L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 2

La Lola i l’Ottavia havien arribat a la conclusió que el millor que podien fer era separar-se per guanyar temps. Així doncs, l’Ottavia es va dirigir cap a la comissaria i la Lola al registre civil per veure si allà podia aconseguir el registre de defunció del pare de l’Ottavia. Anava per la Via Etnea, que anava a parar a la Piazza Stesicoro. Quan va arribar a la plaça en va quedar fascinada. Hi havia un gran amfiteatre romà força ben conservat, rodejat per una barana i uns quants arbres i amb una gespa molt verda, fent d’aquell lloc idoni per al repòs i contemplar aquella magnífica obra. S’hi va apropar per a veure-ho, encara que no podia perdre gaire temps. Just en aquell moment, li va venir un pensament que es remuntava uns quants anys enrere. Ella tenia 14 anys i estava amb els seus pares, que encara no s’havien separat. Anaven d’excursió a veure els seus tiets, que vivien a Tarragona, on hi passarien uns quants dies i el seu pare li va prometre que anirien a veure el teatre romà i li explicaria quatre cosetes d’aquell indret. L’únic que recordava era que els teatres romans es podien inundar d’aigua per representar-hi guerres, amb vaixells plens de soldats defensat la seva vida i lluitant per un imperi que acabaria desmuntant-se per culpa de tants problemes que els emperadors no van saber solucionar. Una llàgrima li va caure per la galta recordant aquells dies tant feliços que va passar amb els seus pares. Dos anys més tard es van separar i la Lola es va haver de buscar la vida de la millor manera que va poder. Potser no va ser la millor manera enganxar-se a les drogues però llavors era una inconscient i no sabia el que es feia. A vegades pensava que les drogues l’havien ajudat a oblidar aquell mal son que, per a ella, es va fer etern. Però era una idea que se l’havia tret del cap ràpidament, ja que les drogues no ajuden en res.
Una brisa d’aire la va despertar del seu somni i es va adonar que havia passat gairebé mitja hora i encara li quedava un bon tros per arribar al registre civil. Si feia tard al lloc on havia quedat amb l’Ottavia, la mataria. Així que va decidir agafar un taxi, tot i la mala fama que tenia Itàlia en general sobre la manera de circular que tenien. Al pujar al taxi va veure de reüll un cotxe. Què pesats que són aquests dos, a veure si s’esfumen d’una vegada i ens deixen treballar tranquil·lament. Va pensar, indignada. En un tres i no res, va arribar al registre civil de la ciutat. Era un edifici que conservava la portalada romana, però hi havien afegit a banda i banda dos edificis d’oficines i tot l’interior era nou, però intentant imitar les columnes, que n’hi havien de tot tipus, jòniques, dòriques i corínties. Quan va entrar a l’edifici, es va dirigir al taulell.
- Scusilo, signore. – Li va dir mentre que esperava que aquell bon home entengués una mica el català o el castellà.
- Buongiorno, che cosa volete? – Li va dir aquell senyor de cabell canós, amb un barba molt ben cuidada i amb uns ulls de color gris blavós.
- Scusilo – era gairebé l’únic que sabia dir – parlate il català? – Li va dir, fent una ganyota amb la cara.
- Sí, sí, parlo el català. De fet em dic Joan i sóc natural de Barcelona. El que passa que vaig venir de vacances a Catània i m’hi vaig quedar a viure. – Li va dir amb un somriure d’orella a orella. – Què hi fa una catalana per aquestes terres?
- Ostres, que bé! Avui estic de sort. Doncs miri, estic per feina, només hi estaré uns dies. Sóc...bé, sóc agent de policia i venia buscar uns documents. Em preguntava si és en aquest edifici on puc trobar el certificat de defunció d’una persona?
- Doncs sí. Encara et diré més, sóc jo mateix qui t’ha d’obrir la porta del magatzem on es guarden tots els certificats. – Li va dir, mentre obria un calaix i agafava unes claus.
- Doncs perfecte! – Va dir la Lola, mentre el seguia escales avall cap al soterrani.
