Actualització pdf's

He actualitzat perquè no em pressioneu més, però NO he fet la revisió. Només he passat el corrector del word i he sangriat per sobre així que poden haver-hi molts errors. Ya está bien para un apaño, no?

Si alguien tenía ansia para leerlo en pdf porque le resulta más cómodo por fin puede. Y los q lo leen en castellano también, jujujuju, ya no hay excusa!

oh, socorrooo!! NO ME MORDÁIS MÁS!!!!

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3. Part 9

La Lola i en Marc van marxar cap a la dreta, tal i com havien acordat. Van avançar uns metres fins arribar a uns matolls petits però suficients per amagar-se i no ser vistos. Des d’allà, van veure als dos guàrdies que anaven parlant mentre es fumaven una cigarreta. Van arribar a la porta i van girar cua un altre cop. La Lola, que examinava amb atenció la situació, es va adonar que a un d’ells li havia caigut alguna cosa al terra, semblava el paquet de tabac, però no li va donar importància ja que al mirar al terra es va fixar que hi havien unes reixes que deurien donar a les clavegueres o a una estança de la finca. Abans, que estava més prima, hi podria passar, però ara impossible, i en Marc, encara menys. Va pensar la Lola, amb cara de decepció, pensant que havia trobat una manera d’entrar dins. Amb tot això, els guàrdies ja no hi eren i van decidir sortir del seu amagatall i dirigir-se cap a la façana per intentar forçar la porta, però tot just estaven a uns metres quan va aparèixer un dels guàrdies que venien a recuperar allò que havia perdut feia uns segons. Estúpida, Lola, error greu, molt greu. Va pensar mentre apuntava amb la pistola al guàrdia, i sense tremolar-li el pols, li va disparar directament al cor. Es va quedar tant estupefacte, que no es va adonar que l’altre ja venia amb la pistola a la mà i fent crits per avisar als seus companys. Sort que en Marc va ser més ràpid i el va matar d’un sol tret directe al front.
- Estàs bé, Lola? – li va preguntar, agafant-la pel braç i portant-la fins la porta, on es podien amagar mínimament.
- Sí, sí, disculpa’m. És la primera vegada que mato a una persona – va dir, mirant-lo amb els ulls ben oberts i amb el front ple de gotes de suor, que demostraven el seu nerviosisme.
- Tranquil·la, sempre hi ha una primera vegada. Intentaré forçar el pany. Porto unes eines que sempre van bé per obrir portes, mentre no tinguin pany de seguretat.
Va treure de la butxaca esquerre del pantaló com uns filferros però més gruixuts, amb formes corbades i amb dents, imitant unes claus fetes a mà. Al cap d’un parell de minuts, va poder obrir la porta. Ja eren a dins. Aquí començaven les coses serioses.

