L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 6

- Heu arribat fins molt lluny, Adam i Jack - va somriure, ensenyant un dentadura blanca i tocant-se la barba amb la mà dreta. - O us hauria de dir Noah i Nathaniel? – El somriure es va anar apagant poc a poc.
Els dos amics es van mirar. No sabien què dir. No sabien com reaccionar. No sabien com havien arribat a aquell extrem. No sabien com havien endevinat els seus noms. L’única cosa que sabien era que els hi quedaven pocs minuts de vida. De sobte, en Noah va veure de reüll com l’home del vestit blanc treia alguna cosa d’una butxaca interior de l’americana. Era una pistola. Va apuntar al seu company al cap. S’hi va acostar una mica més, fins que el ferro de la seva pistola va tocar la dèbil carn del cap d’en Nathaniel. I sense pensar-ho dues vegades, va disparar a boca de canó. La sang va arribar fins on era en Noah, i el vestit blanc immaculat i blanc del Don va quedar tacat de la sang del seu amic.
- Tanqueu-lo. Esperarem un dia més. – Va dir sorprenentment calmat als seus homes, mentre mirava a en Noah amb una mirada gèlida i plena d’odi.


Mentre travessava el jardí en direcció a la casa, el Don es va mirar la màniga dreta de la jaqueta. Feia cinc minuts era d’un blanc immaculat però ara tenia una petita esquitxada de sang a l’alçada del canell. La resta del vestit seguia impecable, però aquelles taques ja no marxarien, i hauria de fer-se un vestit nou. Va entrar a casa i es va dirigir cap al seu despatx. En un moment ja havia trucat al sastre i s’havia canviat de roba. El Don era un home elegant. El seu pare sempre li havia dit que a un home se’l respectava més si anava ben vestit i polit, i ell ho havia aplicat sempre al peu de la lletra. S’estava posant els bessons als punys de la camisa quan algú va trucar a la porta.
- Avanti!
- Don, perdoni que el molesti - era en Fabio – ja està tot arreglat. On vol que deixem el cos?
- Em sembla que no caldrà que l’anem a deixar enlloc. Estic segur que elles vindran per sí mateixes. Ja no cal jugar al gat i al gos amb aquestes agents. En aquesta obra tots els actors ja han sortit a escena i només queda per veure’n el desenllaç. Heu tingut algun problema més amb els Pessoto? - va dir canviant de tema.
- No Don. Tot en ordre.
- Està bé Fabio. Gràcies.
Així que en Fabio va haver sortit el Don es va asseure al piano. Tocar no només el relaxava sinó que l’ajudava a pensar. Va començar tocant Chopin, com sempre, però es va sorprendre tocant Clair de Lune de Debussy. Havia estat una de les seves peces preferides en la seva joventut però feia anys que no la tocava. Evocava records i sensacions que havia decidit enterrar feia anys, quan havia deixat de ser un noi per convertir-se en un home.
Les notes el van transportar al passat, a un temps on no s’havia de preocupar de mirar per sobre l’espatlla, a un temps on les tardes eren llargues passejades per la platja, sentint la mà petita d’una noia entre els dits, no l’acer fred d’una pistola.
Quan l’ultima nota va apagar-se, el Don es va obligar a pensar en tot allò que havia guanyat durant els darrers anys. Era un dels homes més poderosos de tota l’illa, tenia negocis milionaris per tot el món, tres cases i un veler. Els seus amics l’apreciaven i els seus enemics el respectaven. Tenia una dona meravellosa, i una filla preciosa que seria una bona metgessa. No podia demanar res més, però aquella cançó li havia fet recordar un somriure i uns ulls verds.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Cap 3 Part 5

L’Ottavia estava emprenyada. No entenia com se’ls havia acudit a aquell parell abordar-la pel carrer. La bronca havia estat monumental però inútil. Sabia que la seguien, i ara els dos nois i tot l’operatiu estava en perill. Així que es va separar d’ells va córrer cap on s’havia de trobar amb la Lola.

