L'assassinat de Marco Tulli. Cap. 2 Part 6

El telèfon va sonar dins la saleta sis vegades abans que algú l’agafés. La casa estava adormida passant les hores més caloroses de l’estiu. Les persianes baixades per intentar que no entres ni un raig de sol i totes les finestres obertes, per aprofitar el més mínim corrent d’aire.
Don Carlo s’havia traslladat aquella mateixa setmana a la seva casa de Catania a passar-hi l’estiu. Li agradava tornar cada any a la ciutat on havia nascut. No només hi anava per feina, era com una càrrega d’energia tornar a Sicília, una necessitat. Al continent no podia respirar. Hi tenia els negocis, legals i il·legals, però a Sicília se sentia viu i jove un altre cop. Aprofitava per renovar velles amistats, recordar favors i per passejar per la platja. O simplement per prendre un cafè al bar de la plaça.
- Pronto?
- Posso parlare con Don Cannonieri? – va dir una veu llunyana.
- Sóc jo, Fabio. Estàs parlant per la línia segura?
- Sí Don. Trucava per posar-lo al dia de com va tot per aquí. Els locals funcionen com sempre. Vam tenir problemes amb un inspector de sanitat, però no hi ha res que una mica de pasta no puguin solucionar. El tema dels televisors ja està tancat. Els camions passaran per la carretera secundària de sempre i a l’alçada del quilòmetre 24 els pararem. Els dos nois de qui li he parlat se n’ocuparan. Fins ara han fet tot el que els hem demanat sense queixar-se...
- Està bé, però no deixeu de vigilar-los. Mai m’ha agradat la gent que no sé d’on ve.
- Què vol que fem amb els Pessotto? Ens estan tocant els coglionni últimament i els nois s’estan cansant. Algun dia hi haurà problemes. L’altre dia vam enxampar a un dels seus venent a la zona dels molls, i la setmana passada van interceptar un carregament que venia dels russos. Fa més de cinquanta anys que es van fer les reparticions i ara ho volen canviar?
- Deixa que parli amb el seu Don, l’última cosa que necessitem ara és una guerra oberta. Alguna cosa més?
- Només una cosa. Ahir l’inspectora Fuschino va enxampar a un dels nostres infiltrats dins la comissaria. Una mica més i l’atrapa, però al final es va escapar. Don...els nois es pregunten perquè no poden tocar-la...ahir la podríem haver eliminat molt fàcilment.
- No he de donar explicacions de res Fabio. Que no la toquin. Són les meves ordres entesos? - va dir enfadat.
- Sí Don.
Don Cannonieri va penjar el telèfon i es va repenjar a la butaca. Les coses estaven canviant i no a millor. Quan ell era petit ningú qüestionava les ordres, se seguien i punt. De cop i volta li va venir a la ment un jove d’uns vint anys que havia desafiat al llavors capo de la família, el seu tiet. Va ser la primera vegada que va veure què passava als qui volien deixar o trair la família. El noi, un tal Sergio, havia estat robant a la família durant mesos, cisant unes quantes lliures a cada encàrrec o quedant-se part de la mercaderia. Quan el van anar a buscar estava al llit amb una puta i ni tan sols van deixar que es vestís. Se’l van endur a la plaça del poble i li van clavar un tret entre cella i cella. Per lladre li van tallar les mans, per covard li van tallar el peus, i per traïdor li van tallar la llengua. Des d’aquell dia, tothom que fos trobat traïdor correria la mateixa sort.


La Lola feia un parell d’hores que ja s’havia despertat. Des que l’Àlex marxés d’aquella manera tant misteriosa, només havia pogut dormir fins a les 11 del matí i, encara que estigués una mica borratxa, s’havia despertat per posar-se a investigar sobre el cas a través de totes les pistes, proves i possibles camins que podien seguir. En tenia una pissarra plena de papers, fletxes, fotografies, un mapa de la ciutat i, com no, tot de “post-it” amb notes importants. S’estava fumant un cigarret i prenent-se un cafè, quan de sobte li va sonar el mòbil.