L’Ottavia va esperar uns minuts després que la Lola i en Marc marxessin. En Pere semblava molt nerviós, i no volia que la seva impaciència els delatés. Quan el va notar més calmat li va explicar el seu pla.
- Vull que et mantinguis tot l’estona al meu darrera, entesos? És molt fàcil, només hem de córrer pel costat de la tanca fins a aquell arbre d’allà, i després travessar el trosset de jardí que ens separa de la casa. Un cop allà ens amaguem sota aquella finestra. Hi ha prou ombra i ningú ens veurà. Estàs preparat?
- Sí senyora – va dir en Pere amb més confiança de la que sentia.
- Doncs som-hi.
L’Ottavia va arrancar a córrer cap a l’esquerra, ben enganxada a la paret. En Pere la seguia de ben a prop amb la pistola a la mà. Podia notar la seva respiració, ràpida i acompassada, com la d’algú acostumat a fer exercici. De seguida es van plantar sota l’arbre des del que tenien una bona vista de tota la casa i el seu voltant. A la part més allunyada del jardí, l’Ottavia va veure el que semblaven uns estables. Eren força grans, amb capacitat per a uns 6 cavalls. La gran porta de doble fulla era tancada, però un petit fil de llum s’esmunyia entre les fustes. Amb en Pere encara enganxat als seus talons, va córrer cap als estables. Quan van ser a tocar de la paret, una de les portes es va obrir, i un home va sortir a l’exterior. La llum que venia de dins li queia a l’esquena, aombrant-li la cara, evitant que l’Ottavia pogués veure-li bé. A dins se sentien veus que parlaven en italià, reien i s’explicaven les seves últimes conquestes, mentre a una ràdio sonava el resum de l’últim partit de la jornada.
- Ara vull que m’escoltis bé - va dir xiuxiuejant – Estic segura que el que busquem és a dins d’aquest estable, i vull entrar-hi. Com a mínim hi ha dos homes a dins més el que ha sortit a fumar així que necessitem separar-los per tenir alguna oportunitat. Vull que creïs una distracció mentre jo entro per aquella finestra que hi ha al darrera.
- Una distracció? – va preguntar en Pere
- Uns metres més enrere he vist un petit magatzem que deu ser del jardiner. Creus que podries calar-li foc? Això segur que els farà sortir.
- Sí, crec que podré. Doni’m tres minuts.
- Entesos. Quan comenci el foc vull que marxis corrents cap a l’arbre. És una bona posició des d’on vigilar-los sense que et vegin.
- Però no pot entrar-hi sola!
- Tindré més possibilitats si hi vaig sola. A més necessito que controlis que no entra ningú. Estàs apunt?
- Merda, sí! - Es va aixecar i va córrer de nou a través del jardí. En un moment es va plantar al darrera de la caseta del jardiner, fora del camp visual dels homes que vigilaven els estables. La porta era tancada amb clau, i l’única finestra que hi havia estava tapada amb fustes. Amb una rapidesa sorprenent, en Pere va córrer cap a un cantó del jardí i va tornar amb un tub de ferro per fer palanca sobre les fustes. En menys d’un minut ja n’havia tret la meitat, però com més temps passava, més s’exposava a que el descobrissin. L’Ottavia, que observava des dels estables mentre en Pere intentava obrir la finestra, va sentir unes veus que s’apropaven. Eren dos dels homes de l’estable que devien sortir a fer una cigarreta. Va girar la vista cap en Pere i va veure que encara era a la vista, arrancat fustes.
- Amaga’t! – va xiuxiuejar cap a en Pere. No volia haver de matar a aquells dos homes. Almenys no encara. Si els matava ara, els homes de dins sortirien a veure què havia passat i algú donaria l’alarma. Havien de ser discrets.
Els dos homes van sortir a l’exterior i es van encendre les cigarretes. Per sort, en Pere s’havia pogut amagar i no se’l veia per enlloc. L’Ottavia es va adonar que havia deixat de respirar i va deixar anar l’aire suaument. Va mirar cap a la caseta, i una por sobtada va pujar-li des de l’estómac. En Pere no havia tingut temps d’amagar les fustes, deixant-les a la vista, i ara intentava amagar-les des de darrera la caseta. Molt a poc a poc allargava la mà i les estirava cap a l’ombra. L’Ottavia va mirar cap als homes. Per sort estaven distrets xerrant i rient, d’esquenes a la caseta. Per la cua d’ull podia veure els moviments d’en Pere a la llum de la lluna. Massa arriscat! Deixa-les! Va pensar. De cop i volta un d’ells va girar-se per llançar la burilla i va mirar directament en direcció cap on era en Pere. L’Ottavia va girar el cap i va seguir la mirada de l’home. No hi havia res. En Pere havia aconseguit amagar totes les fustes i no havia deixat cap rastre. Uns segons més tard, els dos homes van tornar a entrar i el silenci va envoltar l’Ottavia de nou.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3. Part 8

