva placa. Com havia dit el comissari, no es podia refiar de ningú, però per l’altra banda estava segura que a hores d’ara qui ho hagués de saber ja sabria que ella era a la ciutat. Va decidir no dir el seu nom ni dir que era policia, estava segura que la seguien i que sabien quina cara tenia, però tampoc calia anar-ho pregonant als quatre vents. Va agafar aire i va entrar a la comissaria. L’interior sí que havia canviat. Tot era nou, ple de gent amunt i avall. A la dreta encara hi havia el taulell d’informació, al fons la porta que duia als despatxos i a l’esquerra les escales que duien als calabossos i als magatzems. Els fluorescents del sostre banyaven a una cinquantena de persones amb una llum freda i per tot arreu se sentien els sorolls de les oficines, telèfons i teclats d’ordinador.
Amb pas decidit va anar cap al taulell, i en un italià més que fluid es dirigí cap a l’oficial que hi seia al darrera.
- Hola bon dia. Que podria ajudar-me? – l’agent se la va mirar de dalt a baix.
- Bon dia senyora. Que vol fer una denúncia?
- No, no. Veurà, fa molts anys vaig viure aquí i vaig conèixer a uns quants dels agents que servien en aquesta comissaria, i m’agradaria tornar-los a veure. – va dir amb la seva veu més dolça.
- Ah! I de quan estem parlant? – l’agent semblava divertit.
- Ui! Ja farà més de trenta anys que no venia per aquí.
- Ostres! Deuria marxar molt petita, no? Jo no la podré ajudar. Potser hauria de parlar amb l’inspector Galiani. És dels més vells que corren per aquí, l’any que ve es jubila.- va dir mentre li picava l’ullet.
Aquests italians, va pensar l’Ottavia, sempre intentant lligar.
- I on el podria trobar agent.... – va dir inclinant-se sobre el taulell, fent com si volgués llegir-li el nom.
- Calaio, Luca Calaio, per servir-la.
- On el podria trobar agent Calaio?
- Ara mateix deu ser al seu despatx. Acaba de tornar d’esmorzar no farà ni deu minuts.
- Creus que el podries avisar? O millor encara, que em podries deixar passar? – ho va dir amb el seu millor somriure, mirant-lo directament als ulls.
- Mm...no hauria de fer-ho, però com que m’has caigut bé et deixaré entrar. Passa per aquella porta d’allà. Al fons del passadís, la porta de l’esquerra. Deixa que el truqui primer.
Mentre l’agent trucava l’Ottavia va mirar al seu voltant. A fora al carrer tot semblava molt tranquil. Asseguts a un banc va veure un parell d’avis llegint el diari. Més enllà un grup de nens jugaven amb una pilota, i una parella es petonejava sota un arbre. De sobte una cosa va cridar la seva atenció. Al fons de la plaça li va semblar veure un home assegut dins un cotxe blanc atrotinat que mirava fixament cap a la comissaria. No tenia res d’estrany, però la va posar en alerta. Tants anys de policia havien servit d’alguna cosa i es refiava molt del seu instint.
- Ja t’està esperant. – va dir-li l’agent
- Moltes gràcies Luca. Ha estat un plaer parlar amb tu. – va dir mentre es girava i enfilava cap a la porta.
- De res! Ei! Encara no sé com et dius!
L’agent es va quedar sense saber-ho. Només travessar la porta, l’Ottavia va tornar a ser la que era sempre. Una policia seria amb una feina a fer. Tot i això s’havia quedat sorpresa de l’efecte que havien tingut un parell de somriures. Normalment els homes no li feien cas i no se la miraven una segona vegada.
Quan va arribar davant de la porta va trucar i va entrar. L’inspector Galiani seia darrera d’una taula plena de papers. Tenia una mata de cabells blancs a joc amb unes seies molt poblades que feien destacar encara més els seus ulls verds. En algun altre temps havia estat un home molt atractiu, però els anys i la feina li havien passat factura. Tenia el front i el voltant dels ulls plens d’unes arrugues profundes que feien que semblés deu anys més gran del que era. L’Ottavia es va fer notar escurant-se la gola.
- Ah! Hola. En què puc ajudar-la? – va dir-li amb un somriure d’orella a orella. Tenia les dents perfectes, d’un blanc intens.
- Hola. Miri, fa uns 35 anys que vaig deixar la ciutat i en aquella època treballava un inspector que vaig conèixer. M’agradaria saber si podria trobar-lo a algun lloc.
- Trenta cinc anys són molts, però bé ho intentarem. Com es deia l’inspector que busca?
- Constanzo Fuschino.
La cara de l’inspector va canviar de cop. El somriure va desaparèixer, i de cop i volta a l’Ottavia ja no li va semblar tant amable.
- L’inspector Fuschino va morir fa molt temps, ho sento.
- Vostè el va conèixer?
- Miri, aquest és un tema que no vull tocar. Si em perdona tinc molta feina. Bon dia. – Es va aixecar i li va obrir la porta. - No he estat del tot sincera amb vostè inspector. Ja sabia que en Fuschino era mort.- L’Ottavia va respirar fons i es va quedar mirant en Galiani. No sabia què fer. Podia marxar i intentar trobar ella la informació per alguna altra banda o explicar-li la veritat a l’home que tenia al davant. Si la màfia sabia que era a la ciutat, que era el més probable, segurament ja sabrien on era i què volia fer. Ara que ho pensava era estrany que encara no haguessin intentat fer-li res. A ella o a la Lola. - Miri, ara com ara m’és igual si vostè és de fiar o no. Només vull saber com va morir el meu pare.

Llegir més...