- Són idiotes o què, aquest parell? Mira que els hi vam deixar clar - deia la Lola, més emprenyada que mai. No es podia creure el que li estava dient la seva companya i amiga.
- Doncs sí, creu-te el que et dic. M’han parat al mig del carrer, molt nerviosos, que volien parlar amb mi immediatament. Sort que hi havia un carreró allà mateix, però estic convençuda que ens han vist i ara tindrem molts problemes. Potser haurem de tornar cap a casa sense cap tipus d’informació per culpa d’aquells inútils.
- No diguis això, Ottavia! Tinc el certificat de defunció i tu has pogut comprovar que la gent s’espanta quan els hi parles del teu pare i no volen parlar del tema, estem més a prop que mai! - Deia, mentre l’agafava pels braços.
- Potser tens raó. Ens quedarem uns dies més a veure si podem aconseguir més informació. Tornaré a anar a la comissaria a parlar amb aquell home, però fora del seu horari de feina, potser així aconsegueixo que em digui alguna cosa.
- Així m’agrada, Ottavia! Per cert, què hem de fer amb aquell parell? Haurem de parlar amb ells i avisar-los perquè vagin en compte, o inclòs que se’n vagin del país, que més aviat ens fan nosa. - Va dir, mig indignada.
- Sí, es veritat. Vaig a trucar-los.
Primer va trucar a en Jack i no va contestar, directament va sortir el contestador. Tot seguit, va trucar a l’Adam i tampoc va contestar, però aquest sí que donava senyal. L’Ottavia de seguida va sospitar, de ben segur que els havien enxampat parlant amb ella i ara estarien en un cotxe, amb el cap tapat amb una bossa negra, de camí a casa del Don. Merda, merda! Ara què se suposa que hem de fer la Lola i jo? Els hem d’anar a ajudar?.
- Ottavia, què està passant? - Va preguntar la Lola, amb cara de preocupació - És el que em penso jo? No contesten, oi?
- No, no han contestat. Cap dels dos. Tenim un problema. Ara segur que ens seguiran i no ens deixaran treballar tranquil·lament. Hauré de trucar al comissari, a veure què ens diu que fem. – Va dir, mentre s’asseia en un banc, derrotada.
- Serà el millor, però saps que ens dirà? Ens dirà que oblidem a aquests dos nois i que tornem a la ciutat i que deixem el cas. Que agafem unes vacances pagades i tot arreglat. I a mi no em dona la gana deixar a aquells dos nanos sols per aquí, m’entens? – Començava a estar enfadada.
- Sí, sí, t’entenc. Però la meva obligació és trucar al comissari i explicar-li la situació i ell decidirà, d’acord? - Li va dir amb un veu suau, intentant calmar-la.
- D’acord, d’acord. Anem a l’hotel i truquem al comissari, a veure què ens diu. Apa, som-hi!
Les dues amigues es van aixecar del banc i van agafar el primer taxi que van veure. Es van dirigir a l’hotel amb el pensament submergit amb el que els hi podia passar als dos nois. Segur que ja estarien a casa del Don, i això volia dir que haurien de patir moltes calamitats, sinó la mort, abans que elles poguessin fer alguna cosa. Però ho havien de fer, si més no intentar-ho. No podien deixar-los allà, tirats i abandonats i fugir amb la cua entre les cames. Tenien poc temps, potser un dia com a molt, però estaven preparades i estaven molt segures del que anaven a fer. Només els hi calia una cosa: el permís del comissari. O no.
Quan es va despertar, no recordava el que li havia passat. No sabia on estava ni com havia vingut. Sentia unes veus llunyanes, parlaven italià i cridaven molt, estaven nerviosos, i això no li agradava gens. De sobte, li va venir un dolor terrible al cap i no va poder aguantar un gemec. Va obrir els ulls, però ho veia tot negre, com si no hi hagués llum. Per un moment, es va posar molt nerviós, a cridar, es pensava que li havien arrancat els ulls o ves a saber què. Però de sobte, un home li va treure la caputxa i un llum encegador va far que tornés a tancar els ulls i a obrir-los poc a poc, per a que la vista s’adaptés. Mica en mica, va començar a veure on era. Era un estable molt gran, per a 4 o 6 cavalls, segurament. Però era estrany, perquè no n’hi havia cap. Estava tot tancat, menys les finestres del pis de dalt, on guardaven la palla, que eren obertes per a deixar entrar la llum. Mica en mica, quan va anar recuperant la visió, es va a adonar que algú el mirava des d’una cadira, una mica més enllà d’on era ell. Va forçar la vista i va veure una figura molt familiar. Sí, era el seu company, l’Adam. Tenia un trau al cap i li sagnava bastant, però no es queixava. Es van mirar durant uns minuts. Sabien que no es podien dir res perquè de ben segur que el hi fotrien una pallissa si vocalitzaven una sola síl·laba. La situació no es presentava agradable. Davant seu tenien a un parell d’assassins amb un gos cadascú, disposats a atacar i matar en el moment que el seu amo el hi ho digués. Més a prop d’on eren ells, hi havia un altre home, una mica més baix, però amb una cara de mala llet que feia por. Portava una mena de corda amb un estrep al final i els mirava fixament, mentre anava jugant amb el seu instrument de tortura. I per acabar-ho d’adobar, hi havia un silenci aterrador només trencat pel soroll d’una finestra, balancejada pel fred vent que hi havia en aquell indret.
Al cap de pocs minuts, algú va entrar. Anava molt ben vestit, amb un vestit blanc i sabates a joc, amb una corbata i camisa negres. Tenia el cabell engominat cap enrere i una barba molt ben arreglada. Les arrugues del front i del costat dels ulls indicaven que aquell home ja passava la seixantena i que havia viscut molt intensament la seva vida, al límit. Sense dubte era el Don, Don Carlo. Es va apropar als dos amics i se’ls va quedar mirant fixament una estona, decidint a qui mataria primer.
- Heu arribat fins molt lluny, Adam i Jack - va somriure, ensenyant un dentadura blanca i tocant-se la barba amb la mà dreta. - O us hauria de dir Noah i Nathaniel? – El somriure es va anar apagant poc a poc.

Llegir més...