En Noah se’n feia creus del que havia vist feia uns minuts. No es podia creure que el seu millor amic, amb qui podia compartir qualsevol cosa, explicar-li els seus sentiments, sortir a prendre unes copes, el seu únic amic, havia mort. Dins seu lluitaven dues forces que no acabaven mai la seva batalla, no sabia què li feia més mal, si la mort del seu amic o la manera com havia mort, assassinat pel Don. No es podia treure la imatge de la cara d’en Nathaniel amb un forat al front regalimant sang, la paret tenyida de vermell alhora que el Don es netejava amb un mocador blanc les gotes que li havien anat a parar a la cara. Ell, lligat a la cadira, només a uns metres d’aquella escena tant macabra, també tacat amb la sang del seu company. De fons, el silenci. Ni crits, ni somriures a les cares dels seus segrestadors, ni soroll de les cadenes dels gossos. Només la fressa del vent que entrava per una finestreta sobre el seu cap i un raig de llum il·luminant l’estança. Una estranya tranquil·litat desprès de la tempesta.
No va veure cap on el portaven, ja que li van col·locar una bossa negra al cap i tampoc el van deixar que caminés. Un cop el van deixar, li van treure la bossa i li van donar un plat amb una mica d’arròs blanc. Va suposar que era per sopar, ja que hi havien unes reixes per on es podia veure el terreny de la casa i hi entrava la llum de la Lluna. No es va esperar ni un segon, ni tan sols va desconfiar de que hi haguessin posat alguna mena de verí.
Era una habitació poc il·luminada, de pedra. Només disposava d’un llit i un forat al terra que anava directament a les clavegueres per a fer les seves necessitats. Quina merda, Noah, ara qui et vindrà a buscar? Segur que aquelles dues han marxat a casa i no les tornaré a veure mai més. No sé que fas esperant a que passi alguna cosa. Si tingués una corda, tot seria més fàcil. Va pensar en Noah, estirat al llit, que era força còmode per ser el d’una cel·la.
Els minuts i les hores anaven passant i no podia dormir. Estava massa nerviós, feia molta humitat i tenia la camisa xopa. De cop i volta, va sentir un soroll, que venia d’uns metres més enllà, fora, a l’aire lliure. Un altre! No sabia que estava passant, però s’anava aproximant. No n’estava segur, però semblaven trets.

Un cop l’Ottavia i la Lola van saltar la tanca, l’Ottavia va avançar uns metres i es va amagar darrere d’uns matolls. La Lola la va seguir però es va quedar un parell de metres darrere seu, amagant-se darrere l’arbre. Des d’aquella distància podien veure tota la casa. A mà dreta, hi havia una porta petita, que deuria portar a les habitacions del majordom i la seva família. A mà esquerra, hi havia la porta principal, de fusta robusta de color marro fosc, amb forma de ferradura i una finestreta per poder veure qui trucava. Més enllà, a l’esquerra de l’edifici, hi havia el que semblava un magatzem de palla o un graner, però no es podia acabar de determinar, ja que quedava mig amagat darrera la casa. Van esperar una estona a veure si veien guàrdies vigilant la finca per veure quina rutina seguien. En total en van contar 4, dos que anaven des de la porta petita cap a mà dreta i els altres dos que anaven des de la porta principal cap a l’edifici que quedava al darrera. Tranquil·la Lola, si em pogut amb l’home que hi havia fora, podrem amb aquests 4. Es va dir a ella mateixa, amb ironia. La Lola es mirava a l’Ottavia, que examinava el terreny i estava segura que ella també havia vist el mateix, només calia la senyal. De sobte, una mà la va agafar per l’espatlla. Ella, agafant la mà ben fort, es va girar, li va clavar una cop al genoll i el va tirar al terra amb el braç pressionant-li el coll.
- Lola! – va dir, xiuxiuejant – sóc jo, en Marc. – La Lola va deixar de pressionar i se’l va quedar mirant amb cara de desconfiança, ja que no li veia bé la cara. – Que sí dona, jo i en Pere, veníem darrere vostre i quan em vist que saltàveu la tanca, hem decidit seguir-vos – li començava a faltar la respiració.
- Lola, tranquil·la, és en Marc – li va dir l’Ottavia, apartant-li el braç del coll – ja ens va bé que estigueu aquí, ara som 4 contra 4, més els que hi hagi a dins. – va dir, somrient a en Marc i al seu company.
- La veritat és que no em fa molta il·lusió – va dir en Pere, amb veu tremolosa – però no vull tenir remordiments de consciència si us passa alguna cosa i no us he ajudat.
- D’acord, d’acord. No hi ha temps per posar-nos tendres. A veure, Lola, tu aniràs amb en Marc cap a la dreta, a veure si pots entrar per la porta petita. En Pere i jo anirem cap a l’esquerre a veure si tenim sort i hi ha alguna finestra oberta, entesos? – va dir l’Ottavia, amb veu autoritària, fent notar qui era allà la superior.
- Si! – van dir els tres agents a la vegada.
- Doncs som-hi, aneu molt en compte. Ens veiem a dins.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 7