- Digui? - Va dir, amb la veu ronca.
- Hola Lola, sóc l’Ottavia. Puc venir a casa teva? – Va preguntar, amb la veu una mica apagada.
- I tant, que et passa alguna cosa? - Estava una mica preocupada, perquè normalment quan la trucava no tenia aquell to de veu.
- No, tranquil·la, estic bé. Ara vinc i parlem una estona sobre el cas, d’acord?
- Sí, perfecte. Fins ara!. - Va dir enèrgicament. La motivava molt aquell cas i tenia ganes de parlar-ne a totes hores.
Al cap d’una estona, va sonar el timbre de la porta. La Lola ja s’havia dutxat i vestit i estava més desperta. Havia preparat una cafetera per si la cosa s’allargava i havia ordenat tota la documentació. Es va dirigir ràpidament a obrir la porta.
- Hola Otta.... - Se la va quedar mirant amb una cara de sorpresa que es va anar convertint mica en mica en cara de preocupació – Què t’ha passat al cap? – Va preguntar, agafant-la del braç per acompanyar-la al sofà.
- Estic bé, no cal que em tractis com a una velleta – Va dir, apartant-li la mà del braç.
- Perdona, perdona, m’has donat un bon ensurt!. I què, m’explicaràs què t’ha passat a o no? - Li va preguntar, impacientment.
- Doncs res, que vaig sortir de la comissaria i un home que sortia d’un despatx em va fotre un cop amb la porta. El vaig intentar perseguir però crec que em vaig desmaiar o el vaig perdre de vista, això no ho recordo molt bé. El que sí que recordo és que em vaig posar a parlar amb un gat - Va dir amb to irònic.
- Mare meva, no et puc deixar sola ni un sol moment. Et sents preparada per posar-te a treballar o prefereixes descansar una estona? – Tornava a tenir aquell to de veu protector, de mare, i l’Ottavia ho odiava. La Lola se’n va adonar i li va demanar disculpes.
- No he vingut a parlar del cas, precisament, Lola. T’he vingut a fer una proposta. I més val que et preparis perquè no és una proposta qualsevol. – La cara de l’Ottavia revelava aquella sensació de preocupació que a la Lola no li agradava gens.
- Va, dispara. – Li va dir Lola, incorporant-se i posant els cinc sentits.
- Vull que marxem a Itàlia a investigar sobre el meu pare i la relació que tenia amb la màfia. Crec que aquest cas és més personal del que ens creiem i si anem a l’origen de les coses, podrem tornar aquí i solucionar el cas en un tres i no res.
La cara de la Lola ho va dir tot. Primer va obrir tant els ulls que semblava que li anessin a sortir de les òrbites. Després va fer una ganyota amb la cara com dient, això va en serio o és una broma, Ottavia?. Però al veure la cara de seriositat que posava l’Ottavia, la cara de la Lola es va anar posant menys tens i més seria, pensativa. Al cap d’uns minuts i d’haver meditat aquella proposta tant inesperada, per fi va parlar.
- Vindré amb tu fins on faci falta per resoldre aquest cas. Però hi veig un inconvenient.
- Quin? – Li va preguntar, tancant una mica els ulls i arrugant les celles.
- Haurem de convèncer al comissari i saps que no serà fàcil.
- Estem a dissabte, ens queda un dia i mig per muntar-ho tot de manera que el comissari ens hi deixi anar.
- D’acord, el dilluns convencerem al comissari i marxarem a Itàlia el més aviat possible - Va dir amb un somriure d’orella a orella.