Van baixar dos pisos i després van agafar el segon passadís a l’esquerra. Aquell lloc era molt més gran del que es pensava la Lola. Era un passadís curt, amb una porta al final. Les parets pintades de color blanc feien d’aquell lloc un tant estrany i fred. Hi havia un parell de fluorescents que parpellejaven i li va provocar una esgarrifança que li va recórrer l’esquena. En Joan va obrir la porta i va encendre el llum del magatzem. Era bastant gran, ple de prestatges metal·litzats de color gris, plens de capces blanques. S’hi va passar una bona estona per va trobar el certificat de defunció que buscava i en va fer unes fotocòpies. Es va acomiadar d’aquell home i va tornar a agafar el taxi per anar al bar on havia quedar amb l’Ottavia. Perfecte, no faré tard. Per cert, on són aquell parell? No veig el cotxe. És igual, s’hauran cansat. De camí van passar per aquell amfiteatre on havia estat feia poc més d’una hora i li va tornar a venir aquell pensament, però ràpidament se’l va treure del cap i es va posar a pensar en el cas. Estava impacient per a veure què havia trobat l’Ottavia. Segur que podrien treure conclusions ben aviat.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capítol 3

L’Ottavia mirava per la finestreta de l’avió. Ja feia més de dues hores que volaven, i començava a fer-se-li pesat. Al seu costat la Lola dormia profundament, amb els papers del cas sobre la falda i un gintònic a sobre la safata. Tot i que no ho demostrava, estava molt orgullosa d’ella. Feia poc que s’havia incorporat al cos, però ja demostrava les dots i l’instint dels bons policies. Havia superat el seu problema amb les drogues, i sempre estava disposada a treballar fins a l’hora que fes falta. Era jove i massa impulsiva, però amb els anys estava segura que ho controlaria.
Havien marxat no feia ni vint-i-quatre hores però ja se sentia molt lluny de la ciutat que tant odiava. Va pensar en els carrers foscos i bruts, el riu contaminat, la gent grisa i trista que simplement passava per la vida, sense gaudir-ne. Tota aquella merda l’havia tornat tal i com era, amargada i desconfiada.
L’avió va començar el seu lent descens retornant-la al present. La Lola seguia dormint, despreocupada i tranquil·la. El mediterrani, d’un color blau intens, s’estenia vast i enorme sota seu, obrint-se cap a l’Àfrica. A mida que baixaven va començar a distingir els pobles, els camps i els camins. Les cases, pintades de colors clars per repel·lir la calor, s’amuntegaven al voltant de carrers de pendents impossibles, aferrant-se a la muntanya per no caure al mar, on petites barquetes flotaven balancejant-se al ritme de les ones.
Al cap d’uns minuts van arribar a Catania. Havia crescut molt des que havia marxat feia més de 30 anys, però encara tenia aquell encant de les ciutats italianes, caloroses, plenes de llum i soroll. Amb un cop de colze va despertar a la Lola.
- Lola, ja hem arribat.
- Mm... – va contestar ella amb els ulls tancats. – m’he quedat fregida!
- Au va, desperta’t que hem d’anar baixant.
Quan van sortir de l’aeroport va ser com si haguessin obert la porta d’un forn. La calor era insuportable i l’elevada humitat no ajudava. En un moment estaven xopes de suor.
- Espero que l’hotel tingui aire condicionat! – va dir la Lola
- L’ha reservat el departament.... – va dir l’Ottavia mig rient.
- Uf!
Van parar un taxi i es van dirigir cap al centre de la ciutat. L’hotel estava situat a la part vella, molt a prop de la Via Etnea, el carrer més important de la ciutat. Només arribar van decidir deixar la feina pel dia següent, era massa tard per posar-se a investigar, i en el fons sabien que no els vindria d’una dia.
Al entrar a l’habitació es van quedar sorpreses de la generositat del cos de policia. Les havien registrat en una habitació doble on les dues sales es comunicaven pel lavabo. Cada una tenia un enorme llit de matrimoni i una taula amb dues cadires. L’Ottavia es va posar a desfer de seguida la seva maleta, mentre la Lola s’asseia a la vora del llit.
- Vols que anem a fer una volta i prenem alguna cosa? Encara es d’hora – va dir la Lola.
- Em sembla que no Lola, estic una mica cansada i la veritat és que em fa mal el cap. Em dutxaré i em ficaré al llit si no et molesta.
- No diguis tonteries, és clar que no em molesta. I si no et molesta a tu, jo sí que aniré a fer un vol. Fa una nit molt bona! A veure què pesco! - va dir rient.
- Està bé, però vigila, que et conec.
Quan va estar sola, l’Ottavia es va treure les sabates i es va estirar al llit. Estava massa cansada fins i tot per dutxar-se. El viatge l’havia deixat baldada, i el cop del cap encara li feia mal. Una brisa fresca entrava per la finestra, movent les cortines, refrescant l’ambient. De cop i volta es va trobar pensant en el comissari i en la reunió que havien tingut abans de marxar. Amb els ulls tancats podia veure tota l’escena com si estigués tornant a passar en aquells moments.
- Em pot repetir el que m’ha dit Fuschino? Perquè no l’he acabat d’entendre! - va dir el comissari aixecant-se de la cadira.
- Li he demanat permís per a poder anar a Itàlia senyor. Crec que seria bo per al cas...
La cara el comissari no augurava res de bo. Passejant-se amunt i avall de l’habitació, amb les mans als malucs, s’assemblava a un lleó engabiat.