A només uns quilòmetres de la finca del Don, la Lola i l’Ottavia intentaven decidir què farien. Per una banda estava clar que ja no podien seguir amb la investigació com si res. Mai havien tingut esperances de passar desapercebudes, però per culpa d’aquell parell d’ineptes tot se n’havia anat a la merda massa d’hora. Però també estava clar que no podien marxar cap a casa ni podien deixar-los allà a la seva sort. Era per culpa seva que s’havien ficat en tot aquell merder i el mínim que podien fer era intentar ajudar-los.
- Ja sé que és el pitjor que podria haver passat senyor, però en el fons eren només un parell de nanos sense experiència i això nosaltres ho sabíem. - L’Ottavia parlava amb el comissari.
- Nosaltres ho sabíem sí, però ells sabien on es ficaven. Van ser ells que van accedir a infiltrar-se al grup, i van ser ells els que van decidir seguir infiltrats quan els van proposar per anar a Catania a seguir-vos. No puc permetre que dues de les meves agents es llencin soles a una missió de rescat suïcida.
- Però no veu que els mataran? – va cridar l’Ottavia – I tot per culpa meva! Si no hagués insistit en venir aquí a investigar sobre el meu pare, res de tot això no hauria passat! No tenia cap dret a arrossegar-los a tots fins aquí per una obsessió personal.
- No només era una obsessió personal Fuschino. No les hauria deixat marxar si no pensés que aquesta investigació pot ajudar a resoldre el cas que tenim entre mans. El que està clar ara és que vostè i l’agent Gomes han de tornar de seguida, allà ja no hi poden fer res. Vull....
- No podem deixar-los! – va interrompre l’Ottavia.
- Vull que agafin el pròxim avió que surti cap aquí de seguida m’ha entès? – va dir el comissari fent notar la seva autoritat – És una ordre.
- Sí senyor, com vostè vulgui.
L’Ottavia va penjar. Estava emprenyada i decepcionada. No entenia com el comissari podia deixar a aquells dos pobres nois en mans del Don tant tranquil·lament. No s’hauria pensat mai que el comissari pogués tenir aquella sang freda. Ella no la tenia, i per primer cop a la vida va decidir no obeir una ordre directa.
Havien d’actuar ràpid, havien trucat als nois feia menys de 2 hores, però a hores d’ara ja podien ser molt lluny. Això si eren vius.
- Lola, corre. Hem de marxar. – Parlava amb presses.
- Marxar? Què ha dit el comissari?
- Ha dit que els deixem aquí i que tornem cap a casa. Però no penso fer-ho – va dir abans que la Lola pogués queixar-se. – Hem d’ajudar a aquell parell Lola, encara que això signifiqui la meva carrera. Estàs amb mi?
- És clar que sí, ja ho saps.
- Doncs va!
- Però a on anem? Què fem?
- No crec que sigui massa difícil trobar la casa del mafiós més important de l’illa, no creus?
- I què pretens? Anar fins allà i trucar a la porta?
- Seria una possibilitat - va dir l’Ottavia tota divertida – però abans d’haver dit hola ja seriem mortes. Aquesta gent no s’entretén amb formalitats i els hi és igual si som policies o no. Hi haurem d’entrar de nit. Tindrem més possibilitats.
- De nit? Merda Ottavia, sempre m’havia pensat que jo era la impulsiva de les dues! T’estàs sentint? Pretens que entrem nosaltres dues soles a casa d’un dels mafiosos més poderosos del món? No voldria entrar-hi ni amb tot l’exèrcit al darrera!
- Jo tampoc Lola, però aquí no tenim a ningú que ens ajudi. Aquells pobres nois depenen de nosaltres, i si no hi anem moriran. Tranquil·la, tot sortirà bé – va dir-li amb un somriure trist als llavis – Au va. A més no et queixaves que volies aventures?
- Això era quan ens passàvem els dies assegudes al bar. Últimament n’he tingut massa d’aventures...
Al cap d’unes hores ja ho tenien tot preparat. Havia estat ridículament fàcil trobar la casa del Don, i ara l’únic que havien de fer era esperar a que es fes de nit. L’Ottavia se sentia estranyament calmada. En aquell racó fosc, al costat de l’entrada a la mansió, no parava de repassar tots els passos que haurien de seguir. Esperar a que passés el guarda, saltar la tanca i córrer cap al racó més allunyat de la casa. Era fàcil.
La Lola no semblava estar tant segura del pla, no parava de repassar les seves armes i la munició mentre mirava constantment cap a dins el fosc jardí. Què podien fer elles dues? Només tenien les seves armes reglamentàries, no sabien què hi havia dins ni si hi hauria més homes vigilant la casa. Però com sempre, confiava cegament en l’Ottavia, i el remordiment hauria estat massa fort si hagués deixat a aquells dos nois a la seva sort.
Just en aquell moment, la lluna es va amagar. L’Ottavia va fer una senyal amb el cap, el guarda s’apropava i de seguida estaria a la seva alçada. Amb un moviment ràpid, la Lola es va aixecar i es va posar en situació. Hi havia un roure enorme que projectava una ombra sobre el camí i l’amagava de la vista. Es va esperar uns segons i just en el moment en que el guarda passava li va donar un fort cop al cap amb la culata de la seva arma. Va caure amb un soroll sord al terra, com un sac. L’Ottavia el va agafar per les cames i el va amagar entre unes plantes, emmordassat i lligat de mans i peus. Tot havia estat tant ràpid que la lluna encara no havia sortit de darrera els núvols. Les dues dones es van mirar. La Lola tenia els ulls lluents i un estrany somriure als llavis, respirava entretalladament com si acabés de córrer els cent metres llisos. L’Ottavia seguia calmada, amb el cap clar.
Van somriure’s l’una a l’altra, i amb un moviment àgil, van saltar la tanca.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 6