Tindrien molta feina aquell cap de setmana, però ambdues estaven convençudes que hi podrien anar i sortir d’aquella ciutat que tant amargades les tenia. Però no sabien què els esperava allà a Itàlia. Haurien d’anar amb peus de plom.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2. Part 5

Abans de tancar-se les portes de l’ascensor, l’Ottavia ja havia pres una decisió. A la feina les coses no avançaven i, per més que estiressin, els fils sempre anaven a parar al mateix lloc. Per una banda tenien vigilat a en Silvio Tucci, que de cop i volta s’havia convertit en el ciutadà exemplar. Havia canviat de feina, de barri i fins i tot de meuca. Estava clar que sabia que el vigilaven i estava fent tot el possible per no cridar l’atenció. Si es posava en contacte amb els seus superiors ho feia d’una manera que l’Ottavia i els seus homes encara no havien descobert. El mateix passava amb en Trupo. Portava dos mesos desaparegut i ni tan sols havia trucat a la seva dona.
Per l’altra banda, havien intentat posar-se en contacte amb el jutge que havia deixat en llibertat a en Tucci, però casualment havia marxat de vacances per un temps indefinit. Aquest era un dels punts que més preocupava a l’Ottavia, la corrupció que es menjava la ciutat per dins. Sempre havia sabut que hi havia policies que es treien un sobresou al carrer, o advocats que no feien del tot bé la seva feina, però últimament havia vist massa coses. Crims arxivats abans d’hora, amb un innocent a la presó pagant pel que no havia fet. Alcaldes que es deixaven subornar i feien els ulls grossos i, el que era més dolorós per a l’Ottavia, alts càrrecs de la policia que es convertien en mafiosos de poca volada, dedicats a l’extorsió, a robatoris i al tràfic de drogues. Se sentia impotent i petita, sense poder per solucionar problemes que li venien massa grans. I la seva vida privada no ajudava.
Sentia que els anys passaven cada cop més ràpidament, recordant-li tot allò que no havia fet pensant que ja tindria temps més endavant. Plaers frenats i estones perdudes. Tot per arribar on era ara. Ho havia aconseguit sí, però no tenia ningú amb qui compartir els èxits o fracassos del dia. No tenia ningú i se sentia sola.
Era per tot això i més que havia pres una decisió. Ja estava farta d’esperar a que les coses passessin. Estava farta d’esperar que aparegués en Trupo, farta d’esperar que en Tucci fes un moviment en fals, farta d’esperar proves que no apareixien i, sobretot, estava farta de sentir aquella impotència. Havien de resoldre el cas i per fer-ho necessitava saber més coses sobre el seu passat i el del seu pare. Havia d’anar a Itàlia.
Al sortir de l’ascensor es va sentir alleujada, ara tenia alguna cosa a fer i va ser com si es treies un pes de sobre. De cop i volta va sentir un soroll al final del passadís. Venia de la sala de reunions. L’Ottavia es va estranyar, era massa tard com perquè hi hagués algú en aquell pis. A aquestes hores només quedava gent a la primera planta de l’edifici, que era on es trobava la comissaria. El normal era que hi hagués alguna prostituta i un parell de borratxos. Potser un grup de joves que s’havien ficat en una baralla, però mai a les plantes superiors.
Es va apropar a la porta i quan l’anava a obrir algú va sortir corrents empenyent-la. L’Ottavia va caure al terra i es va donar un cop molt fort al cap. Així que va poder aixecar-se va començar a córrer cap on el desconegut havia tombat. Va sentir com una porta es tancava al fons del passadís. Se sentia marejada i una mica confosa, però va apressar el pas per atrapar-lo. Cada cop que arribava a una porta o al final d’un passadís només aconseguia veure una ombra que desapareixia. Al cap d’uns minuts sortien al carrer per una porta lateral. L’Ottavia va permetre’s parar un segon. Li feia molt mal el cap, i s’estava marejant cada cop més. El desconegut corria carrer avall i d’aquí poc desapareixeria. El seu instint i la seva formació com a policia l’advertien que no havia d’aventurar-se sola en una situació com aquella, però no tenia temps d’avisar ningú. Va agafar aire i es va posar a córrer de nou.