- Se n’adona que això es una temeritat! Ells ja saben qui és vostè inspectora. No creu que l’estaran vigilant? A vostè i a l’agent Gomes? A tots nosaltres. Anar a Itàlia és provocar-los. Des d’aquí podem fer la nostra feina sense riscos innecessaris.
- Potser sí que ens vigilen, i potser sí que és un risc innecessari, però necessito anar a Sicília senyor. Hi ha massa coses que apunten cap a mi en aquest cas. No és un assassinat com qualsevol altre que haguem resolt i vostè ho sap. Necessito saber quina relació té el meu pare en tot això. Necessito saber de quina manera estava relacionat amb la màfia i tot això només ho sabré si vaig a Sicília. – Va dir l’Ottavia. Se sentia tranquil·la i segura de sí mateixa. Va aguantar-li la mirada al comissari, que havia parat de voltar per l’habitació i s’havia repenjat a la vora de la taula, de cara a ella.
Van passar uns minuts fins que finalment en Niemans va parlar. Havia tret una cigarreta que ara penjava dels seus llavis, consumint-se. Va fer una última calada i la va esclafar dins el cendrer.
- Entesos – va dir mentre treia el fum. – Però hi ha un parell de condicions. Vull que en Marc i un altre agent les acompanyin. Tranquil·la, no s’alteri, – va dir abans que l’Ottavia pogués queixar-se. – ni tan sols els veurà, però els penso enviar com a protecció. L’altra cosa que vull que facin és trucar-me cada dia. Vull saber tot el que fan, i si sospiten que estan en perill vull que tornin immediatament, està clar? No vull alertar a la policia siciliana perquè tothom sap que està plena de talps, o sigui que estaran pràcticament soles.
- Està bé. Li prometo que no ens hi estarem més del necessari. A mi tampoc em fa massa gràcia ficar-me al cau del llop, però ha d’entendre que ho necessito senyor.
El comissari es va aixecar de la taula i va anar cap a la finestra. L’Ottavia el coneixia bé i sabia que aquell gest significava la fi de la reunió. Es va aixecar de la cadira per marxar, però en Niemans va tornar a parlar.
- Fuschino, fa molts anys que ens coneixem. – no era una pregunta sinó una afirmació. – Em passat bones i males èpoques, i sempre ha estat una bona agent. No cal que li digui que em sabria molt de greu si li passés alguna cosa. – va dir mentre la mirava fixament. Van ser dos segons, però per a l’Ottavia va ser una eternitat. Finalment el comissari es va aclarir la gola i va asseure’s a la cadira. – Ara parlem de coses pràctiques. Quan pretenen marxar?
- Demà mateix si trobem avió senyor.
- Doni’m un dia i marxin demà passat, necessito fer un parell de coses i no vindrà de vint-i-quatre hores.
- Esta bé doncs. Marxarem el dimecres.
L’endemà al matí l’Ottavia es va llevar abans de les vuit, renovada després de dormir profundament. Va desfer les maletes que no havia desfet la nit anterior i va començar a instal·lar-se. Quan va acabar la meitat de l’habitació era una versió en miniatura del seu despatx. La paret de davant del llit era plena de fotografies de cadàvers, armes dels crims, possibles sospitosos i mapes plens de xinxetes. A sobre la taula hi tenia la pistola, l’ordenador i tots els informes del cas. La Lola va entrar per la porta del lavabo.
- Bon dia! – se la veia radiant. S’havia posat uns texans ajustats i una samarreta blanca sense mànigues. Portava la pistola al maluc, i s’estava recollint els cabells en una cua.
- Bon dia Lola. Què tal la nit?
- Pse...res de bo.- Va dir mentre badallava. - Saps que ahir em va semblar veure a en Marc aquí fora?
- Sí...no t’ho havia dit. Tindrem una mica de companyia.
- Doncs no sé si ens seran massa útils si jo ja els he vist només arribar!
- Ordres del comissari. Volia que tinguéssim certa protecció per si les coses van malament. – va dir l’Ottavia mentre obria la porta.
- Què tens pensat fer avui? La veritat és que no sabria per on començar... – Anaven baixant les escales, i de seguida es van trobar al carrer. Un carrer ple de llum i colors, crits de nens que jugaven i dones grans que comentaven el dia assegudes en grups petits davant les cases.
- Crec que el millor serà anar a la comissaria on treballava el meu pare. També hauríem d’anar a buscar el seu certificat de defunció. La majoria dels seus companys ja deuen ser morts, però potser encara trobem algú que el conegués en vida...
Anaven tant concentrades que no es van adonar que un parell d’ulls les observaven des de l’altra banda del carrer. Eren uns ulls foscos que s’amagaven darrera unes ulleres de sol. Les va observar fins que van girar una cantonada i llavors va fer una trucada.

Llegir més...