- Heu arribat fins molt lluny, Adam i Jack - va somriure, ensenyant un dentadura blanca i tocant-se la barba amb la mà dreta. - O us hauria de dir Noah i Nathaniel? – El somriure es va anar apagant poc a poc.
Els dos amics es van mirar. No sabien què dir. No sabien com reaccionar. No sabien com havien arribat a aquell extrem. No sabien com havien endevinat els seus noms. L’única cosa que sabien era que els hi quedaven pocs minuts de vida. De sobte, en Noah va veure de reüll com l’home del vestit blanc treia alguna cosa d’una butxaca interior de l’americana. Era una pistola. Va apuntar al seu company al cap. S’hi va acostar una mica més, fins que el ferro de la seva pistola va tocar la dèbil carn del cap d’en Nathaniel. I sense pensar-ho dues vegades, va disparar a boca de canó. La sang va arribar fins on era en Noah, i el vestit blanc immaculat i blanc del Don va quedar tacat de la sang del seu amic.
- Tanqueu-lo. Esperarem un dia més. – Va dir sorprenentment calmat als seus homes, mentre mirava a en Noah amb una mirada gèlida i plena d’odi.


Mentre travessava el jardí en direcció a la casa, el Don es va mirar la màniga dreta de la jaqueta. Feia cinc minuts era d’un blanc immaculat però ara tenia una petita esquitxada de sang a l’alçada del canell. La resta del vestit seguia impecable, però aquelles taques ja no marxarien, i hauria de fer-se un vestit nou. Va entrar a casa i es va dirigir cap al seu despatx. En un moment ja havia trucat al sastre i s’havia canviat de roba. El Don era un home elegant. El seu pare sempre li havia dit que a un home se’l respectava més si anava ben vestit i polit, i ell ho havia aplicat sempre al peu de la lletra. S’estava posant els bessons als punys de la camisa quan algú va trucar a la porta.
- Avanti!
- Don, perdoni que el molesti - era en Fabio – ja està tot arreglat. On vol que deixem el cos?
- Em sembla que no caldrà que l’anem a deixar enlloc. Estic segur que elles vindran per sí mateixes. Ja no cal jugar al gat i al gos amb aquestes agents. En aquesta obra tots els actors ja han sortit a escena i només queda per veure’n el desenllaç. Heu tingut algun problema més amb els Pessoto? - va dir canviant de tema.
- No Don. Tot en ordre.
- Està bé Fabio. Gràcies.
Així que en Fabio va haver sortit el Don es va asseure al piano. Tocar no només el relaxava sinó que l’ajudava a pensar. Va començar tocant Chopin, com sempre, però es va sorprendre tocant Clair de Lune de Debussy. Havia estat una de les seves peces preferides en la seva joventut però feia anys que no la tocava. Evocava records i sensacions que havia decidit enterrar feia anys, quan havia deixat de ser un noi per convertir-se en un home.
Les notes el van transportar al passat, a un temps on no s’havia de preocupar de mirar per sobre l’espatlla, a un temps on les tardes eren llargues passejades per la platja, sentint la mà petita d’una noia entre els dits, no l’acer fred d’una pistola.
Quan l’ultima nota va apagar-se, el Don es va obligar a pensar en tot allò que havia guanyat durant els darrers anys. Era un dels homes més poderosos de tota l’illa, tenia negocis milionaris per tot el món, tres cases i un veler. Els seus amics l’apreciaven i els seus enemics el respectaven. Tenia una dona meravellosa, i una filla preciosa que seria una bona metgessa. No podia demanar res més, però aquella cançó li havia fet recordar un somriure i uns ulls verds.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 5

L’Ottavia estava emprenyada. No entenia com se’ls havia acudit a aquell parell abordar-la pel carrer. La bronca havia estat monumental però inútil. Sabia que la seguien, i ara els dos nois i tot l’operatiu estava en perill. Així que es va separar d’ells va córrer cap on s’havia de trobar amb la Lola.