Havia plogut i el terra encara estava mullat. La lluna, que estava plena, s’amagava darrera els núvols, sortint de tant en tant per il·luminar parcel·les de carrer, mentre els seus passos ressonaven rítmicament fent un cànon amb els del desconegut, trencant el silenci de la nit.
- Alto policia! – va cridar sense alè.
L’home no es va ni immutar. Va girar una cantonada i va desaparèixer. L’Ottavia s’hi va llençar al darrere. Corria tant com podia, respirant cada vegada més dificultosament, notant cada batec del cor a la gola.
- Alto! Policia! – va tornar a cridar – Para malparit!
Al cap de cinc minuts, que li van semblar una eternitat, l’Ottavia es va parar en sec a l’entrada d’un carreró. No podia seguir corrent. El cap li donava voltes, la vista se li va ennuvolar i sentia un xiulet a les orelles. Just abans de caure a terra va aconseguir apropar-se a una paret i lentament es va asseure al terra. Desorientada i més marejada que mai va veure com una ombra se li apropava. Una por sobtada li va fer tirar la mà enrere per agafar la pistola, però no la va trobar. L’havia deixada sobre la taula del despatx. Va intentar aixecar-se per plantar cara al desconegut, però no va poder. Tot es va tornar negre.
Quan va obrir els ulls encara era al carreró. Estava asseguda al terra, al costat d’unes capses buides. El mareig havia passat tant ràpidament com havia vingut, però el mal de cap era molt pitjor. Fent una ganyota es va tocar el lloc on s’havia donat el cop i va notar una humitat llefiscosa. Al mirar-se els dits va veure que els tenia tacats de sang. Va aixecar-se lentament i va mirar al seu voltant. El carreró seguia desert i silenciós si no fos per un gat negre que se la mirava des de un racó, enfilat a un cubell d’ escombraries.
- No hauràs vist què ha passat, oi gatet?
El gat va moure les orelles, i d’un salt va baixar del cubell. Per uns segons es va quedar allà plantat, mirant-la fixament.
- El que em faltava – va dir-se l’Ottavia a sí mateixa – ara parlo amb els gats...
Quan es va sentir una mica més refeta, va sortir del carreró i va enfilar cap a comissaria. Quan es va parar a pensar va veure que havia tingut molta sort. Estava perseguint algú a qui havia enxampat remenant dins la comissaria, s’havia desmaiat i no li havia passat res. Potser havia tingut massa sort i tot.

Llegir més...

L'assassinat de Marco Tulli. Capitol 2. Part 4

Van pujar amb l’ascensor al tercer pis. Era una ascensor molt petit i allà es notava la tensió sexual que hi havia entre aquells dos vells amics. Es respirava a l’aire. La Lola va obrir lentament la porta d’entrada per fer que el seu company es posés més nerviós. Es van dirigir al menjador i ella es va treure la jaqueta que havia agafat per si feia fred. Es va treure les sabates i va encendre l’equip musical. Sonava Teardrop de Massive Attack. No sabia perquè, però aquella cançó li feia treure totes les seves fantasies eròtiques. Va servir dues copes de whisky i va baixar una mica la intensitat de la llum. Es va dirigir a la seva habitació, que estava tot just davant del menjador i va encendre dues espelmes aromàtiques. Va tornar cap al menjador, va mirar al seu amic, i es va a posar a ballar molt sensualment, d’esquena a ell, així el podia mirar de reüll. I va passar l’inevitable. L’Àlex la va agafar per la cintura i va començar a acariciar-li el coll amb els llavis. La Lola, amb la mà esquerra el va agafar pels cabells, dient-li amb aquell gest que s’apropés més a ella. Volia notar-lo ben a prop. Van estar ballant uns minuts al menjador, ven a prop l’un de l’altre, sentint el calor que desprenien els seus