- Són idiotes o què, aquest parell? Mira que els hi vam deixar clar - deia la Lola, més emprenyada que mai. No es podia creure el que li estava dient la seva companya i amiga.
- Doncs sí, creu-te el que et dic. M’han parat al mig del carrer, molt nerviosos, que volien parlar amb mi immediatament. Sort que hi havia un carreró allà mateix, però estic convençuda que ens han vist i ara tindrem molts problemes. Potser haurem de tornar cap a casa sense cap tipus d’informació per culpa d’aquells inútils.
- No diguis això, Ottavia! Tinc el certificat de defunció i tu has pogut comprovar que la gent s’espanta quan els hi parles del teu pare i no volen parlar del tema, estem més a prop que mai! - Deia, mentre l’agafava pels braços.
- Potser tens raó. Ens quedarem uns dies més a veure si podem aconseguir més informació. Tornaré a anar a la comissaria a parlar amb aquell home, però fora del seu horari de feina, potser així aconsegueixo que em digui alguna cosa.
- Així m’agrada, Ottavia! Per cert, què hem de fer amb aquell parell? Haurem de parlar amb ells i avisar-los perquè vagin en compte, o inclòs que se’n vagin del país, que més aviat ens fan nosa. - Va dir, mig indignada.
- Sí, es veritat. Vaig a trucar-los.
Primer va trucar a en Jack i no va contestar, directament va sortir el contestador. Tot seguit, va trucar a l’Adam i tampoc va contestar, però aquest sí que donava senyal. L’Ottavia de seguida va sospitar, de ben segur que els havien enxampat parlant amb ella i ara estarien en un cotxe, amb el cap tapat amb una bossa negra, de camí a casa del Don. Merda, merda! Ara què se suposa que hem de fer la Lola i jo? Els hem d’anar a ajudar?.
- Ottavia, què està passant? - Va preguntar la Lola, amb cara de preocupació - És el que em penso jo? No contesten, oi?
- No, no han contestat. Cap dels dos. Tenim un problema. Ara segur que ens seguiran i no ens deixaran treballar tranquil·lament. Hauré de trucar al comissari, a veure què ens diu que fem. – Va dir, mentre s’asseia en un banc, derrotada.
- Serà el millor, però saps que ens dirà? Ens dirà que oblidem a aquests dos nois i que tornem a la ciutat i que deixem el cas. Que agafem unes vacances pagades i tot arreglat. I a mi no em dona la gana deixar a aquells dos nanos sols per aquí, m’entens? – Començava a estar enfadada.
- Sí, sí, t’entenc. Però la meva obligació és trucar al comissari i explicar-li la situació i ell decidirà, d’acord? - Li va dir amb un veu suau, intentant calmar-la.
- D’acord, d’acord. Anem a l’hotel i truquem al comissari, a veure què ens diu. Apa, som-hi!
Les dues amigues es van aixecar del banc i van agafar el primer taxi que van veure. Es van dirigir a l’hotel amb el pensament submergit amb el que els hi podia passar als dos nois. Segur que ja estarien a casa del Don, i això volia dir que haurien de patir moltes calamitats, sinó la mort, abans que elles poguessin fer alguna cosa. Però ho havien de fer, si més no intentar-ho. No podien deixar-los allà, tirats i abandonats i fugir amb la cua entre les cames. Tenien poc temps, potser un dia com a molt, però estaven preparades i estaven molt segures del que anaven a fer. Només els hi calia una cosa: el permís del comissari. O no.
Quan es va despertar, no recordava el que li havia passat. No sabia on estava ni com havia vingut. Sentia unes veus llunyanes, parlaven italià i cridaven molt, estaven nerviosos, i això no li agradava gens. De sobte, li va venir un dolor terrible al cap i no va poder aguantar un gemec. Va obrir els ulls, però ho veia tot negre, com si no hi hagués llum. Per un moment, es va posar molt nerviós, a cridar, es pensava que li havien arrancat els ulls o ves a saber què. Però de sobte, un home li va treure la caputxa i un llum encegador va far que tornés a tancar els ulls i a obrir-los poc a poc, per a que la vista s’adaptés. Mica en mica, va començar a veure on era. Era un estable molt gran, per a 4 o 6 cavalls, segurament. Però era estrany, perquè no n’hi havia cap. Estava tot tancat, menys les finestres del pis de dalt, on guardaven la palla, que eren obertes per a deixar entrar la llum. Mica en mica, quan va anar recuperant la visió, es va a adonar que algú el mirava des d’una cadira, una mica més enllà d’on era ell. Va forçar la vista i va veure una figura molt familiar. Sí, era el seu company, l’Adam. Tenia un trau al cap i li sagnava bastant, però no es queixava. Es van mirar durant uns minuts. Sabien que no es podien dir res perquè de ben segur que el hi fotrien una pallissa si vocalitzaven una sola síl·laba. La situació no es presentava agradable. Davant seu tenien a un parell d’assassins amb un gos cadascú, disposats a atacar i matar en el moment que el seu amo el hi ho digués. Més a prop d’on eren ells, hi havia un altre home, una mica més baix, però amb una cara de mala llet que feia por. Portava una mena de corda amb un estrep al final i els mirava fixament, mentre anava jugant amb el seu instrument de tortura. I per acabar-ho d’adobar, hi havia un silenci aterrador només trencat pel soroll d’una finestra, balancejada pel fred vent que hi havia en aquell indret.
Al cap de pocs minuts, algú va entrar. Anava molt ben vestit, amb un vestit blanc i sabates a joc, amb una corbata i camisa negres. Tenia el cabell engominat cap enrere i una barba molt ben arreglada. Les arrugues del front i del costat dels ulls indicaven que aquell home ja passava la seixantena i que havia viscut molt intensament la seva vida, al límit. Sense dubte era el Don, Don Carlo. Es va apropar als dos amics i se’ls va quedar mirant fixament una estona, decidint a qui mataria primer.
- Heu arribat fins molt lluny, Adam i Jack - va somriure, ensenyant un dentadura blanca i tocant-se la barba amb la mà dreta. - O us hauria de dir Noah i Nathaniel? – El somriure es va anar apagant poc a poc.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 4