cossos. La Lola es va girar i va anar a buscar els seus llavis, però ell l’esquivava cada cop que ella ho intentava i això l’encenia encara més. Després d’haver tirat uns quants llibres i un gerro, es van donar el primer petó, llarg, intens, apassionat. Ara sonava Orabidoo de Mike Oldfield. Van continuar petonejant-se sense parar, tocant-se per tot arreu, com si fossin dos estudiants que es busquen amb impaciència per descobrir els plaers del sexe. L’Àlex la va pujar a un moblet que hi havia al costat del sofà i li va treure els sostenidors i les calces amb una destresa que va sorprendre a Lola. Entre ensopegades, carícies i gemecs van aconseguir arribar a l’habitació. Estaven molt excitats. Mentre ella li descordava la camisa, l’Àlex li anava traient el vestit, deixant al descobert el seu cos. La Lola va tirar-lo al llit. Es va mossegar el llavi inferior i es va desfer la cua que duia. Li va començar a descordar el cinturó, molt a poc a poc, per fer-lo patir. Gaudia. Li va baixar els pantalons i el va començar a acariciar per tot arreu, fent-li petites mossegades per les zones més sensibles, fent que es retorcés de plaer. El va despullar de dalt a baix i l’Àlex no va oposar cap resistència, li agradava que li fessin això. Es van donar un petó molt intens. L’Àlex feia intents per penetrar-la però ara era ella qui es resistia i l’esquivava, fent durar una mica més aquell joc que duien tota la nit practicant. Finalment, l’Àlex va aconseguir agafar-la pels canells i, amb una corda que va trobar sobre la tauleta de nit, la va lligar al capçal del llit. Ja ets meva, Lola. Va pensar ell mentre li petonejava els mugrons i anava baixant per l’estómac fins arribar a la cintura...
- Per favor, no em facis esperar més. Fem l’amor d’una vegada! - Va dir la Lola, que no aguantava més tantes sensacions de plaer i que sentia que tindria un orgasme d’un moment a l’altre.
- D’acord, d’acord. – Li va dir l’Àlex xiuxiuejant a la orella.
Es va posar el preservatiu que tenia a la butxaca del pantaló, que estava a la dreta del llit. Es van quedar mirant-se, fent una mica més llarga aquella espera, mentre l’Àlex feia veure que l’anava a penetrar. De cop i vola, i quan menys s’ho esperava ella, per fi, la va penetrar. Aquell moment va ser explosiu, els dos van gemegar a l’hora, sentint el calor dins seu, fruit de tanta estona esperant aquell moment, que semblava que no arribaria mai. I van començar a fer l’amor, primer romànticament, a poc a poc, fent-se petons, mirant-se als ulls, gaudint del moment. Després el ritme va augmentar i va sortir tota la passió que duien dins seu, fent d’aquell moment una mica més salvatge i apassionat. S’hi van passar tota la nit.
Un cop van acabar, els primers raigs de sol entraven per la finestra de l’habitació. Estaven cansats i molt suats després d’aquella nit tant llarga.
- M’ho he passat molt bé – va dir la Lola, mirant-lo amb aquells ulls foscos.
- Jo també, la veritat és que ha sigut una nit molt màgica per a mi. – Va dir l’Àlex. – Anem a dormir una mica?
- D’acord, sí que estic una mica cansada. – Li va dir, abraçant-lo.
De sobte, algú va trucar al telèfon de l’Àlex.
- Mm...haig de marxar, Lola, ho sento. – Li deia, mentre es vestia a ràpidament.
- Però perquè?
- Ho sento molt, de veritat, però no em puc quedar. - Es va girar i va marxar, sense donar-li cap petó.
La Lola es va aixecar del llit i va mirar per la finestra. Va veure com l’Àlex entrava a un cotxe de gamma alta i sortia bastant escopetejat. Aquest Àlex m’amaga alguna cosa. Pensava mentre seguia el cotxe, fins que va girar a la dreta, i va desaparèixer.

Llegir més...