A fora al carrer, l’home de dins el cotxe blanc es removia al seient. Mai li havia agradat la feina de vigilància, i amb els anys que feia que treballava per a Don Carlo, no entenia perquè li havien encarregat a ell aquella feina. Hi ha jerarquies cony!, va pensar, això podria fer-ho qualsevol dels nois!
Els dos nois nous a qui vigilava havien arribat no feia ni cinc minuts a la comissaria i ja havien anat a fer un cafè. Sempre passava igual amb els joves, es cansaven de seguida i cometien errors. Tenia una sensació estranya amb aquells dos. Era més un pressentiment, hi havia alguna cosa que no rutllava. De moment havien fet tot el que els havien dit, però havien sortit del no res i allò mai havia agradat dins la família.
Just en aquell moment l’inspectora Fuschino sortia de la comissaria. Caminava amb pas ràpid i decidit cap al centre de la plaça. Semblava una dona amb un caràcter fort, segurament forjat després de molts anys treballant com a policia. Hauria estat tant fàcil matar-la, va pensar, un tret directe al cap i prou problemes. Però les ordres eren clares i ell era un home de paraula. Va seguir-la amb els ulls fins que va desaparèixer per una cantonada. El inútils dels nous ni tan sols havien sortit del bar. Al cap de cinc minuts van aparèixer caminant tranquil·lament. El més grassonet estava explicant alguna cosa graciosa, perquè no parava de gesticular i riure. De cop i volta l’altre noi va treure’s un mòbil de la butxaca i va estar parlant durant un parell de minuts. Quan va acabar els dos nois ja no reien, van girar cua i es van dirigir cap al final de la plaça, al centre de la ciutat.
L’home del cotxe es va posar les ulleres de sol i va encendre el motor. Coneixia la ciutat molt millor que no pas aquells dos inútils i va adelantar-los per un carrer lateral. Quan els va tornar a veure totes les seves sospites es van fer realitat. Amagat en un carreró un dels nois parlava amb l’inspectora mentre l’altre vigilava el carrer. Per un moment es va sentir decepcionat. No tant pels nois, que realment l’importaven una merda, si no més aviat per l’inspectora. Se l’havia imaginada més llesta del que ara semblava. No entenia com s’havia arriscat d’aquella manera i estava segur que ella sabia que la vigilaven.
Es va esperar en un petit cafè que hi havia a l’altra banda del carrer. Volia veure quin seria el seu pròxim pas i tampoc tenia pressa. La conversa es va allargar més del que hauria estat prudent, i quan van acabar cada un va seguir un camí diferent. Darrera les seves ulleres de sol, l’home va decidir seguir al noi més grassonet. Seria una presa fàcil i atrauria a l’altre noi. Caminava tranquil, amb les mans a les butxaques, i anava mirant a les noies que es creuava. Ni una sola vegada va mirar enrere per comprovar si algú el seguia. A poc a poc, sense pressa, el caçador va anar disminuint la distància amb la seva presa, esperant el millor lloc on atacar. Era un expert, no calia córrer, i el que va fer després era mecànic, ho havia fet tantes vegades que no havia ni de pensar. Quan van arribar a l’alçada d’on havia aparcat es va apropar encara més al noi, i amb un cop sec li va obrir el cap amb la culata de la pistola. Abans que caigués a terra ja l’havia agafat i posat dins el cotxe. Ningú havia vist res, i si ho havien fet ningú diria res. Aquelles coses passaven sovint a la ciutat, i tothom coneixia el cotxe blanc atrotinat del sequaç de Don Carlo.

Llegir més...